ARTS ESCÈNIQUES
Cultura 23/02/2013

Un Roberto Zucco sense volada tràgica

Pablo Derqui destaca a la pell de l'assassí en sèrie de Koltès

Juan Carlos Olivares
2 min
Julio Manrique dirigeix Roberto Zucco, un personatge que encarna Pablo Derqui, a la foto amb Rosa Gàmiz.

Han passat vint anys d'ençà que Lluís Pasqual va prendre possessió amb Roberto Zucco de la nau despullada del Palau de l'Agricultura, el futur Lliure de Montjuïc -un exorcisme teatral semblant al que va protagonitzar Peter Brook al veí Mercat de les Flors amb Carmen- . Un muntatge que respirava la grandesa tràgica contemporània que exigeix el lirisme furiós i nihilista del testament dramàtic de Bernard-Marie Koltès. Hi havia espai per al fatalisme desbocat d'un assassí en sèrie (el venecià Roberto Succo) que en la dècada dels vuitanta va deixar un rastre de mort i violència, i nombrosos titulars a les pàgines de successos de la premsa francesa. Ell es creia invisible. Per als altres, va ser un camaleó que va fer gairebé impossible dibuixar el seu retrat robot.

La sensació de desolada infinitud -tan íntima a Koltès- no es percep en l'adaptació dirigida ara per Julio Manrique. El text queda ofegat entre les parets d'una casa de nines. Té -això sí- el protagonista: un magnífic Pablo Derqui que hi aporta el físic, la mirada ambigua, la perillosa fragilitat i la mortal obcecació d'un ésser que l'autor va voler dibuixar com un heroi tràgic del segle XX. Tot i que embellit per la fascinació que sentia Koltès, el Zucco real ja tenia fusta de personatge: va tenir els seus moments de glòria mediàtica per exhibir un gran sentit de la posada en escena, i els testimonis recollits coincideixen a destacar que tenia aura d' homme fatale , aquella classe d'atractiu perniciós per a qualsevol que quedi atrapat en la seva òrbita psicòtica. Un home violentament romàntic, com Byron i Rimbaud. Poetes, com Koltès.

Derqui està sol en aquesta esfera tràgica. La resta del repartiment -amb moments de més o menys encert interpretatiu- i la posada en escena es mouen en el terreny de la brutalitat costumista, la poètica neorealista d'un jove Visconti o un madur Fassbinder. Potser convindria haver pensat més en Passolini, el poeta, no pas el director d' Accatone . Koltès està més nu en el seu perfil ideològic, però comparteix l'empatia amb els marges de la societat.

És possible que a la generació de Manrique li costi plasmar un cert sentit tràgic de l'existència. La tragèdia inclou alguna cosa de sublim que no acaben de dominar. També es percep un soterrat temor a allunyar-se del públic. Hi ha una tendència contraproduent a introduir elements còmics que reforcin la complicitat amb la sala. Por que no et segueixin, que es despengin i et deixin sol. Pesos que impedeixen que Koltès s'elevi cap a una altura suïcida.

stats