Barcelona“No és només que es perdessin molts diners. No va ser només un col·lapse econòmic i financer. També va ser un terrabastall social. Hi va haver molt de dolor”, explica Ricardo Darín recordant la crisi argentina del 2001, quan el país es va descapitalitzar i el corralito bancari va colgar bona part de la societat sota la incertesa. Aquell és el context històric de La odisea de los giles, la pel·lícula dirigida per Sebastián Borensztein que adapta la novel·la d’Eduardo Sacheri La noche de la Usina, premi Alfaguara 2016. “Calia que passés un temps prudencial per poder parlar d’un tema així amb una mica d’humor”, afegeix Darín, que, juntament amb el seu fill Chino, forma part del repartiment d’un film coral que després de triomfar a l'Argentina s’estrena aquest divendres aquí.
La trama de La odisea de los giles segueix un camí de restitució d’una dignitat robada. Una colla d’arreplegats predestinats a viure com a perdedors –els giles en el parlar argentí– es posen d’acord per recuperar l’esperança quan Fermín Perlassi, el personatge que interpreta Ricardo Darín, els convenç per crear una cooperativa agrària al poble on viuen. Els diners que apleguen entre tots són dipositats en un banc... i quan esclata el corralito s’adonen que tot el capital s’ha esfumat, per la desfeta financera però sobretot perquè en moments de crisi sempre apareixen estafadors de coll blanc que a més compten amb la complicitat de la banalitat de la infàmia; en aquest cas, un empleat de banca que té un paper similar al que van tenir aquí els que van col·locar les preferents tot i saber que eren productes tòxics. Comença aleshores l’odissea per recuperar els diners perduts.
“A tot arreu on s’ha presentat la pel·lícula hi ha gent que s’identifica amb la situació. És a dir, és una cosa comuna arreu del món que fa que cada vegada hi hagi més gent fora del sistema. És molt pervers, sobretot per a la classe mitjana, la seguretat de la qual depèn molt de les oscil·lacions de la realitat socioeconòmica. És difícil trobar un lloc on la gent no s’hagi sentit atropellada”, diu Ricardo Darín sobre una situació que també han patit, entre d’altres, els afectats per l’estafa de les preferents a Espanya i les víctimes de les hipoteques subprime als Estats Units.
Chino Darín, que tot just tenia 12 anys quan va esclatar la crisi del 2001, recorda especialment l’aparició televisiva del ministre d’Economia Domingo Cavallo: “Va ser la constatació de l’hecatombe, la galleda d’aigua freda. Aleshores va ser quan tothom va ser conscient de la gravetat del tema”. Evidentment, a La odisea de los giles la història dialoga amb la ficció.
El neguit de la crisi
“La pel·lícula reflecteix el neguit d’aquell moment. És cert que hi havia un clima enrarit, però no m'imaginava la magnitud del xoc, el col·lapse”, diu Darín pare, que al film interpreta un personatge que, com ja passa a la novel·la de Sacheri, ha de fer front a fantasmes morals, que de vegades actuen com a fre i d'altres esperonen l’acció. Aquí Ricardo Darín tira d’ofici i compta amb la complicitat de Borensztein, a les ordres del qual va treballar a Un cuento chino (2011) i Capitán Kóblic (2016). A més, la naturalesa literària del film és prou coneguda per a Darín perquè Sacheri és l’autor de la novel·la que Juan José Campanella va convertir en la pel·lícula El secreto de sus ojos (2009), un dels grans èxits de l'actor argentí, a més d'Oscar al millor film de parla no anglesa.
A La odisea de los giles, en què els dos Darín també són productors, ressonen ecos d’altres pel·lícules. N’hi ha un d’explícit: Com robar un milió i... (William Wyler, 1966), que té un paper desllorigador en l’argument. Però també n’hi ha d’altres que connecten amb comèdies corals de “cor dramàtic”, en paraules de Ricardo Darín, com ara alguns films de la productora britànica Ealing, tot i que potser amb menys picaresca. “Una de les coses que més gràcia ens van fer va ser comprovar la irregularitat de la composició del grup de cooperativistes. Si ho mires des de fora, no tens la sensació que el grup estigui molt habilitat per tirar endavant el que volen fer”, explica Darín pare. Però ho fan perquè, com diu Fermín Perlassi a la pel·lícula, “arriba un dia que dius prou i et trobes fent allò que mai t'havies imaginat que faries". "Perquè, ¿qui et defensa d’un exèrcit de fills de puta?", es pregunta.
No és robar, és justícia social
'Comancheria'
Els atracadors d’aquest film de David Mackenzie del 2016 són dos germans que no roben per fer-se rics, sinó per venjar-se del banc que els va fer embargar la casa i, així, recuperar la dignitat.
'Estafadoras de Wall Street'
La Meca del capitalisme és l’escenari en què unes strippers empoderades que lidera Jennifer Lopez es dediquen a plomar els seus clients més rics, els causants de la crisi del 2008.
'Un cop d’altura'
Un magnat en arrest domiciliari és l’objectiu dels treballadors del seu edifici de luxe, als quals ha estafat tots els estalvis. Robar els diners que amaga al seu àtic no és un crim, és justícia.
'El desconocido'
Dani de la Torre va optar pel thriller dramàtic per explicar la desesperació d'un home estafat per un banc durant la crisi espanyola del 2008.
