Espantat per aquella visió, l’Òscar Ideesnoires va voler tancar la porta, però el misteriós visitant va ficar un peu per impedir-ho, i tot seguit va treure el seu cap pel badall sostenint-lo amb les mans. “Puc passar? Només serà una estona”, va dir. Va fer l’Òscar un pas al costat per deixar-lo entrar, i la Lleona i el senyor Bonastre varen fer un pas enrere. No és el mateix fer un pas al costat que un pas enrere, el primer sempre està reservat a l’amo de la casa. El nouvingut es va posar el cap damunt les espatlles i va seguir els seus amfitrions fins al menjador. Anant pel passadís, li va cridar l’atenció un cartell dels Sonic Youth on es veia dibuixada una infermera pintant-se els llavis, però com que no es van aturar no va gosar girar el cap per mirar-ho bé, li feia por que li caigués a terra un altre cop. Aquesta era la raó per la qual havia pujat les escales amb el cap a les mans.
Van seure tots quatre al voltant de la taula, i al mateix temps que l’estrany veí col·locava amb cura el seu cap sobre un platet de Valdemorillo, que havia demanat per a tal efecte (havia demanat un platet qualsevol, però resulta que l’Òscar en tenia un d’aquests i li va fer il·lusió quedar bé), això, que mentre el veí de l’entresòl s’acomodava, el senyor Bonastre, que ja s’havia arrepapat a la seva cadira, va començar a fregar-se les mans, ja que li va venir una mica de fred. No parava de ploure aquells dies, però no era una pluja primaverenca, sinó que aquests raigs d’aigua repetitius i tristos procedien d’un hivern que s’havia quedat enquistat als dies i a les nits, potser ja per al que quedava d’eternitat. Va sentir a les mans el senyor Bonastre un dolor coent, i en mirar-se va veure que tenia els artells empedrats de ferides i petites crostes. Això li passava de tant rentar-se les mans, és el que va pensar, però ara no sabia si es rentava tota l’estona per anar amb compte o si allò havia degenerat en un gest compulsiu. Va adonar-se que l’Òscar i la Lleona també tenien les mans clivellades. Estava tothom igual. Agafant-se ambdues mans entre els genolls, el senyor Bonastre va trencar el gel amb cordialitat i lleugeresa. Va abaixar la vista cap al plat de Valdemorillo i va parlar-li al nouvingut.
“I bé, benvolgut Roger, s’arramba vostè molt al plat per menjar, no?” El Roger es va arranjar el coll de la seva camisa de seda de Damasc, i gratant-se el cabell es disposà a contar la seva història. Però en aquell instant, algú va trucar amb ànsia al timbre de la porta.
