Publicitat
Publicitat

CINEMA

Reconstruint un secret de família

Sarah Polley dirigeix el documental biogràfic 'Stories we tell', que ja sona com a candidat als Oscars

El documental Stories we tell -de Sarah Polley-, un relat sobre com la història familiar es crea, es recorda i es reexplica, comença amb una cita de la novel·la Alias Grace , de Margaret Atwood, llegida pel pare de la directora. "Quan estàs enmig d'una història, no és una història en absolut, sinó només confusió, brams foscos, ceguesa, restes de vidres trencats i fusta estellada -comença-. És només després que es converteix en una cosa semblant a una història: quan l'estàs explicant, per a tu mateix o a algú altre". Stories we tell és la tercera producció de la directora i actriu, i el seu primer documental. L'Acadèmia de Hollywood ja li va fer una picada d'ullet en forma de nominacions amb Lluny d'ella , l'adaptació d'un conte d'Alice Munro amb el qual va debutar en la direcció. I hi ha moltes opcions que Stories... estigui nominada al millor documental als Oscars 2014. Com en altres recorreguts per la memòria, la pel·lícula planteja qüestions espinoses sobre qui té dret a explicar la història de la família. Aquí va de la mare de Sarah Polley, l'actriu Diane Polley, que va morir el 1990 als 54 anys, quan ella en tenia 11. Com aconsegueixen només els millors films de no-ficció, grata en una història totalment personal per posar al descobert, de manera commovedora, mals universals.

"Explica'm tota la història", demana la directora al seu pare, a l'amic de la seva mare Harry Gulkin, als seus germans John, Susy, Mark i Joanna i a altres implicats. I ells ho fan, cadascú a la seva manera, amb un resultat sorprenent. "L'obstacle més gran per a mi va ser trobar la manera d'incloure-m'hi a mi mateixa. Quan el meu pare llegeix la seva història a l'estudi de so, la meva productora va proposar de col·locar-hi una càmera que em gravés també a mi, cosa que era molt rara. Però després va semblar clar que el meu paper al film era el d'investigadora. Volia apartar-me del documental tradicional en què jo seria com la veu de Déu en off, perquè llavors la perspectiva del director hauria anul·lat les altres, i la clau de la pel·lícula era que les inclogués", explica l'actriu de Toronto, de 34 anys.

La pel·lícula es posa interessant a mesura que Polley concreta les preguntes en un moment del passat i aporta informació sobre els secrets de la seva mare quan encara era viva. Una foto de la Diane somrient, en blanc i negre, fa sentir incòmoda la directora cada vegada que la veu. "Sempre penso què hauria pensat de la pel·lícula i de sortir tan gran en pantalla. Els seus amics íntims em diuen que li hauria agradat, però mai en pots estar segura. Què li semblaria que una cosa que havia mantingut en secret s'exposés d'aquesta manera? Crec que sempre em farà sentir incòmoda", explica l'actriu, que ha treballat amb Isabel Coixet a Mi vida sin mi i La vida secreta de les paraules . Precisament per combinar les dues facetes, d'actriu i directora, creu que ha aconseguit grans actuacions de les intèrprets que ha dirigit -Julie Christie fins i tot va ser nominada a l'Oscar i va guanyar un Globus d'Or per Lluny d'ella -: "Intento ser comprensiva amb els detalls que envolten els actors, fent-los sentir còmodes i segurs. Aquesta és part de la teva feina. Ho he après dels directors amb els quals he treballat", afirma.

Rodar Stories we tell va costar a Polley cinc anys. Entremig, fins i tot va escriure i rodar la seva segona pel·lícula, Take this waltz . Finalment, el documental es va estrenar l'estiu passat al Festival de Venècia, va passar pel de Sundance i, en els últims mesos, s'ha estrenat en diferents països d'Europa i als Estats Units -aquí es pot veure a través de la plataforma digital Filmin-. Presentant la pel·lícula diu que ha hagut de sentir un munt d'històries de famílies. "I deixa'm dir-te una cosa -diu-. Els periodistes cinematogràfics tenen les històries familiars més al·lucinants de tota la població. Hi ha una raó per la qual es passen el dia mirant pel·lícules".

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF