Misc 27/03/2018

Robert Lepage i la recepta de la paella

i
Santi Fondevila
2 min
Un dels millors números de l’espectacle Totem.

Barcelona‘Totem’, del Cirque du Soleil

GRAN CARPA (L’HOSPITALET DE LLOBREGAT) 23 DE MARÇ

La paella té la seva recepta, tot i que cada cuiner hi posa la seva mà i la seva imaginació. El Cirque du Soleil té la seva fórmula, tot i que cada director hi posa la seva mà i la seva imaginació. Unes paelles surten millor que unes altres i uns espectacles del Cirque du Soleil surten millor que uns altres. I Totem, que està dirigit per un dels grans directors canadencs de teatre, Robert Lepage, resulta molt més convencional i força menys articulat que els grans records que tenim d’ Alegria, Quidam o el meravellós Corteo. Emocionant per les habilitats dels artistes i una mica decebedor com a espectacle. El fet distintiu de les produccions de la companyia, que ha creat tendència en el mon del circ actual, és aixecar l’espectacle a partir d’una idea motriu que contamina tots els elements de la posada en escena i li atorga una certa coherència dramatúrgica.

A Totem aquesta idea, ens diuen, és un viatge a l’evolució de la humanitat des dels orígens amfibis. Llavors, per què després del magnífic començament amb un número de barres paral·leles se’ns trasllada a un Miami hortera amb dos musculats vigilants de la platja, per més brillant que sigui el número d’acrobàcia aèria amb anelles? O què té a veure amb l’evolució la divertida, i ben feta, entrada de pallassos del pescador que treu el cap una estona després? Per no parlar d’un al·lucinant tablao flamenc amb micos, indis mohicans i pallassos fent la corrida, o l’embolcall a l’estil més naïf de Disney dels patinadors sortits de Pocahontas. Fins i tot musicalment, un dels punts forts dels espectacles de la companyia, la funció es totalment heterogènia. Una partitura lleugera i adotzenada que funciona aliena al ritme interior dels números, sobretot a la primera part, en què, per exemple, a la delicadesa cartilaginosa de la contorsionista asiàtica se la tortura amb una percussió popera. Això no impedeix que els números siguin tècnicament perfectes, que les llums i el so funcionin la mar de bé, que els intèrprets llueixin un vestuari força kitsch fruit d’un acurat disseny, que els malabaristes ens deixin bocabadats, que les acrobàcies ens provoquin esglais i que les projeccions omplin l’escenari d’imatges poderoses. Però Totem, ai las, és un espectacle amb poca ànima que es diria que és fruit d’un treball d’ofici més que d’una creació.

On és, doncs, el Lepage que tants cops hem aplaudit? El seu talent només despunta en el disseny de l’espai, presidit per un totèmic esquelet de tortuga, i en una escena sense acròbates però amb micos. Com dèiem abans, ens queden els números en si. I entre ells, el de les noies xineses sobre alts monocicles llançant tassetes de te al cap de les companyes sense que ni una caigui. Fabulós. A la fi, moments per gaudir.

stats