La Revolució Francesa esclata a la Berlinale
ENVIAT ESPECIAL A BERLÍNSis anys després que Sofia Coppola convertís la figura de Maria Antonieta en una icona pop, la reina que no entenia que un poble sense pa no mengés tortells torna a la pantalla gran de la mà del francès Benoit Jacquot -un cineasta amb una traça especial per al retrat femení- a Les adieux à la reine , que ahir va inaugurar la 62a edició de la Berlinale. L'actriu que agafa el relleu de Kirsten Dunst com a Maria Antonieta és l'estrella alemanya Diane Kruger ( Maleïts bastards ), que té una edat similar a la que tenia la reina quan va esclatar la revolució i, evidentment, en comparteix l'origen germànic.
A diferència del postmodern biopic de Coppola, però, Les adieux à la reine no aspira a relatar tota la història de la reina, sinó que es concentra en els primers dies de la Revolució Francesa, del 14 al 17 de juliol del 1789, i espia la intimitat de Maria Antonieta a través dels ulls de Sidonie Laborde (Léa Seydoux), lectora oficial de la reina. Sense separar-se un segon d'aquesta dama menor de la cort, la pel·lícula retrata el món frívol i escleròtic de Versalles, les complexitats d'un univers tancat en si mateix que només existeix per satisfer els capricis de la reina i representar al seu voltant un teatre de les aparences en el qual Sidonie interpreta un paper molt secundari.
Les adieux à la reine capgira les convencions del gènere biogràfic i atorga el protagonisme als personatges absents dels llibres d'història: dames d'honor, nobles de segona fila..., una cort decadent que viu tan allunyada de la realitat com els monarques i que s'enfonsa en qüestió de dies a mesura que les notícies de la revolució arriben a palau. Sidonie és testimoni de la desintegració d'aquest món i, al mateix temps, de la incapacitat per enfrontar la situació de la reina, una joguina trencada en les mans de la comtessa Gabrielle de Polignac (Virginie Ledoyen), la favorita de la cort.
Primavera Àrab a Versalles
"Tothom té la seva opinió de Maria Antonieta", va explicar Diane Kruger a la roda de premsa del film. "N'hi ha que diuen que no era més que una nena consentida, d'altres que va ser una reina horrible. Per a mi, el més interessant va ser descobrir la dona que s'amagava darrere de tots aquells vestits". Kruger, però, no s'ha volgut mullar a l'hora de valorar la bisexualitat del personatge, que el film suggereix repetidament.
En un festival tan polititzat com el de Berlín, era inevitable interpretar en clau d'actualitat el retrat de la caiguda de Lluís XVI i Maria Antonieta. Jacquot no va rebutjar ahir els paral·lelismes entre el que va succeir a Versalles fa més de dos segles i els fets de la Primavera Àrab, però ha volgut subratllar que l'essència del film és, sobretot, "la fi de la innocència", tant de Maria Antonieta com de Sidonie, que en l'últim tram de la pel·lícula ha de decidir si acceptar, o no, suplantar la identitat de la comtessa de Polignac, una missió que comporta un gran risc d'acabar decapitada.
Tot i una direcció potser un pel àtona, Les adieux à la reine és una encertada variació sobre un episodi cabdal de la història d'Europa, un començament esperançador de la competició oficial, que planteja amb senzillesa i rigor la seva proposta narrativa, fugint de l'habitual rigidesa i encarcarament del cinema d'època.
