5 cançons

Que trista i sola es queda la cançó sense Charles Aznavour

El cantant francès, mort als 94 anys, era un dels gegants de la cultura musical europea del segle XX

XAVIER CERVANTES
XAVIER CERVANTES

Charles Aznavour pertanyia als dies de glòria de la melodia. “Ara les cançons les fan els productors, no els compositors”, lamentava últimament quan li demanaven sobre la música actual, però alhora reconeixia el talent narratiu del hip-hop. Perquè Aznavour també formava part del club dels que consideraven que una bona cançó havia d’explicar una història, com va fer en temes com La mamma i Comme ils disent, lletres amarades de la poètica de la quotidianitat. Mort dilluns a les Alpilles, a la Provença, als 94 anys, Aznavour era l’últim gegant d’una època de gegants de la cançó francesa, amb un peu en la tradició del teatre musical i l’altre en el món del cantautor, un crooner a la francesa lligat a l’estirp de Charles Trenet i Édith Piaf i capaç de sublimar el pas del temps, sobretot en cançons com Hier encore.

“L’autèntic boss ens ha deixat”, piulava ahir el músic Benjamin Biolay, reconeixent el mestratge d’Aznavour en les generacions posteriors. “Una lliçó de tenacitat, intel·ligència i rigor”, afegia Biolay per resumir una carrera tan llarga com plena de grans moments, i amb un complement cinematogràfic gens anecdòtic. A més, Aznavour no ha mort retirat, sinó encara ben actiu i amb una agenda de concerts que semblava infinita. L’abril passat, just abans d’una actuació al Liceu, va tenir un atac de ciàtica. Tot feia pensar que ho deixaria estar, però va voler sortir a l’escenari. “Em deia, plorant, que aquella nit no podria ballar, però a l’escenari sempre hi sortia feliç -explica Martín Pérez, el promotor dels últims concert d’Aznavour a Barcelona-. Era un dels grans, un home amb una enorme personalitat que sempre tocava de peus a terra”, diu Pérez, que recorda l’interès per les petites coses d’Aznavour, un gran expert en oli amb qui un cop va compartir una passejada per un camp d’oliveres de l’Empordà: “Ell volia comprovar si estaven ben esporgades”.

“La vida és maca i vull seguir treballant, perquè és el que he fet tota la vida. Vaig deixar l’escola quan tenia 10 anys i ho he après tot de la vida. Això no m’ha fet més intel·ligent, però sí més feliç”, explicava Aznavour el juny del 2014. L’escenari, de fet, va ser casa seva durant més de vuitanta anys. Fill d’armenis que eren a París de camí als Estats Units, va néixer a la capital francesa el 22 de maig del 1924; el seu nom era Shahnour Vaghenag Aznavourian. No va oblidar mai els orígens: a través de la seva fundació per a Armènia va contribuir a la reconstrucció posterior al terratrèmol del 1988, i va ajudar a finançar el país després d’aconseguir la independència.

Aznavour encara no era adolescent quan va començar a actuar amb la seva germana, i abans dels 20 anys ja estava cantant amb el pianista Pierre Roche. No tenia una veu convencional ni una imatge comparable a la de les estrelles del moment, però Édith Piaf va saber veure el talent d’aquell home que, a més de cantar, escrivia cançons. Durant uns anys van ser inseparables, i Aznavour, secretari personal i confident de Piaf, li va escriure peces com Jezabel. El seu primer èxit va ser Sur ma vie, el 1955, que va projectar-lo entre el gran públic a França.

Imbatible als anys 60

Aleshores ja feia temps que escrivia al servei d’altres, una feina que al llarg dels anys el va dur a compondre per a artistes com Gilbert Bécaud, Maurice Chevalier, Sylvie Vartan, Juliette Gréco, Eddie Constantine i fins i tot Johnny Hallyday, malgrat les reticències del mateix Aznavour, que no era partidari que un rocker cantés una lletra seva; va canviar d’idea en sentir Hallyday interpretant Il faut saisir sa chance el 1961. Va ser als anys 60 quan Aznavour es va convertir en imbatible gràcies a La bohème, La mamma, Et pourtant, Emmenez-moi, For me formidable, Désormais, Que c’est triste Venise...

El llegat musical és aclaparador: més d’un miler de cançons, més de 150 milions de discos venuts, interpretacions en diversos idiomes, col·laboracions amb Frank Sinatra, Elton John, Plácido Domingo, Julio Iglesias, Paul Anka... I com diu Benjamin Biolay, “una lliçó de tenacitat, intel·ligència i rigor”.

De l’amor, el pas del temps i la vida

‘Qui’

Aquest Charles Aznavour del 1963 és el dels versos curts que flueixen en una cançó riu sobre un amor fora de mida. Sempre amb el to seré, emocionant sense focs d’artifici.

‘Hier encore’

Fa vint anys que tinc vint anys, deia Aznavour el 1964 en una cançó magistral sobre el pas del temps, amors que ja no hi són i amics que han marxat.

‘La bohème’

Aznavour va ser un grandíssim lletrista, però també va saber dir lletres d’altres; en aquest cas, de Jacques Plante. En directe, a més, hi afegia un element teatral que enlairava la cançó. Ah, la bohèmia de Montmartre...

‘Comme ils disent’

“Jo visc sol amb la mare, en un apartament molt vell”. Així comença el retrat que va fer el 1972 d’un home que a la nit fa de travesti. “Jo soc artista”, diu en una cançó que aborda l’homosexualitat sense prejudicis.

‘Que c’est triste Venise’

No és la mort a Venècia, sinó la tristesa insuportable de la ciutat sense amor. I la melancolia de la melodia va fer que Aznavour triomfés internacionalment.

EDICIÓ PAPER 15/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF