CINEMA

Retrets, cinefília i glamur a Canes

La paritat de gènere i el conflicte amb Netflix són dos dels fronts oberts del festival francès

“A cap festival se li exigeix tant com al Festival de Canes”, es queixava dilluns Thierry Frémaux, com si no sabés perfectament que el de Canes no és un festival més, sinó la referència en què es miren tots els altres grans festivals, la cita més ineludible del calendari cinèfil. El director del certamen francès es va reunir amb els mitjans acreditats al festival, que dimarts va començar la 72a edició, però en lloc de treure pit per reunir els cromos més buscats de l’univers cinèfil (Quentin Tarantino, Pedro Almodóvar, Terrence Malick), Frémaux es va dedicar a defensar-se dels núvols de retrets que persegueixen sempre el festival, principalment el de l’escàs nombre de directores en la competició, que aquest any suma només quatre noms: Jessica Hausner, Justine Triet, Céline Sciamma i Mati Diop. Són una més que l’any passat i igualen el record històric del 2011, però la xifra continua lluny de la paritat que sí que reflecteixen, per exemple, els jurats de totes les seccions o les xifres internes del festival, en què 66 dels 109 treballadors són dones.

“Soc molt feliç de veure que les dones estem tan representades en aquest jurat -celebrava ahir la directora italiana Alice Rohrwacher, una de les quatre dones d’un jurat que també integren les directores Kelly Reichardt i Maimouna N’Diaye i l’actriu Elle Fanning-. Però m’agradaria que la gent deixés de preguntar com és ser una directora”. Frémaux es defensava assenyalant la imatge d’Agnès Varda que apareix en el cartell d’aquesta edició: “Varda em va dir una vegada que no digués director o directora, sinó cineasta, perquè el sexe de les directores no importa”. Potser sí, però la directora de Cleo de 5 a 7 també va ser la primera a apuntar-se al manifest 5050x2020 que l’any passat reclamava des de la catifa vermella igualtat real a la indústria del cinema i a la programació de Canes.

Un altre retret d’aquesta edició és el conservadorisme d’una programació dominada per les vaques sagrades del cinema d’autor. Només hi ha un debutant en la competició, el francès Ladj Ly, i en canvi abunden els directors que ja han guanyat la Palma d’Or (Tarantino, Malick, Kechiche, els germans Dardenne i Loach), així com cineastes ja consagrats (Jarmusch, Bellochio i Bong Joon-Ho). Però gratant una mica hi apareixen cares noves: tres directores franceses (Triet, Diop i Sciamma) i un dels noms més infravalorats del cinema indie (Ira Sachs).

El risc estarà més present en les seccions paral·leles d’Una Certa Mirada, on Albert Serra presentarà Liberté, i en una atractiva Quinzena de Realitzadors amb nous títols de Bertrand Bonello i Robert Eggers (amb Robert Pattinson) i un curt de Luca Guadagnino. A la Quinzena de Realitzadors, precisament, hi serà l’única pel·lícula de Netflix del festival, Wounds, de l’iranià Babak Anvari, premi de consolació per a uns programadors que segurament haurien preferit The Irishman, el retorn de Scorsese al cinema de gàngsters amb De Niro i Al Pacino, que possiblement acabarà a Venècia. No sembla que el conflicte amb Netflix estigui en vies de solució. Canes va fer un gest cap a la plataforma quan va anunciar que només exigiria l’estrena posterior en els cinemes francesos a les cintes premiades, però Netflix no afluixa les seves pretensions. Ja ho va fer l’any passat amb Roma i no li va anar gens malament.

Sigui com sigui, els problemes de Canes se solucionen quan s’apaguen els llums i es projecta una gran pel·lícula. I també quan comença la desfilada d’estrelles que ha reunit aquest any, començant per Charlotte Gainsbourg i Javier Bardem, que ahir van donar per inaugurat el festival acompanyats del jurat presidit per Alejandro González Iñárritu, i seguint per les estrelles de la inaugural The dead don’t die (Bill Murray, Adam Driver, Tilda Swinton, Selena Gómez, Chloë Sevigny) i la troupe de Tarantino (Leonardo DiCaprio, Brad Pitt, Al Pacino). L’estrella amb què el festival potser s’ennuega és Alain Delon, que rebrà una Palma d’Or honorífica que ha estat criticada per la mala reputació de l’actor, un admirador de la ultradreta, homòfob i misogin que ha reconegut haver donat bufetades a algunes parelles. ¿La defensa de Frémaux? “No li estem donant el Nobel de la pau”.

EDICIÓ PAPER 18/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF