PINTURA

Ramon Canet: “Reivindic la paraula pintor davant el terme artista visual o artista plàstic”

El pintor palmesà va inaugurar una exposició per celebrar els 35 anys del Taller 6a

Ramon Canet: “Reivindic la paraula pintor davant el terme artista visual o artista plàstic” / ISAAC BUJ

Ramon Canet (Palma, 1950) va inaugurar dijous una exposició a la Galeria 6a per celebrar els 35 anys del Taller 6a, del qual és un dels socis fundadors. S’hi poden veure pintures, litografies, gravats i xilografies.

Feia temps que no exposàveu a Palma.

A una galeria privada, des del 90 o el 92. He exposat a altres llocs. Exposar a Mallorca sempre m’ha fet una mica de respecte. Més que exposar, allò que m’agrada és estar tancat a l’estudi, jo amb la pintura.

Com veis el panorama artístic illenc?

En general hi ha poca il·lusió, en l’aspecte cultural. Tot està molt quiet, l’ambient és de desmotivació. Crec que els partits que ocupen les institucions haurien de ser més actius.

Les obres que presentau són recents.

Si entenem que per a mi és recent una obra de fa tres anys, sí. Allò que mostr és una tria petita de tot el que he fet. Jo faig obres grans, de dos metres per dos metres i mig, per exemple, i aquí, per raó d’espai, no les puc mostrar. Puc produir unes quaranta obres originals de pintura l’any. D’obra gràfica, més.

No sou gaire prolífic.

És que de vegades has d’esperar per crear. L’espera és tan important com la realització. M’agrada estar hores davant la tela en blanc i després fer feina intensament durant vint minuts o mitja hora. Jo no sé pintar per ofici, ho he de fer per necessitat. El temps d’espera davant la tela en blanc et permet anar entrant dins l’obra. Pot haver-hi visceralitat en l’acte de pintar, però abans hi ha d’haver reflexió. És com l’atleta que corre els 100 metres: la cursa dura poc, els preparatius duren molt.

Quines continuïtats i ruptures hi ha respecte del conjunt de la vostra feina?

Hi ha més continuïtats que ruptures. La sensació és una mica de fer sempre el mateix. Hi ha coses noves, però segueixen un mateix camí. Ara, no sé descriure què faig. Si hi ha una cosa que no entenc de l’art contemporani és que s’hi expliquin tantes coses. Jo no vull contar històries, amb la meva pintura. Si hagués volgut contar històries hauria fet cine.

Rothko deia que la pintura no és la reproducció d’una experiència sinó que és una experiència.

És així. En art, no compta què pintes sinó com ho pintes. El tema tant és: abstracció, natura morta, retrat... Allò que compta és l’expressió. La meva pintura té poca explicació perquè és com un acte, un fet espiritual. De vegades, quan escoltam música o llegim un poema, ens arriben sense necessitat d’entendre’ls d’una manera directa. Amb la pintura passa igual. Les pintures en què s’entenen moltes coses tenen poc interès, per a mi.

Tot i que feis abstracció, sempre heu dit que vos ha estat molt útil la formació tècnica clàssica rebuda de jove.

Els coneixements tècnics, l’ofici, són fonamentals. Un quadre el comences a pintar quan poses la tela damunt el bastiment i prepares els pigments: allà ja pintes. També pintes quan tries el format, els colors, la proporció... Creativament, per mitjà de la intuïció pots aconseguir moltes coses, però si, a més, hi poses la raó i el coneixement, encara n’aconsegueixes més. La majoria dels meus companys de generació mallorquins es varen formar, com jo, a l’Escola d’Arts i Oficis, i després pegaren el bot a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, i això es nota per bé.

En la vostra pintura, el rastre del gest i la marca de la taca són predominants.

Avui els pintors tenim tot l’alfabet de la pintura disponible per allò que en vulguem fer. La llibertat és total: podem fer allò que vulguem amb els colors, les formes, els formats... Durant dècades s’ha parlat de la mort de la pintura, però mentre hi hagi un nin que agafi un llapis i pinti, la pintura tindrà un futur esplèndid.

Parlau tota l’estona de pintura i de pintors, no d’art i d’artistes.

Reivindic la paraula ‘pintor’ davant el terme ‘artista visual’ o ‘artista plàstic’. ¿Que és, que hem d’estar empegueïts de dir que som pintors? Jo no sé si som artista. Però és segur és que som pintor perquè fa quaranta anys que pint.

De jove, us arriscàreu deixant la docència per dedicar-vos a pintar.

Em prenia l’ensenyament amb tanta passió que, després de classe, quan anava a l’estudi, em sentia buit i no feia res. Una decisió com aquella feia por, aleshores. Parlam del 1977, quan vendre un quadre a Mallorca era una aventura. Que el context fos difícil feia que prenguessis la decisió d’una manera convençuda i raonada, a diferència del que va passar als anys 80, quan molts provaren de viure de l’art només perquè pensaven que era fàcil.

Quin balanç feis dels 35 anys del Taller 6a?

Sense el Taller 6a, l’art contemporani a Mallorca hauria estat més pobre. Aquí han fet feina en obra gràfica més de 150 artistes, de Ràfols Casamada, Hernández Pijoan i Mario Benedetti, que hi féu un llibre, a Miquel Barceló, passant per tots els bons pintors mallorquins de la generació dels 70. Molts joves artistes també venen a fer obra gràfica. És la gent que ho ha duit, qui es mereix les floretes. Han fet molt bona feina, i sense gaire ajuda institucional.

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF