Publicitat
Publicitat

Retalls inèdits de la mirada irònica i sagaç de Josep Pla

‘Fer-se totes les il·lusions possibles’, publicat per Destino, inclou material dels anys 50 i 60

“Hi ha dues classes de virtuts: les que costen de tenir i les que no costen res. No gastar és una virtut -faig la hipòtesi- que no costa res als avariciosos”. Per arribar a aquest i a la resta de fragments inèdits recollits a Fer-se totes les il·lusions possibles (Destino, 2017), Francesc Montero, doctor en filologia catalana i editor del present volum, ha hagut de suar tinta. “Quan explicava el projecte als meus amics al principi em felicitaven, però si els en donava gaires detalls em deien que era una feinada impressionant”, va recordar ahir a l’Ateneu Barcelonès.

Durant els últims tres anys, Montero s’ha capbussat en el Josep Pla dels anys 50 i 60, el grafòman que en aquells moments escrivia i reordenava a un ritme gairebé sobrenatural els llibres que integraven l’obra que li publicava l’editorial Selecta. L’any 1962, amb la mort del seu editor, Josep Maria Cruzet, Pla va entrar en uns anys d’impàs que es van tancar quan el 1966 Destino llançava El quadern gris, el primer dels 45 volums de l’obra completa, una nova reconfecció de l’immens corpus literari planià. “En una carta a l’editor Josep Vergés, Pla li escriu que Notes disperses és un calaix de sastre que ha durat tota la vida i encara dura. El volum va sortir el 1969”, explica Montero. El que va veure la llum, però, no era tot el material que tenia Pla. Una part seria inclòs a Notes per a Sílvia (1974) i Notes del capvesprol (1979). “En primer lloc calia identificar els fragments que havien quedat definitivament al calaix i veure si es podien convertir en llibre -diu-. Els textos que vaig anar trobant a la Fundació Josep Pla de Palafrugell estaven en estadis diversos de redacció: hi havia textos acabats i que ja havien passat pel corrector, altres que eren de caràcter més breu. Hi havia reflexions sobre el país, records de joventut, de viva sensualitat, la tossuderia grafòmana i sempre una mirada irònica i sagaç. Eren textos amb ambició literària que Pla pensava publicar algun dia. A través de la correspondència amb Cruzet es pot comprovar que conjecturava amb la idea d’un segon volum de Notes disperses ”.

El llibre no va arribar a sortir mai, però gràcies a la feina de Montero i de la Càtedra Josep Pla, que treballa des del 1996 en la classificació dels milers de quartilles manuscrites de l’autor -escrites amb “una cal·ligrafia diabòlica”, com assegurava el seu director, Xavier Pla-, Fer-se totes les il·lusions possibles acaba d’arribar a les llibreries, amb textos tan suculents com aquell en què assegura que “el català amaga els seus sentiments vertaders, dissimula la seva manera d’ésser, escamoteja la seva autenticitat, tracta de presentar-se diferent de tal com és”, o un altre en què escriu: “Després de la guerra civil i el triomf de Franco es produí una tal invasió de bandarreria, que fou literalment impossible de creure [en un Déu-Providència]”. “D’entre tots els llibres pòstums de Josep Pla -com ara les cartes al seu germà Pere, la correspondència amb l’editor Josep Maria Cruzet o les notes de La vida lenta -, Fer-se totes les il·lusions possibles conté dos elements ideològics que val la pena de subratllar -comentar Xavier Pla-. El primer és que ens trobem amb un Pla radicalment catalanista, i el segon és que té una visió extremadament crítica del franquisme”.

Pla en estat impur

“Un embassament de merda”

“L’obra de Josep Pla és immensa i fins a un cert punt multiforme perquè inclou diversos vessants: el de narrador, el de cronista, el del viatger i el de dietarista -explicar l’editor Jordi Cornudella-. És en l’apartat de dietarisme que tenim la sensació d’arribar al seu cor. És una sort que els inèdits que presentem en aquest volum corresponguin a aquesta part de la seva literatura. Són textos llegidors i atractius”. Hi ha des de consideracions elogioses del Journal littéraire de Paul Léautaud i de l’exuberància creativa de Georges Simenon fins a crítiques a la prosa de Miquel Llor, l’autor de Laura a la ciutat dels sants.

Comentant el periple de la revista Destino, Pla carrega contra Ignasi Agustí: “No és més que un enorme, indescriptible ignorant que es fa valer per les seves intrigues. És un personatge d’ínfima categoria. Com a escriptor és risible i il·legible”.

“El Pla que llegim en aquest llibre és el que ja hi havia -diu Montero-. Altres autors que es van adaptar al franquisme també van deixar materials privats sobre el que realment pensaven, potser amb l’esperança que algun dia podrien aparèixer tal com els havien planejat”. Xavier Pla afegeix: “Com a liberal i conservador, Josep Pla va formar part del bàndol vencedor. Com a escriptor en català, en canvi, va ser un derrotat, i aquesta contradicció la va arrossegar des del 1939 fins a finals de la dècada dels 50”. El to dels comentaris polítics i socials que el lector trobarà a Fer-se totes les il·lusions possibles és d’una contundència considerable. “Descriu el règim franquista com «un embassament de merda de proporcions titàniques», i en una altra anotació diu que malgrat els intents espanyols de sotmetre Catalunya durant els últims tres segles no s’ha aconseguit el que es proposava”, diu Pla.

El director de la Càtedra Josep Pla promet noves sorpreses relacionades amb l’escriptor. De moment hi ha previst per al 2018 un “llibre breu però interessantíssim” de cartes entre Gaziel i Pla. Es treballa en tres epistolaris més, els de Jaume Vicens Vives, Francesc de Borja Moll i Joan Estelrich, tot i que no se sap “si acabaran convertits en volums o no”, diu. Un altre inèdit que potser acaba veient la llum algun dia són les notes per a un dietari escrites durant el 1936.

El tràngol de Pla a Madrid per culpa de Carles Sentís

Una de les anècdotes més suculentes del volum té a veure amb un sopar al Palace l’any 1941 en què Pla va coincidir amb el periodista Carles Sentís. “Vaig tenir la debilitat d’explicar-li el que pensava sobre la guerra general i l’estat del país -escriu Pla-. Amb això entrà un senyor amb una gran comitiva: era un tal Orbaneja, cap de l’ordre públic de Madrid. Sentís, suposo que per fer gràcia, li explicà el que li havia dit. Orbaneja em féu presentar a la Seguretat, que era a l’edifici del ministeri de la Governació de l’Estat -Puerta del Sol. Hi vaig estar dos dies en un saló dormint sobre una otomana”. Pla mai no va perdonar a Sentís el tràngol que li va fer passar. Fer-se totes les il·lusions possibles inclou la carta que Sentís va enviar-li poc després, on li assegura que va intercedir perquè fos alliberat: “ Estaría dispuesto a la aceptación de la hipótesis de toda culpabilidad solo para hacerte ver que ni aún así tenías que encarnizarte conmigo en un momento tan delicado para mí ”.

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF