Música

Quimi Portet: "Deu ser el primer cop en la història que no hi ha una Rambla tumultuosa"

El músic publica el disc 'Si plou, ho farem al pavelló (Live in Cincinnati)'

Quimi Portet no és gaire amic dels discos en directe. Potser per això n'ha fet un, titulat  Si plou, ho farem al pavelló (Live in Cincinnati) (Quisso Records, 2020), que, més que reproduir fidelment el so dels concerts, busca documentar la manera de fer del trio que completen el bateria Àngel Celada i el guitarrista Jordi Busquets. L'àlbum, que inclou dues cançons noves, també funciona com a actualització del repertori, de la mateixa manera que el nou videoclip de La Rambla està adaptat a la realitat pandèmica.

¿Has passejat per la Rambla de Barcelona aquest any?

No, aquest any no. La meva filla sí, i m’ha dit que era al·lucinant. La Rambla sempre ha sigut tumultuosa, per turistes o per indígenes, sempre ha tingut el component tumultuós. Ara deu ser el primer cop en la història que no hi ha una Rambla tumultuosa.

¿Has parlat amb músics sobre l’estat de la professió en aquesta pandèmia?

Evidentment amb l’Àngel Celada i el Jordi Busquets, perquè la idea de treure aquest disc és que era un caramel per sortir a tocar en directe i, òbviament, no ho hem pogut fer. També parlo amb el Gerardo [Sanz, el mànager de Portet], que porta els Manel, i tota aquesta gent que els ha enxampat això en plena gira. De fet, els Manel acabaven de treure el disc, pràcticament. Realment trist, sí. Tots els oficis de la cultura viuen una mica aquí caic, aquí m’aixeco, i el músic també.

Per què publiques un disc en directe?

Bàsicament volia documentar com tocàvem tots aquests temes amb el Celada i el Busquets. La gènesi és aquesta, ni pensava en cap disc. Però un cop escoltant-lo em vaig tirar al món de la postproducció, que és divertidíssim. Els discos en directe la gent els retoca fins a punts increïbles. Perquè vegis la magnitud de l’atreviment, el primer que vaig fer va ser posar-hi baix, que en concert no n'hi ha perquè nosaltres no tenim baixista. Vaig entrar en un territori que era com fer un disc nou però sense la incertesa i el patiment del disc nou, de la cançó nova. Només amb, entre cometes, hits, cançons contrastades en directe. Després del baix hi vaig posar teclats, orgues... I amb el títol, que és una mica majareta, intento posar la gent en situació, que no és Live in Cardedeu, ni Live in Vic ni Live in Sant Feliu de Guíxols, sinó Live in Cincinnati. I no he pensat en res més. La pandèmia no hi pintava res, en aquest disc, òbviament. Al revés, era un disc pensat per sortir al setembre, fer un concert al Mercat de Música Viva de Vic i anar-nos-en de world tour... Però la vida ha sigut el que ha sigut. El disc ha sortit ara, així com podem, amb la mateixa il·lusió, òbviament, però sense aquest afegit que eren els concerts.

Documentar el material del directe és una pràctica que el jazz fa amb més naturalitat que el rock, que sovint embolcalla el directe amb grandiloqüència.

Vaig néixer el 1957 i la meva infància i adolescència van coincidir amb l’etapa més brillant del rock, però a mi els discos en directe mai em van acabar d’agradar. En general eren un desastre. Per cada disc que sonava una mica bé i que era mínimament intel·ligible n’hi havia una quantitat de cafarnaüm, que no s’entenia res... Per aficionar-te a algun disc d’aquests li havies de posar molta il·lusió, que l’hi posàvem perquè érem joves i entusiastes. N’hi havia d’històrics que sí que van tenir èxit, com Made in Japan de Deep Purple, que sonava certament bé, però per cada disc que sonava bé t’havies d’empassar cada disbarat... No vaig ser mai gaire inclinat als discos en directe. I posteriorment tampoc ho he sigut. Amb el Manolo [García] hem fet alguna cosa que hem publicat com a document, més que pretenent res artístic. En canvi, en aquest cas s’hi han ajuntat les dues coses. La pulcritud del trio, del Busquets i del Celada sobretot, em donava peu a pensar: "tal com toquen aquesta gent, això ho he de gravar".

¿El Quimi Portet del disc Acadèmia dels somnis (2001) no et fa el pes? És un dels dos discos al teu nom dels quals no inclous cap cançó en l'àlbum en directe.

Acadèmia dels somnis m’agrada, té alguna cosa molt divertida, un poder evocador total i alguna cançó molt bonica, com El cel de les oques. Va venir després de Cançoner electromagnètic (1999), que és un dels meus preferits, perquè és un disc molt marcià, molt electrònic, i m’ho vaig passar molt bé fent-lo tot sol. En canvi, Acadèmia dels somnis el vaig fer amb tothom, amb familiars, amics, tots els músics, i vaig prendre les decisions amb ells. És el disc on menys jo soc, perquè són ells més que jo. Tampoc m’agrada el títol: Acadèmia dels somnis sembla seriós, i a mi m’agrada l’anada d’olla dels meus títols. Ja ho sé que els més detractors és el que em detracten més, però a mi sempre m’ha agradat aquesta part una mica entre ingènua i anada d’olla que tenen els meus títols, i Acadèmia dels somnis es podria millorar, sincerament. El cel de les oques hauria estat infinitament millor. Això ja passa, que en una carrera de deu discos en tens algun que no... Tampoc no hi ha cap cançó del primer de tots, Persones estranyes (1987), perquè em queda molt lluny, massa lluny, i perquè les cançons són massa entusiastes. Continuo sent entusiasta, però no tant.

¿Amb quina època de Quimi Portet et quedes?

Soc una suma de les èpoques, m'hi veig bastant així. Hi ha coses del Cançoner electromagnètic, que és de l’any 99, que m’encanten, i fins i tot de l' Hoquei sobre pedres (1997), que és anterior. Però hi ha una fase que m’agrada molt, que és la fase que jo en dic majara, la de La terra és plana (2004) i Matem els dimarts i els divendres (2007), tot i que escolto els discos i no acabo d’entendre que allò sigui jo. Sobretot Matem els dimarts i els divendres té alguna cosa de lisèrgic, hi ha una despreocupació total. Jo tendeixo a ser perfeccionista, i aquell disc és un disbarat: primeres preses, guitarres desafinades... M’agrada molt, però allò ha desaparegut de mi, ja no faig discos així. També m’agrada molt Ós bipolar (2016), i concretament la cançó Ós bipolar, que té una mica tot: és una anada d’olla però també és molt trista, molt emocional. Jo diria que per això he fet aquesta tria. Estaria bé que un psiquiatre o un psicòleg fes el contrari: un recopilatori amb les que no hi surten. Per a un estudi més clínic potser el que descartes de cada època donaria una imatge més clara del personatge. Perquè cançons boniques, amb perdó, i dit amb tota la modèstia del món, sempre n’hi ha hagut alguna, i l'ofici el vas aprenent, però m’agradaria que algun dia un detractor entusiasta fes el negatiu d’aquest disc, les cançons descartades. De moment és millor seleccionar el que és maco.

Titules el disc com la cançó: Si plou, ho farem al pavelló. T’hi has trobat moltes vegades, en aquesta situació?

Sí, molts cops. A tothom li ha passat. A la meva joventut, quan jo començava a tocar en grups als 15 anys, cap al 1972, el paleolític del rock'n'roll, en els pasquins en què s’anunciaven concerts a la part inferior se solia posar "Si plou, ho farem al pavelló", amb tota la seriositat del món, no com un acudit. Em va quedar marcat perquè ja em feia riure llavors. No sé per quin motiu em provocava una certa hilaritat, i m’agradava transportar aquella frase a altres activitats, sobretot a les amatòries, que en aquella època són molt importants: si plou, ho farem al pavelló. És una carta d’amor impressionant. De fet, la cançó és una cançó d’amor. És una acceptació de com és de fràgil to, en aquesta vida. I estem parlant d'una època en què ha quedat demostradíssima la fragilitat de tot el que donàvem per segur. Si plou, ho farem al pavelló... Si podem, òbviament, perquè a vegades al pavelló tampoc es pot fer, perquè s’ensorren o són locals tancats on no es poden reunir més de 30 persones. Si plou, i si ho podem fer, ho farem al pavelló. M’agrada, aquest títol.

"La festa major és als músics de Catalunya el que els Pastorets són a la gent que fa teatre"

Fa molt de festa major, també.

No vull pecar de iaio, però les festes majors potser eren més divertides antigament. Hi havia menys professionalitat. Hi havia més espai per al fracàs. Es podia fracassar tranquil·lament. L’ajuntament es podia permetre fracassar, els músics es podien permetre fracassar i fins i tot el públic es podia permetre fracassar, i del fracàs sempre se n’extreia o hilaritat o un ensenyament divertit. Actualment, en canvi, sempre s’ha de triomfar. Tot ha de ser triomf, i això ha restat una part de l’alegria, de la il·lusió i, sobretot, de l’humor en aquestes celebracions col·lectives. Però jo no li faria cap retret, a la festa major. La festa major és als músics de Catalunya el que els Pastorets són a la gent que fa teatre a Catalunya. Aquí hi ha hagut molts actors, i molts sortien d’haver fet els Pastorets, una cosa que fa bastant riure, molt amateur, òbviament, però no es pot negar que s'hi descobrien vocacions. I de la festa major n'han sortit autèntiques maldestats per a la història de la música, però també músics magnífics i meravellosos, com el mateix Manolo, que era un bateria que anava per les festes majors, o d'altres com el Sisa i tots els músics laietans que eren fantàstics, però els cèntims els treien de les festes major de l’estiu. Per això muntaven formacions com l’Orquestra Plateria, per poder estar en aquest circuit, que era l’únic que tenia una certa dignitat professional.

¿T’hi has sentit mai identificat, en la misantropia del pallasso, l'home desconcertat perquè està trist i alhora fa riure la gent?

No ho sé. Home, tinc una misantropia manifesta. I a més s’hi suma la misantropia de la maduresa, que és habitual i és per a tothom... No ho sé. Amb els pallassos no m’he sentit identificat mai. Els pallassos em feien por, de petit. I aquesta obsessió dels pallassos per tocar el saxo sempre m’ha inquietat una mica. Però el que sí que és cert és que faig uns certs esforços per fer riure. I em sembla que ho faig perquè és la manera d’estar més a prop de la gent. Més que emocionar-los amb amor o compartir paisatges, el que uneix més la gent és riure junts. Riure col·lectivament és una de les coses més sanadores. Vull posar l’exemple de La Trinca, que en el seu moment era espectacular el que representava, molt més que coses més serioses que tenien l’objectiu d’aglutinar la gent. Aglutinava molt més el riure. Jo humilment em sembla que intento una mica això, estar a prop de la gent, tot i la meva misantropia, rient amb ells o fent coses que facin riure. A vegades són coses molt rupestres, molt, com Hoquei sobre pedres, però de vegades són una mica més elaborades. Faig el que puc.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF