FILOSOFIA
Cultura 13/12/2019

Repensant la corporalitat a l’ombra de la vida

Miquel àngel Ballester
5 min
Repensant la corporalitat                             a l’ombra de la vida

Avui no es pot entendre la política, ni la filosofia, ni la identitat humana, ni tampoc la vida, sense pensar la corporalitat. S’ha de reconèixer que la filosofia ha estat molt injusta amb el cos, que n’ha projectat històricament una imatge molt negativa. Aquesta negativitat s’introdueix per primera vegada en la història del pensament a través dels pitagòrics i la seva concepció del cos com a presó de l’ànima, i tindrà continuïtat amb Plató i les seves consideracions morals i epistemològiques que el duen a rebutjar el cos perquè és un obstacle per al coneixement i el desenvolupament moral. La proposta de Plató és alliberar l’ànima de les limitacions materials imposades pel cos, progressant en el camí d’ascens cap al coneixement. El coneixement ens farà lliures. De Plató ençà, la filosofia fonamentarà la infravaloració del cos també en la idea de ser la seu de les passions i les imperfeccions humanes. La filosofia medieval cristiana incorporarà la visió platònica, associant la carnalitat amb el pecat, el vici i la impuresa i, per tant, amb la dimensió material i corporal de l’ésser humà.

El dualisme psicofísic cartesià, que caracteritza el naixement de la filosofia moderna, mantindrà la corporalitat oculta, en un espai marginal. Així, Descartes defineix el subjecte essencialment com una substància pensant, ment o consciència que s’interpreta a si mateix d’esquena al cos, una substància material independent, que funciona mecànicament, de manera autònoma de la voluntat humana. Caldrà esperar fins al segle XIX i la filosofia de Nietzsche per trobar un clar qüestionament del domini mental a favor del cos i la vida. En aquest sentit, Nietzsche sostindrà contra Descartes que l’home és cos i res més que cos, subordinant la realitat espiritual al cos material, en un reduccionisme de caràcter materialista.

Superar la concepció tradicional

La corporalitat passa a ocupar definitivament un lloc central en les reflexions filosòfiques gràcies a l’existencialisme, la fenomenologia i el pensament de Merleau-Ponty. Aquest autor es proposa superar la concepció filosòfica tradicional que ha desconsiderat el cos durant segles reconeixent que la corporalitat és allò que realment importa i humanitza. Merleau-Ponty afirma contra el dualisme platònic que l’ésser humà és el seu cos i el seu món, una existència que és-en-el-món i que ve a desplaçar també la concepció cartesiana que donava prioritat a la ment sobre el cos. Per Merleau-Ponty, l’ésser humà és principalment una realitat encarnada, és a dir, material i espiritual a la vegada, un cos en estreta unió amb la consciència i la percepció. La concepció pontiana de l’ésser humà com a unitat harmònica i inseparable de consciència i cos viscut prereflexiu es podria explicar amb l’expressió popular de ‘donar-se en cos i ànima’, dient que l’ésser humà viu entregant-se de manera completa i incondicional a si mateix i als altres.

Des d’una visió arrelada a l’experiència fenomenològica quotidiana, es podria dir que el cos és una mena de llindar que delimita amb la vida i la mort. El cos es fa especialment visible en el dol davant la mort d’un ésser estimat, en el trànsit de l’existència cap al no-res, en el moment de fer-se càrrec de la mort aliena, actuant com un referent que ajuda a oblidar la persona que es va ser i que ja no s’és, desapareixent a mesura que es fa present com a cos pels altres, i que va perdent la seva entitat fins a convertir-se, finalment, en un cos present, un cadàver impersonal i sense nom, que pot ser qualsevol.

Amb l’aparició i el desenvolupament del moviment feminista, el cos passa a definir-se per la praxi. Amb el feminisme, el cos ha esdevingut un camp de batalla polític. La lluita per recuperar el control del propi cos i alliberar-lo de l’ús instrumental com a mitjà de plaer i domini situa el cos com a subjecte i objecte, en primera línia d’acció. El sentiment de pertinença ha permès dir ‘el cos és meu’ i guanyar l’autoestima necessària per apropiar-se del cos que explica la conquesta del dret a l’avortament, i l’exclusivitat a l’hora de decidir sobre la vida i el cos.

El moviment feminista i l’animalista, i recentment també el climàtic, han sabut interpretar estratègicament el cos com un instrument poderós de comunicació, capaç d’expressar pensaments, sentiments i emocions. El cos despullat ha substituït la pancarta, ara les reivindicacions s’escriuen damunt la pròpia pell. L’anatomia política o ús polític del cos s’ha popularitzat a través de Femen, però l’ús polític del cos comença a ser també habitual per part d’altres col·lectius i també a escala individual per cridar l’atenció de l’opinió pública en relació amb la violació dels drets humans o altres causes humanitàries.

Comprensió ecofeminista

És interessant destacar la comprensió ecofeminista del cos que el lliga a la vida, posant en relació l’explotació de la dona amb la destrucció de la biosfera, i destacant la fragilitat dels cossos humans en correspondència amb la vulnerabilitat de la vida en el planeta. D’aquesta manera, l’ecofeminisme dona visibilitat als treballs de reproducció biològica i social i de cura realitzats en l’àmbit domèstic majoritàriament per dones, i també gran valor, en la mesura que són imprescindibles per mantenir els cossos i l’entorn. La proposta és cercar una divisió més justa i equitativa d’aquestes feines que garanteixi la continuïtat de la vida.

Els avenços assolits per part del feminisme entorn del propi cos no poden tapar la violència permanent contra les dones, ni tampoc les violacions ni els feminicidis, ni altres violències quotidianes com la cosificació, que es reinventa contínuament a través de la moda i la publicitat. L’expansió econòmica capitalista sense límits ha arribat a l’interior de les persones i afecta especialment les dones, fins al punt d’aparèixer una activitat econòmica que gira entorn de la comercialització del seu ventre, la pràctica coneguda amb el nom de lloguer de ventres o mares de lloguer. En nom de la felicitat i la salut, s’està traficant amb el cos i els òrgans.

Finalment, la societat postmoderna ha assumit amb normalitat la capacitat tecnològica de reparar i modificar el cos. La tecnologia permet dissenyar el propi cos, afavorint que s’acomodi a desitjos estètics, psicològics i vitals. S’està generalitzant la transformació artificial del cos a través d’intervencions menors com tatuatges o quirúrgiques més radicals que arriben a modificar aspectes essencials del cos, com el sexe. Pot ser que aquesta necessitat d’autotransformació confirmi l’obsolescència humana anunciada per Günther Anders, potser és un senyal que apunta cap a un horitzó de decadència i final de cicle, potser es pot interpretar com una passa prometeica en la superació de les barreres que la naturalesa ha imposat a la corporalitat humana, potser és el moment de la mort de l’home i l’arribada de l’ultrahome.

stats