Radiografia del trap illenc: del carrer als escenaris

PalmaMITO, Kine Teka, Mary Paxanga, Gianni Ferragramo, STL Beats, Fukkape, D-X, Amalfi, Rose Clique aka Kromo Gucci, Dos Anjos, Javielito, Felicia Watson, Robert Dinero i Grose Beatz són alguns dels noms dels productors i cantants de trap més actius de Mallorca. Paxanga, de fet, va actuar dimarts al principal festival de cinema que es fa a les Balears, l’Atlàntida. La majoria no superen la trentena i tampoc són habituals de les pàgines dels mitjans de comunicació tradicionals. Es mouen amb més comoditat a les xarxes socials i fins fa poc habitaven els espais al marge del circuit mainstream. Fins fa poc, perquè d’uns anys ençà, el trap ha assolit un nivell de popularitat estratosfèric. És un estil musical que s’ha guanyat seguidors i detractors a parts iguals. Però és un gènere amb futur per si mateix o una branca més de l’anomenada música urbana? Algú recordarà el trap d’aquí a deu anys? O tan sols és la darrera bala d’una indústria on sembla que ja s’ha inventat tot? I a les Balears, hi ha una escena de trap estructurada?

Chris Cheeze, l’artista mallorquí conegut com Kine Teka, cita un grapat d’aquests productors i cantants emergents, a qui diu que cal seguir la pista. Amb tot, creu que no es pot parlar d’una escena de trap illenca com a tal. “Si miram deu anys enrere et diria que [a Mallorca] sí que hi havia una escena de hip hop i rap on es podien veure distints grups i col·lectius amb interessos similars”, argumenta el cantant. “Ara dins del gènere urbà, sí que hi ha més artistes emergents que es decanten pel trap o el reggaeton i tenen menys prejudicis musicals que la vella escola a l’hora de barrejar gèneres”. Mary Paxanga n’és un exemple: considerada per molts com una de les veus més potents del trap, ara flirteja amb sons més propers al reggaeton. “No sé si m’agrada que hi hagi tanta gent desinformada parlant de trap, així que m’he passat al reggaeton”, assegura l’artista.

El trap es podria descriure com una combinació d’un terç de hip hop, amb un tempo i una estructura similar a aquest gènere; un terç de dance music, i un terç de dub, amb freqüències baixes i un ús constant de les repeticions en les cançons. Originat els anys noranta al sud dels Estats Units, el trap fa referència a la ‘trampa’: el lloc on es venen drogues il·legals. És un estil sorgit del carrer, cru, que vessa versemblança i no té cap tabú. Al nostre país la seva popularitat va lligada a la irrupció al 2013 de grups com els barcelonins Pxxr Gang -ara coneguts com Los Santos-, reinventant el concepte del do it yourself (’fes-t’ho tu mateix’) musical: els productors d’habitació que es fan l’estudi de gravació a casa.

Sortir de la trampa

Els primers noms del trap ja arrasaven a les xarxes socials i a plataformes com Youtube molt abans d’actuar als locals clàssics del circuit o d’haver fitxat per cap discogràfica. S’armaven amb videoclips casolans gravats amb el mòbil i cançons que abusen de processadors d’àudio com l’Autotune. Aquesta escena que va néixer al marge del mainstream, de la infraestructura del negoci musical, que -com a mínim en part- l’ha acabada fagocitant. L’obsessió per fer doblers, l’ostentació del luxe, el consum de drogues i les ganes de triomfar són alguns dels temes principals d’aquest estil urbà. “Per a mi, sortir del trap [de la trampa] representa sortir de la mala vida, del carrer i els seus conflictes i aconseguir el que un es proposa sense deure res a ningú”, assegura Kine Teka. “És sortir d’aquest estil de vida, de la pobresa, i fer alguna cosa legal”, afegeix Gianni Ferragramo, una de les veus més prominents de l’escena del trap illenca.

“La gent no sap què està passant amb el trap, perquè Espanya va deu anys endarrerida [musicalment] respecte de la resta del món, i imagina’t Mallorca”, assegura Gianni Ferragramo. Robert Dinero, contestant l’entrevista a través de missatges privats d’Instagram -per a ell és una via de comunicació tant natural com parlar-, corrobora la teoria del seu colega Ferragramo. I va una passa més enllà, posant en evidència el desconeixement general cap a aquest estil musical: preguntat pel seu fitxatge recent per al nou segell de trap balear, Cristal (fundat pel productor Dos Angos), que va sortir en una entrevista d’un diari local, esclata a riure. “No! Jo no estic amb cap segell”, assegura amb sarcasme. “Varen posar mil mentides en aquella entrevista -perquè ell els les va dir- però vàrem riure, mentrestant”. Al sector no es valora gaire la premsa tradicional, l’audiència la troben a internet. “M’interessa arribar lluny, així que, com més gent m’escolti, millor”, diu Mary Paxanga. “No faig música pensant en el públic majoritari, però si els arriba, perfecte!”.

El trap sorgeix com una manera genuïna d’expressar la vida al gueto i als barris més pobres, les dificultats i la manca d’oportunitats. I tot això es transforma en cançons, com passava abans amb el hip hop i el rap. També es pot comparar -salvant les distàncies- amb el naixement del blues al sud dels Estats Units, un gènere que beu de les cançons tradicionals de l’Àfrica i de càntics litúrgics. Eren cançons interpretades pels esclaus negres i que seguien un patró de crida-resposta, amb una progressió d’acords sobre la qual es repetia sovint una frase fins a l’extenuació, una reiteració que ajuda a crear el ritme o groove, que acabava per generar una espècie d’estat d’hipnosi. La temàtica de les cançons rajava directament de les experiències d’aquells esclaus; de les injustícies, dels somnis trepitjats, de les vides usurpades. Però també de la fe, de l’amor i de l’esperança. I la pregunta és inevitable: qui té dret a fer blues?

Apropiació cultural

Parlam d’apropiació cultural des de l’època del blues i del jazz, però no exclusivament. És fàcil recordar la irrupció d’Eminem en una escena que fins llavors havia estat principalment negra i fins i tot el debat sobre Rosalía i l’ús que fa del flamenc. Es pot escriure música sobre les vivències que originalment vertebren un gènere sense haver-les viscut? “El trap ha evolucionat una miqueta, perquè ara és un art. Tothom pot fer-ne. Hi ha gent que hi triomfa i són rics, no tenen les experiències del carrer. Ara ja no ho pots etiquetar com quelcom de pobres, perquè és mainstream ”, assegura Ferragramo, qui fa poc ha publicat el seu nou tema Whine up. “Mira els Pxxr Gang, això és bonic: sortir del carrer i acabar a desfilades de moda de Gucci. I són gent autèntica”, sentencia.

Natalia Linuesa, coneguda amb el nom artístic de Mary Paxanga, creu que un “no surt del trap, sinó que el trap surt de tu”. La cantant prefereix no opinar gaire sobre el gènere, considera que ella ara fa “reggaeton, música per perrear i gaudir”. És un bon exemple per veure com és de delicada la línia que separa els estils musicals urbans i la dificultat de definir i conèixer un gènere que encara és molt recent. I no és l’únic exemple. Ja són famoses les respostes de C Tangana -un dels majors exponents de la música urbana a Espanya- quan se li demana per l’escena trap. El madrileny últimament es considera més proper al rap (forma part del col·lectiu de hip hop Agorazein) i fins i tot a la música llatina, que no pas al trap.

El cas de Rels B és semblant: el cantant i productor palmesà Daniel Vidal defuig les etiquetes i no vol que l’encasellin en un sol estil. Rels B o Skynyflakk és, sens dubte, l’artista amb més projecció internacional sorgit a les Balears en els darrers temps. Després d’anys de rebentar les xifres de visualitzacions a Youtube amb cançons com ‘Taiwan’ o ‘Mary Jane’, i de rebre ofertes temptadores de multinacionals, finalment va acabar per signar un sucós contracte amb Sony al 2019. Després, el primer single que va treure va ser ¿Cómo te va, querida? juntament amb Don Patricio. El videoclip va superar el milió de visites en menys de vint-i-quatre hores.

L’illa com a inspiració

És clar que, per a creadors com Rels B, qui acaba de presentar el tema Un verano en Mallorca, el fet d’haver nascut -i viure- en una illa, no ha frenat la seva carrera. La seva popularitat continua creixent, escampant-se fins i tot per l’Amèrica Llatina. Kine Teka té una visió menys optimista i creu que la insularitat “sempre ha limitat als artistes” a l’hora de desenvolupar-se a nivell professional, ja que “se’ls infravalora fins que s’obren a col·laborar amb artistes de fora”. Robert Dinero, mallorquí resident a Barcelona, reconeix que no segueix “gaire” la música illenca. Col·labora amb segells de Califòrnia i Alemanya, però creu que “el rotllo made in Mallorca ” pot vendre, ja que hi ha “molt turisme i vida nocturna” que es pot “aprofitar moltíssim”. “Els límits se’ls posa un mateix” assegura Mary Paxanga, amb el seu tarannà lluitador, “i avui dia amb internet és igual on estiguis”. L’artista, responsable de peces com Mamarratxi, Wicker o el recent No tengo ni un cent -on col·labora amb Rous-, afirma entre rialles que “l’únic” que la limita de veritat és el covid-19.

“Tenim la sort de tenir influències d’altres països i la necessitat de demostrar que som autosuficients des del punt de vista creatiu”, afegeix Kine Teka. Gianni Ferragramo parla de “la barrera del mar” com un avantatge per defensar-se de “tot el percal de merda que hi ha a Espanya”. No sembla que hi hagi cap tret característic dels creadors del trap illenc, però per a Kine Teka els artistes d’aquí “cerquen l’originalitat i diferenciar-se de la resta”. “Hi ha professionals molt bons com NDO (No Days Off), un col·lectiu i estudi que treballa per promoure el talent emergent”, assegura. Un altre exemple de miner de l’’underground’ és el reconegut productor Dos Anjos, descobridor de la cantant mallorquina Tania Chanel, a qui els mitjans especialitzats varen coronar fa quatre anys com la reina del trap espanyol. Tot i que la música és el que menys doblers li aporta als seus 29 anys, Ferragramo continua intentant organitzar festes i concerts en directe, i aspira a “muntar grans festivals”, així com tenir un estudi i professionals de la imatge i el so per “ajudar l’escena emergent local”. Perquè el trap, fins fa poc aliè a la mirada de l’escena mainstream, agradi o no ha arrelat a les Balears; d’una manera lenta, però constant.