Teatre Xesc Forteza.- Nou concert de Tomeu Moll-Mas, aquest cop per celebrar el solstici d’hivern amb un programa de música nadalenca que li serveix per entroncar de manera molt personal i adient alguns dels seus compositors més apreciats. Segurament la llista és molt més llarga, sens dubte tan immensa com inabastable, però no és menys cert que Bach està al capcurucull d’aquesta muntanya farcida d’admiracions que presideix el més gran, “l’astre suprem de la composició musical de l’edat moderna”, com el qualifica el pianista en el programa de mà. Amb habilitat i eficàcia, Moll-Mas interpretà dues peces de Johan Sebastian Bach intercalant A Little Suite for Christmas de George Crumb i finalitzant amb quatre moviments dels Vingt Regards sur l’Enfant-Jesus d’Olivier Messiaen. Un diàleg intel·ligent, un puzle en el qual quadren les peces a la perfecció, un homenatge a la música de tots els temps que fa que escoles, tendències i estils quedin diluïts dins el magma de l’excel·lència, o la prova evident que des de Bach tot neix de la mateixa branca. Val a dir que Tomeu Moll-Mas dona preponderància al solstici d’hivern. Tant el ‘bachià’ Oratori de Nadal, del qual interpretà la Simfonia de la 2a Cantata i l’ària Schlafe, mein Liebster, també del BWV 248, com la molt interessant, variada i eclèctica A little Suite for Christmas, de George Crumb, una al·legoria musical de la història de Jesús que va pintar Giotto a la capella dels Scrovegni, i Vingt Regards sur l’Enfant-Jesus són tots una amalgama d’ingredients religiosos que enalteixen l’arribada del segon personatge de la indesxifrable Trinitat. Acurada interpretació la de Moll-Mas, que va tenir el moment cabdal en el darrer moviment de la composició de Messiaen: Regard de l’Esprit de joie.
Auditòrium Conservatori.- Nadal espiritual. Així va titular Ponseti el text que presideix el programa de mà del concert que la formació Studium Aureum va oferir als seus incondicionals. Un regal nadalenc per a l’esperit, però sobretot per a l’oïda, amb el valor afegit d’una petita i senzilla dramatització al més pur estil Sellars i que ningú no signa als crèdits. Un recorregut al llarg dels segles de la música nadalenca des d’una Alleluia del Còdex de Montpeller del segle XIII fins a Arvo Pärt i Ola Gjeilo, passant per una versió magnífica, peculiar i original del Cant de la Sibil·la amb les sopranos en penombra, rodejant Carles Ponseti, que va fer que es rompés el protocol ‘aureum’ de no aplaudir entre peça i peça, perquè realmet es feia difícil no guardonar la interpretació. Va finalitzar el concert amb Ceremony of Carols, de Benajmin Britten, amb Processó i Recessió inclosa i tan sols il·luminada per dos fanals, al cap i a la cua de la teringa dels cantaires, el director i el pianista, Andreu Riera. Nou moviments, nou delícies que combinen una gran varietat de lèxics musicals segons la història que conta, però també l’heterogènia manera de fer-ho, des d’un cor de sopranos soles fins a un diàleg entre dues solistes de la mateixa tessitura o el piano sol, tot i que originalment va ser composta per a arpa… També hi va haver lloc per a The Lamb, de John Tavener, i Gaudete Christus est natus, composició del segle XVI. Però no tan sols això. El més destacable va ser l’estrena d’una peça dedicada a Studium Aureum i signada per Mercè Pons. O, Oriens és una petita meravella, un in crescendo d’emocions i dificultat interpretativa que s’inicia de manera senzilla fins a assolir un grau de complexitat superba. Un goig, un regal, també nadalenc, en el qual, a més de les solistes Gemma Clarissó, Do-in Peleteiro, Maria Mulet, Raquel Ribas, Maria Rosselló i Sandra Solascasas, també hi participaren Ramon Andreu i Ricardo Duato, María José Gómez de la Vega, Dmitri Strutxkov i el ja esmentat Andreu Riera. El bis, naturalment, va ser per a O, Oriens.
