Retorn al futur... del vinil
Com als anys 80, els discs de 12’’ tornen a ser una part de l’estratègia de qualsevol gran llançament
PalmaHem hagut de passar pels minidiscs, els walkman, els CD, els MP3, els IPod i la música en plataformes com Spotify, Deezer, Soundcloud o Grooveshark per acabar tornant al vinil. El futur? El casset. Melòmans i discogràfiques s’han rendit, ara per ara, a la nostàlgia dels 80, quan dúiem converse, texans espenyats i espatleres. Als cinemes es projectava Regreso al futuro, de Robert Zemeckis. Tot torna, llevat de les espatleres.
Ara el vinil és un must have, no es pot piratejar i la gent està disposada a pagar per tenir-ne. Ho saben els de La La Land, la pel·lícula que comparen amb Ben-Hur o Titànic, que han editat la banda sonora en aquest format per 22,99 euros. D’altres, de més petits, igual d’hipnòtics, com els mallorquins The Wheels, també han publicat el seu EP en vinil. De la psicodèlia pop dels 70 del seu àlbum The Year of the Monkey, n’han fet una edició limitada numerada i una d’especial de vinils de colors. També els Jane Yo ho faran en breu amb el segell Espora Records.
“El del vinil és un negoci que interessa la indústria. En el sector creien que el CD era l’invent del segle i s’equivocaven”, explica Gustavo Ferradas, de Mais Vinilos, l’única botiga de Palma dedicada exclusivament a la venda d’aquest format. Ell, que fa anys qua aguanta les “ferestes envestides del 21% de l’IVA cultural i d’Amazon”, conta que el perfil del consumidor de discs ha canviat: “Encara que la figura del col·leccionista és impecable, cada vegada venen a la tenda més joves, gent que mai ha tingut un tocadiscs a casa, però s’estima el plàstic i l’agulla”. Això sí, “continuen sent més homes que dones”.
“A Liverpool tot són tendes de vinils, ni rastre del CD”, diu Jorge Sevilla, guitarrista de Jane Yo. Ells, com Hombre Lobo Internacional i tants d’altres, s’afegeixen a l’onada amb Continue, tot i que editar en aquest format sigui ara un 300% més car que en CD.
Un negoci de 1.000 milions
Les xifres canten. El 2017, la venda de vinils serà un negoci que superarà els 1.000 milions de dòlars, cosa que no passava des de la dècada dels 80, segons un informe elaborat per Deloitte. Els discs de 12’’ suposaran entre un 15 i un 18% de les vendes en format físic i un 6% dels ingressos totals de la indústria musical.
En els darrers 12 mesos, se n’han despatxats 3,2 milions d’unitats als Estats Units, un 53% més que fa un any. En el mateix període, les vendes de CD han caigut un 10%, tot i que encara són el format físic més venut. El més simptomàtic és que durant el 2016, abans de Trump, la despesa en vinils va superar per primera vegada la de les descàrregues digitals des que els dos formats conviuen: 2,4 milions de lliures enfront de 2,1 milions, segons les dades de l’Associació de Detallistes de l’Entreteniment (ERA segons les sigles en anglès). De fet, Sainsbury’s i Tesco, dues de les grans cadenes de supermercats britàniques, ja venen àlbums de plàstic en les seves tendes des d’aquest desembre. De la prestatgeria del col·leccionista al súper. Encara més, fins i tot hi ha empreses, com And Vinyly, que transformen les cendres dels difunts en discs.
Segons les darreres dades de Promusicae, Espanya balla la mateixa cançoneta. El 2016 es van vendre 433.000 vinils, davant dels 362.000 de l’any anterior (amb un increment del 19,6%). I també a l’estat espanyol torna a ser el suport triat per les discogràfiques per als grans llançaments. Així i tot, el CD no queda encara relegat a espantar coloms. “El CD i la música en streaming és el que continua funcionant”, diu Miquel Ferrer, de Rata Corner.
En aquest sentit, el director de Spotify Espanya, Javier Gayoso, assegurà fa unes setmanes a l’ARA Balears que “aventurar-se a parlar de la mort del CD, ara que hi ha tants melòmans, és massa precipitat”. De fet, l’ingrés generat per la venda de CD i vinils supera la gens menyspreable quantitat de 63,5 milions d’euros. Durant l’exercici passat es van vendre al nostre país més de 8,5 milions de discos, la majoria en format CD. Amb tot, abans que l’ streaming es fes seves dues terceres parts del pastís, fa 10 anys se’n venien 40 milions.
El responsable del segell discogràfic Bankrobber, Marçal Lladó, té una explicació per a l’auge del tocadiscs: “La gent jove escolta música bàsicament per internet, però, si té un afecte especial per un disc, el compra en vinil. És una nova relació dels consumidors amb la música a través de l’objecte”. “El vinil té un cartell millor que el del CD, que té una aparença molt més barata. Es veu com una obra d’art, una cosa per guardar, per col·leccionar”, va dir recentment a Efe Dave Reilly, de Warner Music Londres. La música també és fetitxisme.
