03/12/2011

República pituïtària

3 min

ES BUSCA GENT disposada a inventar un món nou. Aquest ja no serveix. Però, qui fa el primer pas? Els polítics que han sortit elegits a les urnes segur que no poden. La seva tasca és salvar el vaixell. Cadascú li posa el nom que vol. Europa, Catalunya, Espanya, Salt... Tenim una moneda comuna i poc més. Els que tenen poder per canviar alguna cosa tenen massa por de perdre la seva cosa i no gosen. Podem seguir mantenint la ficció europea o construir-la des de la veritat. La realitat és nova, per això necessitem solucions noves, lideratges nous, models nous, objectius certs i comuns. Només des de la riquesa i la diversitat podrem ser creatius. Mai des de la pobresa d'objectius i la por, que ens fa a tots igual de miserables. Sobretot en temps difícils, necessitem identificar-nos amb el projecte que hem de tirar endavant. Sense aquest entusiasme difícilment hi haurà un bon futur. Ha arribat el moment de construir-lo des de l'empatia, el respecte, la innovació i l'exemple. Només així valdrà la pena l'esforç. I un dels camins per arribar a aquest horitzó es diu Catalunya. Em desperto amb els aplaudiments. El concert és genial, però la butaca del Teatre de Can Ventosa a les onze de la nit i La Nana de l'Antònio m'han abocat a una narcolèpsia momèntània. Avui el Pascal Comelade i l'Albert Pla fan el darrer concert de la gira del Somiatruites, a Eivissa. No sé què coi estava somiant, però per un moment era en un gran auditori i algú parlava des d'un púlpit a una gran multitud. No era cap president ni cap candidat de cap partit. Semblava el Pep Guardiola, però tenia la mateixa veu que l'Albert Pla i era alt com el Pau Gasol. Per més que mirava d'apropar-m'hi per distingir-lo, no ho aconseguia. La gent no em deixava passar. El lloc semblava la plaça de Sant Jaume, però estava cobert pel sostre de la Catedral de Girona, potser pel component de fe. Hi feia la mateixa olor d'encens.

LA PINTA Sóc a casa de la meva mare. Fa uns anys que va marxar del Barri Vell amb el meu pare. Massa escales i unes cames cada vegada més pesades. Ara viu a prop de l'estació de tren, amb ascensor. Més sola des que va morir el pare fa gairebé un parell d'anys. Des d'aleshores noto que li costa més deixar la ciutat on va viure el matrimoni durant mig segle. Ja no fa aquelles excursions, ni ve de tant en tant a Eivissa, com feia abans. Aquest estiu per fi ha sortit quinze dies de Girona. Al poble del pare, a Navarra, com feien cada any per les mateixes dates d'agost. Em fa anar a rentar les mans abans de dinar. Aprofito per afaitar-me. Quan ve per veure per què estic tardant comencem a parlar. De sobte em diu: "Espera't...". Obre l'armari i d'un racó en treu alguna cosa embolicada amb un mocador, em sembla. A dins hi ha la pinta del pare. Se la posa sota el nas i inspira. "Té, olora..." Té raó, sembla que encara sigui aquí i que hagi de sortir de la cuina d'aquí un moment a acabar de parar la taula. Però només hi ha la seva olor. La torna a embolicar i la guarda allà mateix abans de tornar a tancar l'armari. Per a ella és un tresor.

"NO SOPORTO a los que van de señores y a los que tienen un alto concepto de si mismos; a los imbéciles y a los listillos; a los cretinos y a los hipócritas; a los justicieros infinitos y a los que prohiben fumar pero tiran bombas..." He arribat tard a l'acte de la presentació de la Fundació Pepe Rubianes, però a temps per llegir el text del Pepe que m'ha fet arribar el meu gran mestre i organitzador de l'acte, Berty Tobias, per encàrrec de la família del Pepe. Sóc dels darrers participants. Al final cantem El niño bueno. El president Maragall s'alça i engega un llarg aplaudiment. Quan surto al carrer encenc un cigarret i recordo que vaig viure aquest moment amb el Pepe més d'una vegada, a la ràdio i en algun acte benèfic en què vam coincidir. Sembla que el tingui al costat. Només falta aquella olor de Ducados.

stats