Si a Formentera haguessin construït un palau de congressos com el de Palma -per no anar més enfora ni posar un exemple més topadís-, segurament m’hauria fet enfora de l’illa pitiüsa, o almanco de l’edifici, per molt que el qualificassin de singular. Vull dir que no hauria sentit cap temptació d’anar-hi a presentar-li els meus respectes. En canvi, des que vaig conèixer el projecte anomenat Life Reusing Posidònia a través d’un reportatge que va publicar Margalida Mateu a l’ARA Balears el 24 de novembre -si no el vàreu veure, us recoman que el cerqueu-, només fris d’anar a Formentera, a Sant Ferran, per fer una reverència als 14 habitatges de protecció oficial promoguts per l’Ibavi, un projecte dirigit per l’arquitecte mallorquí Carles Oliver. Aquesta setmana se’ls ha concedit el premi NAN al millor projecte de construcció residencial de l’Estat. Més reverències.
Singular ho és, aquest edifici residencial de Sant Ferran; tan singular, que l’hauríem de situar en un lloc destacat entre els nostres referents, i no només arquitectònics. Té molts dels valors que hauríem d’aplicar en bona part de les esferes de la nostra vida o, si més no, en els àmbits des dels quals es pensa el país. Té l’immens valor de la senzillesa o, almanco, l’absència de pretensions, enteses aquestes com un espectacle pirotècnic, molt de renou, molta vistositat i s’ha acabat. Aquest edifici és humil visualment, silenciós, respectuós amb l’entorn, un exercici de civisme i de consideració amb el territori i la ciutadania.
Un altre valor, no gaire freqüent: és estètic i és ètic, una conjunció que desitjaríem que perseguissin totes aquelles persones que han de tirar endavant un projecte, sigui del que sigui. La bellesa sense maquillatge ens millora la vida i diria que crea addicció si no fos perquè sovint la trobam tractada com una disfressa, un postís. L’ètica, en aquest edifici, s’aixeca des dels fonaments del projecte: des de la voluntat de construir amb els mínims costos, sense escatimar qualitat, fins a la determinació de treballar a consciència perquè “hi faci bon estar”, que és el que declarà l’arquitecte Carles Oliver en la presentació del projecte.
Més valors: consciència ecològica, és a dir, civisme. Evitar qualsevol contaminació en el procés de construcció, la preocupació per l’eficiència energètica, tria dels materials controlant-ne el procés de producció, tan natural i no contaminant com sigui possible; i, entre d’altres, tenir molt present la llei de les tres erres: reduir consum en tots els sentits; reutilitzar matèries com la posidònia per a l’aïllament de les teulades, com es feia fa segles; i reciclar palets, bigues, maons i un llarg etcètera.
Al marge del que s’ha dit fins ara, un dels valors significatius d’aquest projecte ha estat donar una absoluta prioritat a la nostra petitíssima indústria del material de construcció, com també als tallers artesans d’aquestes illes. Es posen en valor els oficis, els pocs que queden, es contribueix a la seva pervivència i arreles l’edifici al lloc en el qual s’aixeca. Ara, amb el premi i l’exposició d’aquest projecte -que fins demà es pot veure al Casal Solleric, però que després anirà a Menorca, a Barcelona i a diferents països de la Unió Europea-, es passejarà amb orgull la denominació d’origen i tots els qui hi han participat podran trobar ressò. Aquesta és també, hauria de ser-ho, l’objectiu de tota iniciativa pública.
Blanc, fusta i amb algunes notes de color, el nou edifici de Sant Ferran també té entre les seves qualitats remarcables reunir la tradició i la modernitat. Estudiar i recuperar les tècniques constructives antigues i, alhora, incoporar els avenços que ens ofereix la contemporaneïtat és un exercici d’intel·ligència i eficàcia. L’arquitectura popular és sàvia, només que s’ha d’anar vius a no fer-ne un revival edulcorat, convertint-la en una imatge de betlem fora lloc i fora època. Aquest exercici d’equilibri entre la tradició i la modernitat és aplicable a totes les expressions artístiques. I el que s’ha fet amb els habitatges de Sant Ferran és transportable a la gastronomia, a l’artesania o al ball de bot.
Amb tot, si hi ha una cosa que em fa reverenciar aquest projecte i donar les més sinceres felicitacions a l’Ibavi i a l’equip capitanejat per Carles Oliver és que aquesta és una iniciativa pensada de cap a peus, de principi a fi. I no, no és tan comú que es faci així. Posar cap i cor, anàlisi, investigació i estimació a parts iguals, donar-hi el temps que calgui, injectar-hi més creativitat i coneixements que no doblers, tot plegat resulta extraordinari en aquests temps. Més enllà dels 14 habitatges, més enllà de l’edifici i dels processos arquitectònics que l’han fet possible, propòs que l’estudiem a fons per tenir-lo, a partir d’ara, com a referent d’una manera d’entendre la vida, la nostra societat i la construcció del país.
