Quin CCCB volem?

BarcelonaLa selecció d’un nou director o directora del CCCB avança: 15 dels 17 candidats acceptats presentaran demà la memòria del seu projecte davant el jurat i la defensaran. La convocatòria d’un concurs és excepcional en la trajectòria del centre: Marçal Sintes, el successor del primer director, Josep Ramoneda, va ser nomenat de manera directa, com també va ser-ho el responsable actual, Vicenç Villatoro, que va anunciar a l’octubre que no es presentaria al concurs.

Amb motiu d’aquest concurs, la data de resolució del qual està prevista per a finals d’agost, l’ARA ha demanat a 11 personalitats de diferents àmbits de la cultura com volen que sigui el futur CCCB. Tots ells tenen desitjos de canvi i són ambiciosos. “El CCCB té un problema greu que té a veure amb la seva identitat -afirma la periodista, comissària i consultora Pati Núñez-. “Va néixer sota les idees de Josep Ramoneda i el PSC i, per tant, amb unes idees molt clares del que volien que fos aquest centre, i amb el canvi de govern a l’Ajuntament s’ha anat desvirtuant i perdent una mica el fil. No és només culpa del CCCB, ho extrapolaria a una reflexió més àmplia: tenim el problema que en aquest país no hi ha una continuïtat estratègic consensuada entre partits que permeti un seguiment de les polítiques culturals”.

També és crític el poeta i gestor cultural Eduard Escoffet, que no veu amb bons ulls el mecanisme de selecció del nou responsable del CCCB: “Caldria fer un concurs amb condicions, no com el que s’ha fet. Un concurs necessàriament ha de delimitar un marc de treball -objectius, missions- i ha d’obrir la porta a una proposta de futur: el projecte concret dels que s’hi presenten, que pot ser de continuïtat o de ruptura”, afirma. “En aquest cas -continua el poeta-, és obvi que el CCCB ha d’iniciar una nova etapa; fa més de deu anys que hauria d’haver renovat el seu projecte general i comença a ser urgent”. El periodista i escriptor Albert Forns també reclama ambició: “La direcció del CCCB no és un cementiri d’elefants. Crec que s’ha d’aprofitar l’oportunitat per triar un director o directora ambiciós, amb ganes d’implicar-s’hi i de passar els millors anys de la seva vida al centre. Algú que parli idiomes i que estigui connectat amb el món”, afirma. “D’altra banda -afegeix-, és estrany que, en un centre on el 80% de la plantilla són dones fins ara només hi hagi hagut tres directors. Potser seria hora de canviar-ho”.

Renovació i producció

Grans projectes propis per singularitzar el centre

El CCCB, que va obrir les portes l’any 1994, té una llarga tradició d’acollir grans exposicions internacionals i també de produir-ne. També rep cada any nombrosos intel·lectuals de renom internacional. Així i tot, molts dels entrevistats reclamen que el centre avanci i aprofundeixi en la producció i en la generació d’un model més singular. També reclamen que tingui més pes local i alhora global: “Fa falta una renovació i una obertura de tot el centre, que sigui un espai de pensament i de difusió del pensament, i que tingui relació amb altres agents de la ciutat”, afirma Gemma Sendra, directora de la Fundació Catalunya Europa i exgerent del Macba. “L’aportació més important del CCCB és que és un espai on el pensament contemporani es mostra i es difon, un centre que porta experts internacionals. El fet de donar a conèixer les seves mirades en el camp de la filosofia, l’ètica, l’educació... és la part a la qual dono més valor. Però no s’hauria de quedar en un espai de difusió sinó que hauria de crear relacions amb altres agents i passar de la difusió a la producció de coneixement”, subratlla Sendra.

Les produccions pròpies apareixen com una fórmula per singularitzar-se: “El centre hauria d’apostar per una producció pròpia molt potent, molt d’autor, amb la qual no tothom estigui necessàriament d’acord i que ajudi la gent a pensar i a confrontar-se amb els propis dogmes”, diu l’arquitecta Maria Sisternas. “Les exposicions dels últims anys potser volien quedar bé amb tothom -afegeix- i han d’atraure els barcelonins tractant temes que els afecten i polemitzant”. La producció, com diu la també arquitecta i professora Mamen Domingo, s’hauria d’exportar: “És bàsic produir per poder exportar, però perquè interessin el món les produccions han de ser excel·lents, contemporànies i cultes. Cal treballar perquè la cultura exportable sigui de més qualitat que la que importes”, explica Mamen Domingo.

Explorar nous formats

La producció pròpia encaminada a explorar nous camins

Per a Maria Sisternas els nous formats són una condició imprescindible perquè el CCCB pugui exportar les produccions i segueixi sent un referent: “Barcelona és capital dels videojocs i té el Mobile World Congress. Ho dic perquè no podem comptar amb els originals que tenen París, Londres i Madrid; sempre serem secundaris però podem ser molt potents i pioners en la cultura del digital”. “El CCCB hauria d’estar a l’avantguarda de l’experimentació, que vol dir uns determinats formats expositius, i això no s’està fent prou”, diu Núñez.

El director de la consultora Artisplus, Joan Francesc Ainaud, també mira cap a la innovació: “Els formats no poden ser un apriorisme sinó la conseqüència d’una estratègia orientada als públics i basada en un paradigma experiencial, que no estigui basada en la informació sinó en el coneixement i les habilitats”.

La línia vermella de l’art

L’excés d’art contemporani al CCCB el pot assimilar al Macba

L’art contemporani té una gran presència en les exposicions del centre. Per a Albert Forns cal no excedir-se perquè el centre no perdi el segell propi d’exposicions “trandisciplinàries i humanístiques”: “S’haurien d’abandonar algunes de les línies de treball dels últims anys -explica Forns-, més pròximes a l’art contemporani que a la reflexió humanística si no es vol que el CCCB acabi engolit pel Macba en la tan temuda fusió. Apostant per l’art contemporani el CCCB li trepitja el terreny al Macba. L’exposició Llum negra, per exemple, s’hauria pogut inaugurar perfectament al Macba”.

Activitats externes

Cal mantenir-les perquè són eficients i ajuden el sector

S’ha de tenir en compte també que al llarg dels anys el CCCB ha acollit i ha fet de viver de nombroses iniciatives externes com el Sónar en el seu moment inicial. Segons la directora de Barcelona Ciutat de la Literatura, Marina Espasa, hi hauria d’haver un equilibri entre fer de productor i d’aixopluc: “El CCCB ha de ser un centre de programació pròpia, però el sector cultural és prou fràgil perquè institucions com aquest equipament li donin suport de manera especial i amb molta cura”, afirma. Joan Francesc Ainaud coincideix en aquest punt: “És obvi que la coproducció i la cocreació són molt més eficients i sostenibles que la producció pròpia en termes econòmics, i també en termes d’arrelament, de teixir complicitats amb les xarxes socials i culturals tant de proximitat com globals. En aquest sentit entenc que el CCCB ha de jugar un rol preponderant com a dinamitzador i acollidor de la iniciativa dels col·lectius més creatius i innovadors”, afirma.

Per a Escoffet, cal repensar el model i les aliances: “El model de grups associats dels primers anys va ser fonamental per a l’èxit del centre i per a la ciutat. Crec que aquest model ara s’ha de revisar i s’ha de treballar per establir un nou model que, com el dels 90, surti dels models habituals. És una obligació repensar-se constantment i posar en dubte els models de gestió heretats”, diu. Per a Albert Forns, les iniciatives externes són essencials: “Són les que han col·locat el CCCB al mapa. Cal obrir-se a buscar-ne més, i potser abandonar-ne algunes. El CCCB ha de ser catalitzador d’iniciatives noves, que quan es consoliden han de volar i trobar altres espais”, afirma. Això no vol dir que no es puguin renovar: “Se’m fa estrany que el CCCB sigui la seu de festivals que fa 25 anys que es fan; caldria apostar més per noves iniciatives, com un motor o un viver de la creació cultural barcelonina. El Primera Persona o el Meme Fest en són exemples d’èxit”.

Acostar-se a la ciència

Preparar la societat per als futurs canvis

Alguns dels experts consultats reclamen que la ciència tingui més pes en les futures línies del CCCB: “Sorprèn que els estatuts vigents del CCCB no incloguin ni una sola vegada la paraula ciència. Em sembla reflex d’un pensament miop i obsolet i que caldria superar definitivament amb una estratègia expositiva i d’activitats que integri la ciència, les humanitats i totes aquelles disciplines que incideixen en el desenvolupament cultural”, diu Ainaud.

El director de l’Institut de Ciències Fotòniques, Lluís Torner, creu que el CCCB pot tenir “un paper destacat” en la difusió d’uns coneixements científics que la societat reclamarà cada vegada més en el futur: “Els avenços de la ciència i la tecnologia tindran uns efectes més grans i directes sobre la vida de les persones i sobre l’organització de les societats”, afirma. “Les capacitats tecnològiques a l’abast de la humanitat seguiran creixent -subratlla-, en alguns àmbits de manera accelerada i dramàtica, i les societats hauran de decidir com enfoquen els avenços. Per poder fer-ho caldrà que estiguin informats a fons sobre les implicacions de la ciència i la tecnologia, cosa que representarà un repte cada vegada més gran”.

Per al filòsof Gregorio Luri, el repte més important és donar forma, com diu ell mateix, a un “humanisme STEM [sigla en anglès de ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques]”, en la mesura que aquestes disciplines cada vegada tindran un camp més ampli en l’educació: “Entenem per un humanisme una cosa que cal recuperar, i crec que sempre s’ha de construir”. En aquest sentit Luri subratlla que l’humanisme és “cultura universalista” que no diferencia entre ciència i humanitats i que cal construir-lo incorporant les STEM.

Rural i territorial

Anar més enllà de la ciutat

al camp i a tot el territori

La reflexió sobre la ciutat és una de les principals línies de treball del CCCB. Amb vista a la nova etapa del centre, el director de la Institució Cultural del CIC, Carles Duarte, reclama que també es fixi en el món rural. A més, creu que aquest nou àmbit de reflexió s’adequa a l’abast nacional del centre: “La societat contemporània es defineix per un model molt urbà, però la contemporaneïtat ens obliga a plantejar-nos molt més seriosament del que hem fet fins ara el món rural, que representa el conjunt de la societat, i les noves formes de ruralitat que s’han anat definint”, afirma Duarte. “És una qüestió que comença per l’alimentació i que té a veure amb el territori. El fet que el CCCB sigui barceloní no vol dir que hagi de renunciar a aspectes com aquest; ha de tenir una mirada més integral respecte al conjunt de la societat”.

Mediador i pròxim

El centre ha de provocar un empoderament dels visitants

A més del paper de productor, per a Marina Espasa el CCCB ha d’exercir de “mediador” per desfer les jerarquies entre els diferents públics: “El centre ha d’acostar la cultura i el pensament a les diferents comunitats de la ciutat i ha de provocar un empoderament cultural per part dels ciutadans. “Ha de poder ser important per a tota mena de públics”, comenta Eduard Escoffet. Per a Pati Núñez, el centre ha de buscar nous públics, sense la pressió dels rànquings anuals de museus més visitats: “El CCCB ha d’ampliar públics, no pot conformar-se a arribar als públics habituals, ha de complir més funcions. Però em semblaria un error ampliar-ho al turisme o enfocar les exposicions cap als turistes”, conclou.