Recuperar Andreu Vidal i l’esperit de tota una generació
Poc després dels vint anys de la mort prematura del poeta, l’exposició a la Misericòrdia traça un món ric de relacions entre els llenguatges artístics
PalmaEls versos que Andreu Vidal va escriure a L’animal que no existeix (Proa, 1993), el llibre amb el qual guanyà el Carles Riba, es llegeixen aquest dissabte a la Misericòrdia de Palma entre molts altres versos, dibuixos, fotografies, pintures, vídeos, música i objectes que configuren l’exposició Andreu Vidal. Restar per sempre en la cosa mirada, una mostra comissariada per Magdalena Aguiló i organitzada per Mallorca Literària (fins al 8 de juny). Són versos, aquests, que refermen el poeta, tant com l’exposició en desmenteix la solitud. Coses de la dualitat. Andreu Vidal (Palma, 1959-1998), poc més de vint anys després de la seva mort, es confirma com una figura essencial de la poesia catalana de la segona meitat del segle XX, alhora que esdevé un dels caps del fil que serveix per teixir un retrat plural d’una generació, la dels joves dels anys 70 i 80 a Mallorca que treballaven per la creació i la cultura al marge dels àmbits oficials i comercials.
Poeta sempre, editor, fotògraf, articulista i traductor ocasional, i delineant de professió, va anar de la paraula a la imatge i de la imatge a la paraula durant els escassos 39 anys de la seva vida. Coses de la dualitat: va tenir sempre tan present la mort com amant era de la vida. “Projectava una imatge distant, fins i tot brusca, però era una persona molt tendra, amb una enorme capacitat d’estimar”, assegura Magdalena Aguiló. “Era profundament tímid, l’aparent duresa era una resposta a la seva hipersensibilitat”, diu el també poeta Àngel Terron, amb qui editaren la col·lecció Tafal (1977-1982), dotze títols de culte en la poesia en català de l’època. “Tot i la foscor que aparenta, és un poeta de llum”, afirma Rafel Joan, un dels artistes amb els quals va mantenir una relació creativa i personal més estreta i fructífera.
Dues dècades
El fet d’haver començat a escriure poesia quan era poc més que un adolescent va permetre a Andreu Vidal deixar publicats fins a nou llibres. El primer, Xicraini, nit de portes cremades, amb il·lustracions de Ramon Canet, es va publicar quan encara era estudiant i gràcies a una col·lecta a l’escola. Dos dels llibres, Exercicis de despoblació i Llibre de les virtuts, fan part de la col·lecció Tafal. Sis dels nou reculls de poemes es reuniren, deu anys després de mort, a Obra poètica i altres escrits (Edicions del Salobre), a cura de Margalida Pons i Karen Müller. Ja no es troba. Per això, Rafel Joan demana que l’exposició serveixi perquè en surtin llibres. “Tenia molt a dir, aprofundia en tot d’una manera única. T’ensenyava a mirar la vida d’una altra manera, a anar més enllà. El més profitós que podem fer és llegir-lo”. “La seva és una obra frapant. Era extremadament rigorós amb la feina, d’una autoexigència brutal”, diu Magdalena Aguiló. Terron destaca “la densitat i l’hermetisme propis de l’expressionisme alemany, que ell va adaptar a la llengua catalana. I això no és fàcil”.
Són tantes les facetes creatives de Vidal que es fa difícil resumir-les aquí. L’exposició les reuneix: fotografies i fotomuntatges, col·laboracions al Correu de Son Coc, a Blanc d’Ou, la iniciativa de La Musa Decapitada, els llibres pintats de Barceló, els treballs amb Andreu Terrades, amb Tomeu Cabot, Lluís Juncosa, Ramon de la O..., les plaguetes de poemes i fotografies, o les músiques i les accions artístiques que la seva obra ha inspirat després de morir tracen el dibuix d’una generació de la qual Terron destaca “la gran unitat d’acció entre poetes, pintors, músics...”. Per Aguiló, “el que hi havia era una necessitat de creació i cultura, del tot desproveïda de l’aspecte comercial que vingué després. Tot era il·lusió per fer coses creatives”.
