DIALÈCTIQUES SALVATGES

Què ens passa?

Aprendre a contar-nos el que ens passa requereix coratge

Record una classe de Miguel Morey, a la facultat de Filosofia del Raval, un horabaixa que parlàvem de Nietzsche i de filosofia de la cultura. Ens deia que els éssers humans som allò que ens passa o, més encara, som la manera que tenim de contar-nos allò que ens passa. Les seves paraules em retornen ara, enmig d’aquest present en crisi, ple d’esdeveniments intensos que passen ràpid, de titulars i declaracions que duren un instant: què ens passa? I quina és la manera que tenim de contar-nos-ho?

Si seguim el fil que ens proposa Morey, el que som remet a la manera com ens contam les coses, com establim què és el que compta i el que no, de tot allò que ens passa. I només en aquest diàleg de cadascú amb si mateix es pot calibrar el sentit i el valor del que ens passa, irreductible a la veritat dels fets. Doncs bé, en un moment de crisi com el que vivim, en el qual la por i l’oportunisme agombolen la vida en comú, i els “m’agrada” o “no m’agrada” marquen el tempo de les xarxes socials, en un moment en què tothom vol contar-nos el que passa i explicar-nos el seu sentit, potser és necessari recuperar aquest diàleg amb nosaltres mateixos.

Perquè em sembla que prenem part en una guerra d’opinions i de posicions irreconciliables, però que sovint no són les nostres. Vivim el que ens passa a través del conte d’uns altres, i condemnam o salvam discursos que no hem pensat a bastament amb les pròpies eines. Potser és que contar-nos el que ens passa no és fàcil i necessita coratge.

Per posar en pràctica aquest atreviment, hem d’arribar als confins del que som i del que sabem i qüestionar-los. Hem de perdre la por d’abandonar els propis prejudicis sense garanties. Hem d’acceptar que només podem vèncer si anam més enllà d’aquest horitzó de l’espectacle, per nosaltres mateixos. Empesos, qui sap, per una mena de coratge il·lustrat, per una actitud que desafia els governs i els límits, si no els hem pensat, abans, en comú.

Si començam a contar-nos el que ens passa d’una altra manera, si començam a pensar per nosaltres mateixos, és possible que les morts a la mar, els atemptats institucionals contra els drets humans, la violència dels partits polítics i dels aparells judicials, la criminalització de la solidaritat, l’empresonament de les dissidències... ens resultin intolerables. És possible que comencem a donar senyals, en massa, que som humans i, per tant, raonables.

Perquè ara, convençuts com estam de la inutilitat de lluitar per les causes perdudes, hem assimilat, per a la pròpia vida, les mateixes màximes que posen en pràctica els polítics que ens mereixem: exigim el dret a la nostra porció de benestar, respectant i fent respectar jerarquies imposades, assumint que l’únic que importa és la nostra qualitat de vida, que fa temps sabem que és sinònim de nivell de vida. Ens reconeixem tan sols en els valors de mercat i no volem saber res de les misèries morals on aquests arrelen. Caminam satisfets de poder manar un poc i de ser dòcils al govern dels altres, mancats del coratge necessari perquè les causes perdudes deixin de ser-ho.

EDICIÓ PAPER 17/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF