17/12/2016

Repetició de la jugada

3 min
Iván Martín, al piano, va fer de solista, dirigit per Elias Grandy.

Auditorium.- El vuitè concert de la vint-i-cinquena temporada de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears ja va tenir Iván Martín com a estrella de la vetlada, que va exercir de director i de solista. Per a l’ocasió torna tan sols com a solista, amb el jove director alemany Elias Grandy al comandament de l’orquestra. Una circumstància que sempre em sembla gairebé miraculosa; el fet que, en tants pocs assajos, canviï tot en una orquestra. És el més lògic, és el que passa sempre. Però sempre significa un canvi majúscul i, per mi, sorprenent, en el tarannà del conjunt. El quart concert de la temporada actual tampoc no va ser una excepció. La batuta de Grandy va tenir els habituals efectes miraculosos, amb el valor afegit del pianista que, un altre cop, va triar Beethoven per mostrar el seu talent. L’aperitiu va tenir gust mallorquí, amb l’ Obertura dramàtica d’Antoni Mairata, una peça curta molt cinematogràfica, una mica convencional, amb moltes referències però, en qualsevol cas, amb un nivell de qualitat amb la suficient brillantor per fer-lo força atractiu, delicat i, alhora, descriptiu. En qualsevol cas, una bona carta de presentació del que podrà arribar a fer i, de fet, està fent.

El plat fort, com no podia ser de cap altra manera, el cuinava el cada cop més reconegut Iván Martín, amb el Concert núm. 3 op. 37 en do menor, de Ludwig van Beethoven. Val a dir que no he escoltat mai res del compositor de Bonn que no m’hagi deixat bocabadat, amb la qual cosa tenia molt poques possibilitats de no quedar-hi. De fet, va ser així. El primer moviment és un compendi d’eclecticisme, variat, elegant, contundent i, fins i tot, amb algun apunt de virtuosisme. Tant que, tot i fruint de l’elegància de Martín en la resolució, no arribes a temps de gaudir de l’obertura del segon, d’una delicadesa superba. Més alegre és el tercer moviment, i potser no tan profund com l’anterior, entre altres coses perquè exhibeix una paleta de colors més variada. Martín féu una exposició tan personal com acadèmica. Superior, perfectament elaborada i lògicament saludada amb molts aplaudiments, més enllà del que és costum a la terra. El bis no fou per a un clàssic, tal com ho tenim entès, i oferí el Vals brillant, de la sèrie Vals poètic, d’Albert Guinovart, el responsable de la música de diferents musicals, com Mar i cel, i de la banda sonora de no poques sèries de televisió catalanes, des de Nissaga de poder fins a El cor de la ciutat.

Igor Stravinski va entrar a la història el 1910, per la porta gran i de la mà de L’Ocell de foc, un encàrrec de Serguei Diàguilev. Cert que encara no era l’Stravinski de la Consagració de la primavera, però el cert i segur és que no hi va haver més que vistiplaus per part de tothom. Tot i això, el compositor no la trobava rodona. Desigual i massa llarga, la va qualificar. L’any següent se’n va fer una altra versió, que va retocar el 1919. Finalment, l’any 1945 va escriure la Suite núm. 3, la versió definitiva, paradoxalment una mica més llarga. I aquesta és la que va interpretar la Simfònica a les ordres d’Elias Grandy, que en va fer una lectura molt subtil, molt clara i suficientment expressiva. En resum, un altre concert de gran nivell.

Teatre Principal.- Faré un tast de Las tribulaciones de Virgina. Una petita gran meravella dels Hermanos Oligor, que fa catorze anys que rodola pels escenaris de tot Espanya. Imaginació, poesia, friqui, tendra, divertida, ocurrent, treballada...

stats