Ricard Anckermann, el cappare de l’art mallorquí del XIX

PalmaSi hi va haver un artista que, gràcies al seu talent i a la seva infatigable capacitat de treball, va dominar el panorama artístic mallorquí de la segona meitat del segle XIX, aquest va ser Ricard Anckermann Riera. Això és el que explica, si més no, l’economista i crític d’art Miquel Alenyà Fuster a la completa biografia que acaba de publicar sobre l’autor de pintures tan icòniques com el retrat de Ramon Llull que hi ha a l’Ajuntament de Palma i com l’obra Molinar amb gent que pot veure’s al Museu Es Baluard.

Titulada Ricard Anckermann. Vida, obra i mestratge (1842-1907), la biografia estudi d’Alenyà inclou una reconstrucció de la vida del pintor, una explicació del context artístic en què va desenvolupar la seva carrera i una anàlisi tant del seu estil com de les peces més valuoses realitzades al llarg de la seva trajectòria.

“Anckermann era un pintor amb moltes habilitats i amb una gran capacitat per fer tot el que es proposava -diu l’autor-. Tenia un nivell tècnic molt poc comú, per això no tenia por de conrear tot tipus de gèneres o de treballar tota classe de temes”. La versatilitat creativa, sempre executada amb una extraordinària i laboriosa solvència tècnica, va ser un dels punts forts de l’artista. “Anckermann va fer obres de gènere (històriques, mitològiques, al·legòriques i bíbliques), composicions de temes galants d’aire irònic o crític, obres d’inspiració realista, retrats, paisatges, marines, pintura industrial, pintura decorativa -escriu Alenyà-... La seva especialització plàstica va consistir en la varietat i en la riquesa de registres, i en la força d’una gran personalitat artística”.

En termes pràctics, aquest virtuosisme en el maneig de l’ofici, que l’artista va saber revestir d’un cert caràcter autoral, li va donar molts de rèdits des de ben aviat. “Va tenir una clientela important -explica l’autor de la biografia-, cobrava el que volia i va arribar a guanyar molts de doblers. Gairebé sempre va fer feina per encàrrec. Els seus contemporanis no cobraven ni una quarta part del que cobrava ell”.

Nascut a Palma l’any 1842, Anckermann era el net d’un mestre armer alemany -d’aquí la naturalesa germànica del seu llinatge- que es va casar amb una mallorquina. Varen tenir un únic fill, Jordi Angermann/Anckermann. El pare del pintor era ferrer i tenia un taller a la Rambla. Tot i que eren una modesta família treballadora d’artesans, sempre varen donar suport a la precoç vocació artística del seu fill. Així, després de rebre una formació bàsica -matemàtiques, gramàtica, història- que li seria útil tota la vida, el jove Anckermann va entrar el 1860 a estudiar a l’Acadèmia de Belles Arts de Palma.

Partit Democràtic

Home de fortes conviccions republicanes i federals, Anckermann va formar part, entre els anys 1864 i 1869, del Partit Democràtic de les Balears -més tard Partit Democràtic Republicà Federal-, i va arribar a ser-ne regidor per l’Ajuntament Palma. No va tardar a arraconar la política activa per dedicar totes les seves forces a la pintura, però així i tot sempre va fer gala, segons Alenyà, d’un esperit racionalista, positivista i liberal. També va ser un enemic del despotisme i de l’autoritarisme, i un ferm partidari de la modernitat.

Més importants que els sis anys que va passar a l’Acadèmia ho varen ser els dos anys que va viure a París i a Londres. Amb penúries i esforços, s’hi va guanyar la vida com a pintor, però sobretot va aprofitar el temps per anar de museus i per conèixer in situ les obres dels més grans artistes de la història, des de clàssics del Renaixement com Ticià i Rafael fins a moderns venerables com Ingres, Delacroix i Turner. Un fenomen que va viure a París va ser l’èxit de La vicaria, de Marià Fortuny.

Pintor sempre fidel als patrons del realisme i el classicisme, “les influències que deixaren una empremta més profunda en Anckermann -escriu Miquel Alenyà- varen ser les concepcions classicistes de Faust Morell Orlandis [el seu mestre], el colorisme lluminós i l’exotisme de Marià Fortuny, el pleinairisme i el realisme de la pintura francesa de paisatge dels 60, l’ampul·lositat iconogràfica de Miquel Àngel i Correggio, i la solidesa decorativa i la densitat i varietat del colorisme de Tieppolo”.

El retorn a Mallorca i la consagració

Anckermann va tornar a Mallorca el 1871. En poc temps, es va casar i va muntar una família, va presentar-se a oposicions i va obtenir la plaça de professor de Dibuix del Natural i Anatomia Pictòrica de l’Escola de Belles Arts de Palma. A més, va consolidar-se com un dels noms més sòlids i potents del panorama artístic illenc. “Quan va tornar de París i de Londres, ja pintava d’una manera madura i excel·lent -explica Alenyà-, i es va convertir en el líder de la pintura a Mallorca. Marcava la pauta, els altres pintors l’imitaven d’una manera o d’una altra, i tenia deixebles”.

Segons Alenyà, “dins el món de la pintura de Mallorca, a finals del XIX, ja hi havia una certa assumpció progressiva de la pintura impressionista”. En aquesta assumpció de la modernitat, Anckermann va jugar-hi un paper capdavanter. “L’any 1873, va pintar un petit quadre titulat Antoni Ribas i la seva germana Concepció que pinta a l’aire lliure. Idò bé: aquí hi ha un canvi, ja que és la primera vegada que el paisatge és tractat d’una manera moderna en la pintura de Mallorca”, conclou Alenyà.

Entre les obres més importants i representatives d’Anckermann, n’hi ha moltes que mereixen ser destacades. Una tria per força hauria d’incloure El davallament de la creu (1886) que hi ha a la Seu i que tracta amb esvelt efectisme un tema religiós fonamental; el ja esmentat Retrat de Ramon Llull (del 1867, solemne i sever); l’oli titulat Porta àrab (del 1876 i de clara inspiració fortunyista); les dues versions d’un oli titulat Assalt a l’harem (del 77 i del 80, respectivament, i que Alenyà interpreta com una apologia de les revoltes liberals); la grandiloqüent tela (del 1898) de caràcter èpic i històric que representa El lliurament de la Suda (La rendició del valí de Mallorca a Jaume I) i, finalment, la pintura de l’òvul central del sostre del saló de ball del Cercle Mallorquí, actualment la sala de plens del Parlament de les Illes Balears, i que és una al·legoria “del paradís, de la bellesa, del bé, de la joia, de la pau i del progrés, de les arts, dels sabers i de les virtuts cíviques”.

Respectat, valorat i cotitzat, Anckermann va morir, prematurament, per un problema de fibril·lació del cor, el 1907. Tenia seixanta-quatre anys. Més d’un segle després, Miquel Alenyà ha escrit una biografia que serveix per recordar la vigència del seu art.