BARCELONAA la molt recomanable exposició El Paral·lel. 1894-1939 cal anar-hi per delectar-se amb el que es veu, se sent i, sobretot, es llegeix. Els comissaris Xavier Albertí i Eduard Molner han fet un treball molt seriós sobre la frivolitat com a manifest llibertari. I entre els molts i gratificants estímuls que conté aquesta mostra destaca un modest vinil -en comparació amb la brillantor gràfica i estètica de cartells, dibuixos de decorats i portades de partitures- que glossa en poques frases la particularitat d'un català definitivament perdut: el barceloní. Llengua bastarda la singularitat de la qual es va perdre gràcies, entre altres forces agressores, a l'obstinada negació dels trets urbans de la cultura catalana.
Barcelona no compta, en la construcció identitària. Almenys no hi ocupa un lloc central. És un element incontrolable, difícil de fixar per utilitzar-lo en un consensuat cànon cultural. No serveix perquè respon només als paràmetres de la modernitat en el seu sentit més ampli. Barcelona, inestable, contradictòria i voluble. Una difusa amenaça que es va haver de contrarestar amb una exaltació de la catalanitat rural i conservadora per davant de la urbana i liberal. Un debat molt viu, especialment ara que Albertí ha començat a oferir interessants apunts sobre quins conceptes regiran les futures línies artístiques del Teatre Nacional de Catalunya.
Potser ha arribat el moment de la restauració de la memòria sense límits. Ha estat un segle d'autocensura i amnèsia selectiva d'intensitat variable. Un comportament que no s'ha rectificat. Es va enfosquir el llegat dels gèneres populars que van proliferar al Paral·lel fins a la Guerra Civil i s'ha menyspreat l'hedonisme anàrquic de la subcultura llibertària que va trobar a la Rambla de finals dels anys 70 del segle XX el seu epicentre artístic. Hi havia massa concomitàncies, abans i després, amb la crònica negra i vermella de la ciutat. Gèneres ínfims, mestissos, drogues i sexe.
Persistim a higienitzar la nostra cultura, a restringir el concepte popular a uns paràmetres acceptables i políticament correctes, amb certa tendència a reconduir-lo cap al terreny del tradicionalisme, a pervertir-lo amb ofertes simplement digeribles, o directament a negar-lo a favor d'un simulacre de cosmopolitisme. Hipocresia provinciana. Pasteurització cultural que no hi entén de color polític. En aquest tema tots hi han aplicat la seva dosi de lleixiu.
Albertí manté una postura irreductible davant aquesta obtusa actitud petitburgesa. Alguns dels seus espectacles més personals són una reivindicació insistent dels gèneres anomenats menors: music-hall , sainet, sarsuela, cobla. Espectacles en aparença només lleugers com La corte del faraón , Assajant Pitarra , Tórtola Valencia , El dúo de la Africana , Crónica sentimental de Españ a o De Manolo a Escobar porten implícita la llibertat crítica. Fins i tot es podria incloure en aquesta llista Una geografia estilogràfica , un muntatge a partir de la prosa periodística de Josep Maria de Sagarra, un reconeixement implícit del periodisme i les seves significatives firmes com un factor actiu i decisiu en la possible construcció de la modernitat a la Barcelona de les primeres dècades del segle XX.
Pocs l'han acompanyat. Potser Belbel quan va portar a escena sainets d'Emili Vilanova o, recentment, Nao Albet i Marc Borràs quan van recuperar el guinyol amb una lectura molt lliure de La monja enterrada en vida de Jaume Piquet. Manifestacions aïllades d'un teatre radicalment popular. Seria irònic que es representés abans una obra de Ramon Ramon Vidales al TNC que al Paral·lel, un lloc gairebé perdut per a la transgressió frívola. Quan tanqui el Bagdad, s'ha acabat.
