CONVERSES SUSPENSIVES...

Mar Rayó: “Llegir molt o saber escriure bé no et fa millor persona”

Gestora cultural, lectora, poeta... i un poc mística. Emulant un moviment d’avantguarda del principi del s. XX, per a la seva primera exposició (a la Fran Reus de Palma, fa dos anys) agafà un retolador negre i ocultà amb la tinta els texts impresos. Les frases que restaven visibles destil·laven la poesia del misteri, la que du la boira de l’atzar

És fàcil perdre de vista el temps quan parles amb Mar Rayó. Parla pausadament i amb passió de les lletres o els seus autors, fa servir les paraules com si a cada frase volgués oferir una creació, regala titulars sense voler i escolta... Escolta molt i escolta bé. Gestora cultural, dinamitzadora de grups de lectura i escriptora, Mar Rayó és una mena de poeta tímida que no frisa per publicar. Des de l’abril passat treballa als serveis culturals de la UIB.

Voldria provocar-vos per començar...

Era d’esperar.

La poesia es mor. A poc a poc, però es mor.

La poesia es mor... Jo crec que, en realitat, tot el que hem conegut fins ara es mor.

En general o en el món de la cultura específicament?

Parl en general, però a l’àmbit de la cultura també. De fet, als darrers anys hem experimentat grans canvis en la gestió, en la manera de finançar els projectes, en la forma de fer-los... Tot intentant sobreviure i adaptant-nos a la nova realitat. I de tot plegat ha sorgit alguna cosa distinta de la que hi havia. La crisi ha fet mal a les carteres, però no a la il·lusió, a l’empenta, a la creativitat... i això és positiu.

Però que la crisi no hagi eiliminat la il·lusió no implica que hagi generat enginy, coses noves i ‘interessants’ que sorgeixen de la necessitat...

L’enginy sempre hi és. I pel que fa a les idees noves, crec que cada vegada és més difícil innovar. Tots tenim referents als quals acudim per nodrir els nostres projectes. Això sí, hem de ser honests i esmentar les referències i ser molt humils.

Relativitzam l’originalitat aleshores?

Segurament hauríem de relativitzar la cultura en el seu conjunt...

Però si la cultura és l’única cosa que ens pot salvar de la barbàrie...

Pot ser... Però jo sempre dic que llegir molt o saber escriure bé no et fa millor persona. I sempre ho diré. Hitler era un gran lector i era una persona horrible. Jo renunciaria a saber escriure si això em garantís ser més humana, més bona persona, més amorosa.

Jo crec que una persona culta té més possibilitats de ser bona persona...

Jo et dic que no ho assegura. Però també et dic que tenir cultura, llegir, escriure, anar al teatre i visitar exposicions sempre amplia el nostre horitzó i la nostra esperança. I ens conhorta, ens salva. A mi la poesia, per exemple, m’ha salvat. A mi i a moltes altres persones.

A vós us ha salvat, però a altra gent li resulta indiferent i vós considerau que no passa res...

Home... em preocupa. M’agradaria que la gent trobàs a les distintes manifestacions culturals l’àncora que la fes decidir lluitar per certes coses, ser més generosa, etc.

Fa uns mesos vaig entrevistar Enrique Vila-Matas i es mostrava convençut que el llibre en paper havia guanyat la primera batalla a l’ e-book ... Hi coincidiu?

Clarament. S’ha guanyat perquè els mecanismes de l’edició digital no han funcionat. No s’ha sabut oferir un producte als preus econòmics que tots esperaven i fàcil d’adquirir. Per la diferència de preu que hi ha entre el paper i el llibre digital -entre dos i quatre euros-, la gent continua optant pel paper. Sobretot si t’agrada marcar-lo, subratllar-lo...

Però aquest fetitxisme pel llibre, la possibilitat de tocar-lo, de posseir-lo, no el tenim tots. De fet, diria que som una minoria... Vós teniu e-book ?

Sí, jo vaig compaginant el lector digital amb el paper, però al final sempre torn al paper. Sí, segurament hi ha un punt fetitxista. La poesia, per exemple, et fa anar molt a davant i enrere. De vegades cerques un poema en concret, només un d’un poemari. I en aquest sentit és molt més pràctic el paper. És molt curiós perquè en la lectura digital, com que no tens aquest referent físic, no recordes si el poema que vols està al principi o al final i això amb el paper no passa.

Allò important és llegir i allò que es llegeix és secundari? Rilke i Bucay són igual de vàlids?

Després de 10 anys de dinamitzar tertúlies literàries, diria que allò important és llegir. La pregunta seria si qui llegeix una literatura determinada després fa el salt a Rilke o Shakespeare, i molts el fan. És com aprendre a valorar el bon vi a poc a poc.

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF