HISTÒRIA

Ramon Llull, descobridor d’Amèrica

El savi mallorquí va preveure l’existència del continent més de dos segles abans que Cristòfor Colom salpàs a la seva trobada el 3 d’agost de 1492

Ni eivissenc, ni de Felanitx, però sí mallorquí. El primer a albirar un altre continent -desconegut fins llavors pels europeus- fou, ja el segle XIII, Ramon Llull. A més, segons una llegenda, profetitzà el llinatge de l’almirall que salparia, el 3 d’agost de 1492 -dilluns en farà 528 anys-, cap a les mal anomenades Índies. Cristòfor Colom, en canvi, de cap manera podia ser fill del príncep Carles de Viana -tal com defensa la teoria que diu que era mallorquí-, però sí que pot ser que tingués algun vincle amb l’àmbit de llengua catalana.

La trobada -teòrica- per part de Llull d’Amèrica és al seu llibre Quaestiones per artem demostrativam seu inventivam solubiles, del 1289. Era un home d’una curiositat universal, així que al llibre proposava una explicació per al flux i reflux de les aigües de l’oceà Atlàntic. Aquest, afirma, és un arc sostingut sobre dos puntals. Un correspon a les costes europees i africanes. L’oposat, a “un altre continent que no coneixem”, deia 203 anys abans que Colom salpàs.

Llull fou un viatger infatigable pels mars dels seus temps, tot i que L’art de navegar, que se li havia atribuït, no ha aparegut mai enlloc, “malgrat que ha estat celebrat en diversos escenaris bibliogràfics”, assenyala la filòloga Rosa Planas. Hi ha una llegenda, tanmateix, segons la qual el doctor il·luminat hauria profetitzat el llinatge del futur almirall, en tornar a Mallorca -greument ferit a Bugia-, a bord de la nau genovesa d’Esteve Colom, segons recull l’investigador José María Tejerina. Uns quants personatges propers a l’empresa colombina eren lul·lians i a Gènova “es trobaven totes les obres escrites pel filòsof mallorquí i en elles pogué confirmar la seva teoria de l’existència d’unes noves terres Cristòfor Colom”. El pilot de marina i periodista eivissenc Nito Verdera registra 95 obres de Llull a la biblioteca de Ferran, fill de Cristòfor Colom.

L’almirall genovès -segons la teoria més acceptada pels historiadors-, salpà amb les seves tres mítiques naus del port andalús de Palos -o, segons ha suggerit la gestora cultural Eva Sans, tal volta del català de Pals- i trobà terra el 12 d’octubre del 1492. Una data origen de la festa de la hispanitat que, com ha publicat Antoni Janer a l’ARA Balears, oficialitzà el 1918 el mallorquí Antoni Maura, aleshores president del govern espanyol. Trobant terra Colom es pensà que havia confirmat la seva hipòtesi: que era factible arribar a l’Àsia -Catai, la Xina, i Cipango, el Japó- navegant cap a occident. Ho havia calculat malament: la distància per fer la volta era molt més gran que no la que havia previst. De fet, durant el viatge anava falsificant les llegües recorregudes per no desmoralitzar la tripulació. El que es va trobar va ser aquell “altre continent” que ja havia previst Ramon Llull.Desconegut per als europeus, però no, òbviament, per als indígenes -els “indis”.

No fou Colom, sinó el florentí Amerigo Vespucci, però, qui es va adonar que allò no eren ‘les Índies’, sinó una massa terrestre diferent, que per això rebé el seu nom. Vespucci fou propietari d’un dels mapes més famosos de la cartografia mallorquina, el del 1439 de Gabriel Vallseca, pel qual pagà vuitanta ducats d’or segons consta al mateix exemplar. Aquest, que fou propietat del cardenal Despuig, rebé la taca accidental de tinta que la mateixa George Sand confessa haver vessat a Un hivern a Mallorca i és actualment al Museu Marítim de Barcelona.

Ni Santueri ni Margalida Colom

Almirall de la Mar Oceànica, virrei i avantpassat dels ducs de Veragua, grans d’Espanya, Colom va fer tres viatges més al Nou Continent i morí a Valladolid el 1506. Hi ha un halo de misteri sobre el seu origen: ell mateix no en donava gaire explicacions. Potser per episodis del passat poc convenients -com, per exemple, ser jueu convers, o haver combatut com a corsari contra interessos hispànics- i sembla que el seu fill i biògraf, Ferran, bibliòfil empedreït, ho va acabar d’embullar, encaparrotat a amagar la seva probable ascendència humil -com la de Pizarro, conqueridor del Perú i marquès dels Atabillos, que era porquer-, un aspecte indigne a l’Espanya de l’època. Per això l’historiador Juan Pérez de Tudela parla de “les cortines de fum que estén Ferran sobre els seus avis”.

La teoria mallorquina, encunyada per Gabriel Verd, president de l’Associació Cultural Cristòfor Colom -però que és remunta a temps enrere-, assegura que Carles de Viana, hereu d’Aragó i Navarra i germà gran de Ferran el Catòlic, fou confinat pel seu pare, Joan II, al castell de Santueri, a Felanitx, i que tingué relacions amb Margalida Colom, de l’Alqueria Vermella. D’aquí hauria nascut Cristòfor Colom, segons una carta del príncep al governador de Mallorca on diu: “ Agradecémosvos muy mucho lo que fecho haveys en recomendación de Margarita, la verdad de la cosa mostrará lo que haver sentido de ella ser prenyada ”. Colom hauria aconseguit el suport dels Reis Catòlics i el títol d’almirall pel seu origen principesc -però sense revelar-lo, per raons d’Estat-, Felanitx seria el seu lloc de naixença i per això hauria batejat dues illes d’Amèrica amb els noms de Sant Salvador -pel santuari que té dedicat a Felanitx- i Margalida.

Carles de Viana arribà a Mallorca el 20 d’agost del 1459, i la seva carta és del 28 d’octubre. Hi ha poc més de dos mesos de marge, en els quals hauria conegut Margarita, s’haurien fet amants i ja sabria que ella estava embarassada. Una mica just, sobretot si Verd escriu que “estigué retingut” a Santueri “a finals” d’aquell any. Però és que, a més, el príncep no hi estigué confinat. Visqué, i molt bé, caçant, gastant doblers, contractant servents i nomenat oficials, al palau de l’Almudaina, a Palma, fins a la seva sortida cap a Barcelona, segons narra la historiadora Vera-Cruz Miranda.

La carta en qüestió sobre “Margarita” no s’adreça al governador de Mallorca, puntualitza Miranda, sinó al de Sicília, d’on venia Carles, i “no especifica en cap moment que el fill que està esperant sigui del príncep”, explica la historiadora. “Al dia següent (...) escriu una carta a un altre oficial sicilià (...) on li demana roba per a na Margarita, palermitana. Margarita no es trobava a Mallorca durant l’estada del príncep, sinó a Palerm, i, a més, era natural de Sicília”. Tampoc no té cap sentit, ni aleshores ni ara, que Colom amagàs la seva suposada ascendència: ser un bastard reial era -i ho ha estat sempre- una bicoca, i la prova és que els tres fills il·legítims del príncep, Ana, Felip i Joan, foren reconeguts per tothom sense cap entrebanc, i arribaren a ser, respectivament, comtessa de Medinaceli, comte de Beaufort i bisbe d’Osca -amb les corresponents rendes i privilegis.

Els catalanismes dels Colom

Els tres topònims “mallorquins” existeixen també a Gènova. A l’àrea metropolitana trobam un municipi de Santa Margherita, a la província, la zona de Terrarossa (‘terra vermella’) i, a la ciutat, l’església de San Salvatore, del segle XII. Però és que, a més, Colom no va batejar el 1498 l’actual illa veneçolana amb el nom de Margalida -el de la seva suposada mare-, sinó l’Assumpció, que era la festivitat del dia (15 d’agost). L’any següent uns altres navegants espanyols li canviaren el nom.

La teoria del bastard reial va fer que, el 2002, s’encetàs una investigació genètica per contrastar l’ADN de Cristòfor Colom i el seu germà Diego amb el del príncep de Viana, al panteó reial de Poblet. Sense gaire èxit: segons el doctor en Història Gabriel Ensenyat, “les despulles no corresponien al príncep, sinó que es tractava d’un trencaclosques d’ossos de persones diferents, cap de les quals no corresponien a Carles. Com en altres casos, l’amalgama era conseqüència de profanacions i espolis patits a Poblet el segle XIX”.

La teoria del Cristòfor Colom eivissenc, enarborada per Nito Verdera, és força diferent i confia una de les seves bases a les paraules en català que apareixen als escrits de l’almirall i del seu germà Diego. Mots com ‘ampolleta’, ‘basa’, ‘cans’, ‘gàbia’, ‘sorgir’ o ‘tant avant’; 31 en total, i una només coneguda a les Pitiüses: ‘billa’. També hi ha nombres i expressions xifrades que podrien correspondre a un origen jueu, traces petites i signes característics dels conversos d’Eivissa i topònims al Nou Món que encaixen amb la hipotètica procedència pitiüsa. El monument al Descobriment a Sant Antoni de Portmany, conegut popularment com “s’Ou”, vol reivindicar aquest pretès origen de Cristòfor Colom.

Certament, hi hagué algun illenc al costat de Colom, com Nicolau Esteva, boter, localitzat pel catedràtic de la Universitat de les Illes Balears Joan Miralles i que al segon viatge (1494) signà com a declarant que havien arribat a Catai, la Xina -encara que eren a Cuba. Ensenyat hi afegeix: “genovesos, com els Centurió, els Di Negro i els Spínola, i conversos com els Santàngel (Lluís de Santàngel fou el principal financer del primer viatge de l’almirall a Amèrica) o els La Cavalleria. Els germans Pinzón piratejaven a l’entorn d’Eivissa, anys abans de l’expedició. Un corsari anomenat Columbo ho feia als litorals català i balear (…) I el germà de l’almirall, Bartolomé Colón, sembla que havia estat a les illes Balears”. Dins el cercle més íntim de l’almirall destacà també el tarragoní Miquel Ballester, alcaid a l’Espanyola -Santo Domingo- i el primer a impulsar el cultiu de la canya de sucre al Nou Món. Aquests sí que son vincles que els documents -l’eina de feina dels historiadors- ens poden aportar.

COLOM: CATALÀ O INDI AMERICÀ?

Català segons Norbert Bilbeny, i pare d’Erasme de Rotterdam segons Josep Mayolas, -tot dos de l’Institut Nova Història-, Cristòfor Colom seria, d’acord amb diverses teories novel·lesques: gallec, portuguès, basc o de Castella - la Manxa. I familiar, fins i tot, de Joanot Colom, capità de les Germanies o revolta dels menestrals -oficis- a Mallorca el 1521, un personatge poc recomanable per la seva trajectòria, amb els nostres criteris actuals. En un programa de televisió, el 1975, s’arribà a afirmar que Colom era una dona.

Però cap proposta és tan imaginativa com la ficció concebuda per l’escriptor italià Achille Campanille, segons la qual Colom era un “jove científic inca”, un tal Mir, que el 15 d’octubre del 1490 proposà al seu emperador una expedició cap a “un continent desconegut, a l’altre costat de l’oceà”. Com que naufragà, i desitjós de tornar a casa, tot d’una trobà la manera: repetint la mateixa fórmula a la inversa -ara amb el rei catòlic, s’entén. Que el seu secret era que ja havia estat abans al Nou Món -i per això es mostrava tan segur de so mateix- és una hipòtesi prou estesa. La novel·la d’Avel·lí Artís-Gener -Tísner- Paraules d’Opòton el Vell també narra l’imaginari ‘descobriment’ d’Europa pels asteques.

En el fons de tantes teories rau la pregunta de si ens hauríem de sentir orgullosos d’un personatge com Cristòfor Colom, ara novament posat en qüestió i atacades les seves estàtues, a qui es considera el primer responsable de l’extermini dels ‘indis’ americans. Potser seria més raonable que ja ens anàs bé la genial lucidesa de Llull, que va endevinar un continent sencer sense trepitjar-lo mai.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF