Quentin Tarantino: "No vull ser un director vell"

THE NEW YORK TIMESEn vint anys només ha fet vuit pel·lícules.

De fet, considero que en són set. Kill Bill és una sola pel·lícula.

Molts directors n'haurien fet el doble o el triple. M'imagino que no és perquè no trobi feina. És per elecció, oi?

És per elecció, sens dubte. Molts directors podrien fer en vint anys el doble de pel·lícules que jo, però no crec que gaires guionistes i directors poguessin doblar la meva filmografia. Per a mi, la meva obra, la meva filmografia, és el més important, en la mesura que representa la meva visió artística, o com en vulguem dir. Sóc un gran defensor de la meva filmografia, i si la defenso, aleshores també he de defensar la qualitat mitjana de les meves pel·lícules, i si en faig una de dolenta, menysté tres pel·lícules bones. No vull ser un director vell. Crec que els directors són com els boxejadors. Han de saber quan cal penjar els guants. Cal que siguin capaços de dir: "Si ara vaig més lluny, tot i que em pugui agradar, començaré a rebre massa cops". Crec que és un joc de joves, i si sobrevisc vint anys més, podré dir: "Mira quina filmografia, ha anat força bé fins ara".

Les pel·lícules són com els fills, ¿o en pot triar una que li agradi més?

No en puc triar una de preferida, però les puc desglossar en termes d'espectaculars, emocionants o còmiques. Crec que Jackie Brown seria la meva pel·lícula més emotiva. Kill Bill: vol. 2 podria ser la meva segona pel·lícula més emocionant, però podria estar vinculada amb Django . Ara mateix no l'hi puc dir. El temps ho dirà.

Li agraden molt les pel·lícules de gènere.

Crec que totes les pel·lícules són de gènere. Una pel·lícula de John Cassavetes, les d'Eric Rohmer, són del seu propi gènere. També m'agrada la idea de subgènere. Reservoir dogs és una pel·lícula d'assassinats, és una pel·lícula de gàngsters, però el més important és que és una pel·lícula de suspens, tot i que realment no es veu l'atracament. Sempre m'ha influenciat l' spaghetti western . Solia descriure Pulp fiction com un spaghetti western amb rock'n'roll i amb un peu en la música d'Ennio Morricone.

Una de les crítiques que li han fet sovint és que vostè només fa pel·lícules sobre el que passa a les pel·lícules, no sobre el món real. Amb tot, els seus dos últims treballs, Maleïts malparits i ara Django , tracten del nazisme i l'esclavitud. ¿És un canvi deliberat?

No crec que sigui un salt tan gran senzillament perquè crec que les meves pel·lícules tracten d'alguna cosa més que el reconeixement que els dóna la gent. No tens per què bregar amb el subtext, si no vols, però si et poses a rascar, n'hi ha un munt.

Treballa amb els mateixos actors una vegada i una altra, com Bergman. Per què? ¿Perquè s'hi sent còmode?

Em sento còmode amb les persones, però també tots els meus directors favorits tenien una mena de societat que van utilitzar una vegada i una altra. Aquestes persones entenen el teu món, el teu discurs, el teu mètode de treball. I als seus fans els agrada, els agraden les cares familiars. M'agrada quan L.Q. Jones surt en una pel·lícula de Sam Peckinpah. M'agradaria que aquestes persones es convertissin en una tropa reconeixible del meu univers.

Hi ha el mite que vostè és autodidacte, que es va formar en un videoclub i que només hi entén de cinema. Malgrat tot, sembla que també ha sigut un gran lector. No s'hauria pogut estar enganxat al cinema tants anys.

No és que hi hagi res de dolent amb això, però estava sempre llegint, sobretot novel·les de gènere i llibres de butxaca, qualsevol cosa que tingués una bona història. L'obria, en llegia un parell de pàgines, si m'atrapava, boom , me l'emportava a casa. També llegia llibres de cinema i alguns novel·listes que em van enamorar. J.D. Salinger, en particular, va ser una gran inspiració per a mi, i alguns llibres de Larry McMurtry, no tots. M'agrada molt que molts llibres de Larry McMurtry es desenvolupen en un únic univers i que, vuit anys després, un personatge secundari pot tenir la seva pròpia novel·la.

M'han dit que els seus guions estan molt desenvolupats, que més aviat semblen novel·les.

Sí, ho són.

En la mesura que és el director, no necessita dir-s'ho tot a vostè mateix. O sí?

Estic fent camí com a escriptor i també com a director. Òbviament són dos camins siamesos, però també estan separats. Quan escric els guions no estic pensant en la pel·lícula, sinó en la pàgina. Se suposa que ha de ser la literatura. Escric coses que mai faré al cinema i altres coses que sé que no estarien bé al cinema, però les poso al guió. Més tard decidirem si les filmem o no. Malgrat tot, són importants per a l'escriptura. Quan acabo el guió, vull que sigui tan bo que em faci pensar a aturar-me. Estic temptat de no fer la pel·lícula perquè, si m'aturo en aquell moment, sóc el guanyador. Ara com ara la faig, però vull que el guió sigui sobretot un document.

La seva ment deu estar tan farcida de música com de pel·lícules.

És força cert. Tinc una col·lecció enorme de discos, i tinc un estudi de gravació al costat de l'habitació. Sembla una botiga de discos usats: hi ha cartells de discos i caixes plenes de discos classificats per gèneres. Aquesta habitació constitueix una part molt important del meu think tank . Quan m'estic preparant per escriure una nova pel·lícula, o pensant en la història i començant-la des de zero, vaig a l'estudi de gravació i em poso a intentar trobar la música de la pel·lícula -altres bandes sonores, cançons, el que sigui-. Quan trobo un parell de peces, estic dos o tres passos més a prop que es converteixi en una pel·lícula. Ara, qui sap si aquestes tres cançons hi seran quan la pel·lícula estigui acabada! I malgrat tot, això em fa avançar una mica.