Cinema

Pattinson i Dafoe, un duel memorable a ‘The lighthouse’

Canes ovaciona l’imponent film de Robert Eggers, que apunta a clàssic

De tant en tant, el Festival de Canes regala moments que no tenen preu. Un d’aquests moments es va produir ahir a la Quinzena dels Realitzadors, en què l’estrena de The lighthouse va fer gravitar l’atenció de la premsa a la tercera secció paral·lela del festival, no tant per les ganes de veure el retorn del director de la impressionant La bruixa, Robert Eggers, com pel nom dels protagonistes, Willem Dafoe i, sobretot, Robert Pattinson.

El resultat? Cues llarguíssimes sota la pluja a quarts de vuit del matí per una projecció que començava a les nou. Però l’esforç no només va valdre la pena, sinó que va ser recompensat per l’aparició sorpresa al final de la projecció del director i els actors; a més, la llarga espera va servir com a aclimatació per entrar -tot xops- en l’univers marítim del film, ambientat a finals del segleXIX en el far d’una illa deshabitada on arriba el jove Ephraim Wilson (Pattinson) per treballar quatre setmanes a les ordres del faroner Tom Wake (Dafoe), una experiència que, com es veu a venir d’una hora lluny, serà un malson per al pobre Wilson.

The lighthouse és la pel·lícula més contundent cinematogràficament que s’ha pogut veure de moment a Canes. Filmada en format quadrat i un blanc i negre imponent, Eggers proposa un viatge a la bogeria i el terror a través de la relació dels protagonistes, el sec i taciturn Wilson, obligat a realitzar les tasques més dures i sacrificades, i l’inestable exmariner Wake, que el tracta tota l’estona amb una agressivitat injustificada que s’evapora de nit quan obre la seva ampolla de licor. El degoteig d’insults i humiliacions va minant el caràcter del jove, a qui a més persegueixen imatges pertorbadores i eròtiques de sirenes. La frustració, la solitud i la desesperació de Wilson va arrencant capes de civilització del jove, un animal atrapat a punt d’esclatar i perdre el seny, que es masturba compulsivament i es baralla a la primera oportunitat amb Wake.

Com pare i fill

La pel·lícula és moltes coses, però sobretot un duel interpretatiu memorable entre Pattinson i Dafoe, que es fan millors l’un a l’altre fent real una relació tempestuosa i tràgica en la qual hi ha camaraderia i intimitat, però també antagonisme i rebuig, com un pare i un fill que s’estimen, s’odien, s’emborratxen i es fan la guitza. Els milers de fans de Batman que aquests dies han firmat una petició online perquè Pattinson no interpreti el superheroi farien bé de veure The lighthouse i adonar-se que a Batman li ha tocat la loteria amb aquest actor, un dels millors de la seva generació. Ell i Dafoe, a més, despleguen un treball interpretatiu tremendament físic, castigats pel vent, rebolcats per terra, ofegats per la pluja... L’espectador abandona la sala xop d’aigua i alcohol, fent olor de salnitre i amb el vent del nord bufant-li al cap.

Però Eggers sap anar més enllà de l’experiència sensorial i jugar amb l’ambigüitat de l’element fantàstic, mantenint el misteri al voltant de la llum del far i dels deliris de Wilson. Sobre The lighthouse planen referències més o menys explícites ( Moby Dick ) i d’altres menys evidents; el mateix Eggers va confessar en la xerrada posterior la seva devoció per Tarkovski i Bergman, però també com va estudiar fonts de l’època per recrear amb fidelitat el dialecte històric dels personatges, un espectacle lingüístic en si mateix. Pattinson, tímid com sempre, va assegurar que l’exigència física del paper “era un regal per als actors” i va esclatar en rialles quan, després d’explicar que havien assajat “molt, tres setmanes”, Eggers va intervenir per comentar: “Només en va ser una, tot i que per a tu devien semblar tres”. Però no devia ser un rodatge fàcil per als actors, perquè quan una periodista va preguntar si havien maltractat algun animal durant la filmació (en referència a una gavina que mor esclafada contra les roques), Defoe va mussitar mig en broma: “Només al Robert i a mi”.

Malick no aixeca el cap

És trist comprovar com ha dilapidat Terrence Malick el seu prestigi en els últims anys. Quan va presentar L’arbre de la vida a l’edició del 2011, que va acabar guanyant, les seves pel·lícules es convertien en clàssics de seguida que s’estrenaven, ajudats per una crítica potser encegada per la seva reputació. Des d’aleshores, potser per culpa de l’èxit comercial de L’arbre de la vida, Malick ha augmentat el seu ritme productiu de tal manera que ha passat de produir una pel·lícula per dècada a estrenar una nova obra cada dos anys, filmant de vegades dos o tres projectes en paral·lel. L’acollida crítica d’aquestes obres ( To the wonder, Knight of cups, Song to song, totes tres inèdites comercialment a Espanya) ha anat caient en picat i, per desgràcia, A hidden life, presentada ahir en la competició oficial, no invertirà radicalment la tendència.

La pel·lícula es basa en la història real d’un granger austríac que es va negar a jurar lleialtat a Hitler, com havien de fer tots els soldats reclutats pel règim nazi. A hidden life demostra que el problema de les últimes pel·lícules de Malick no era que fossin molt poc narratives, gairebé sense història, sinó que la lírica del director de Males terres està oxidada i constantment cau en els mateixos clixés cristians de salvació i redempció. Aquí, a més, es troba a faltar la mà brillant d’Emmanuel Lubezki, el seu director de fotografia habitual. L’únic moment amb veritable emoció de la pel·lícula és l’aparició pòstuma de Bruno Ganz, que el públic va saludar amb una merescuda ovació.

Alain Delon esquiva la polèmica i rep la seva Palma d’Or

El director de Canes, Thierry Fremaux, va demanar una ovació extra per a Alain Delon en la trobada prèvia a la seva Palma d’Or honorífica, potser per compensar les queixes que ha generat l’anunci del premi. L’actor va esquivar les polèmiques de les seves declaracions misògines i homòfobes i va mantenir la xerrada en un registre nostàlgic, recordant la importància de les dones en la seva vida (“Elles em van portar a aquesta professió”) i el consell que li va donar Visconti: “Vull que miris com tu mires, que parlis com tu parles. Sigues tu, no actuïs”. Després del lliurament de la Palma d’Or es projectarà Mr. Klein, que va ser a Canes el 1976. “Hauria d’haver guanyat el premi a millor actor, però hi havia aquell espanyol...”, va dir en referència a José Luis Gómez, que el va guanyar per Pascual Duarte.

EDICIÓ PAPER 14/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF