FILOSOFIA

Què llegeixen els filòsofs?

Quin és el valor i la importància de les lectures en la formació del seu pensament?

Quines són les obres i els títols que formen part de les biblioteques particulars dels filòsofs? Quin és el valor i la importància de les lectures en la formació del seu pensament? Aquestes preguntes es dirigeixen al filòsof com a lector, i posen l’accent en la necessitat de fer una comprensió més global i profunda dels autors, no limitada a analitzar-ne l’escriptura i comentar-ne els textos. Cal reorientar la interpretació filosòfica cap a la genealogia, restablint els vincles entre les doctrines filosòfiques i els coneixements adquirits a través del conjunt de lectures personals, anant a les arrels mateixes de l’acte de pensar. Des d’aquesta perspectiva, hauria de ser una prioritat reconstruir els itineraris bibliogràfics dels filòsofs, accedir a les biblioteques personals, contemplar els espais de treball, conèixer els criteris de selecció d’autors i la manera de llegir-los, així com el procés i la metodologia de lectura, i, en definitiva, investigar les fonts bibliogràfiques, anant al detall dels apunts i notes de lectura, per determinar amb exactitud la seva influència en la manera de pensar, caràcter i personalitat. S’hauria d’exigir als filòsofs que facin un exercici de transparència i comparteixin les relacions que mantenen amb les lectures, tal com varen fer en el seu moment Michel de Montaigne i Walter Benjamin, amb el benentès que prestar atenció a les lectures dels filòsofs no resta cap mèrit a les seves obres, sinó que fa més visibles les empremtes que les lectures han deixat en filòsofs que tendeixen a ocultar-les, com Nietzsche, i fa més humana i transparent la filosofia.

Montaigne és un dels filòsofs més respectuosos i honestos amb els lectors i amb si mateix

Montaigne és un dels filòsofs més respectuosos i honestos amb els lectors i amb si mateix, a causa de la decisió de confessar públicament les influències d’altres autors. Segons les seves pròpies paraules, cerca en els llibres entreteniment i ciència, a parts iguals, també aprendre a viure i morir bé i, sobretot, la possibilitat de descobrir-se a si mateix. Prefereix les obres senzilles a les complexes, les que proporcionen coneixements pràctics a les teòriques, les que donen a conèixer l’ànima dels autors, les escrites en estil directe, les clàssiques a les contemporànies. En els Assaigs cita algunes lectures que satisfan les seves exigències: els Opuscles de Plutarc, les Epístoles de Ciceró i la seva eloqüència, i les històries dels filòsofs recopilades per Diògenes Laerci. De Laerci, li agrada que ofereixi les múltiples versions documentades sobre un mateix fet, com a mostra de confiança en la capacitat del lector per jutjar la seva validesa i versemblança. De Sèneca en valora les cartes morals, i avorreix l’estil aristotèlic, de llargues exposicions i argumentacions lògiques. Tampoc són del seu grat els diàlegs platònics perquè no tracten directament el tema, i s’entretenen en preàmbuls i circumloquis inútils i excessivament llargs. En general, valora els llibres dels historiadors rigorosos que no s’inventen les històries que conten perquè les han viscudes personalment.

Fidel al seu estil

L’autenticitat de la filosofia de Nietzsche és innegable, però, a diferència de Montaigne, prefereix amagar la influència d’altres autors en les seves obres, evitant les citacions, en part per raons literàries, cercant ser fidel al seu estil directe i antiacadèmic que no deixa ningú indiferent, però en part també amb la finalitat d’accentuar l’originalitat del seu pensament i construir per a la posteritat una figura de pensador-visionari, i extraordinàriament original. En qualsevol cas, la relació que manté amb els llibres és molt peculiar i es pot començar a reconstruir llegint el capítol ‘Per què som tan llest’ d’ Ecce Homo, la seva autobiografia, en què es presenta a si mateix com un antilector, que considera la lectura com una debilitat i una renúncia a pensar pel propi compte, una activitat reactiva, i un vici que s’oposa a l’instint de vida i el geni creador, i que té la capacitat d’anul·lar la iniciativa i la llibertat individual. En aquest mateix text, confessa que sent especial animadversió pels llibres nous i menysprea els erudits perquè llegeixen, són decadents i incapaços de pensar en res que no sigui repetir les coses ja pensades. Reconeix llegir molts pocs llibres, i gairebé sempre els mateixos, amb la finalitat exclusiva d’alliberar-se de si mateix i descansar després d’èpoques de molta feina. No proporciona gaires pistes sobre les seves lectures, i únicament fa referència a un grup molt reduït d’escriptors francesos de ficció que reconeix haver llegit alguna vegada, que són Montaigne, Corneille i Racine, Maupassant, Merimée i Stendhal. La llista es completa amb els anglesos Byron i Shakespeare, i curiosament, no cita cap filòsof.

L’autenticitat de la filosofia de Nietzsche és innegable, però, a diferència de Montaigne, prefereix amagar la influència d’altres autors en les seves obres

Nietzsche projecta de si mateix una autoimatge de filòsof autodidacta, ermità i aïllat del món, sense influències externes, que odia la lectura. Els nietzschians s’han deixat guiar per aquesta autocomprensió de Nietzsche i les seves obres, i han contribuït a divulgar aquesta imatge antilectora, que contrasta amb informacions totalment oposades, extretes de la seva correspondència i d’altres fonts consultades, com la biografia escrita per la seva germana i els estudis de Nicolás González Varela. Està documentat que durant el seu període com a professor de Filologia va llegir Hesíode, Homer, Èsquil, Sòfocles, Plató i Aristòtil, a més de Xenofont, Demòstenes i Tucídides, i dedicava a la lectura entre cinc i set hores diàries. A més, recomana lectures als seus alumnes i participa en lectures col·lectives amb la família i els amics. En una d’aquestes lectures grupals, organitzada pel seu amic Paul Rée, llegeix les lliçons d’història de Burckhardt, Herodot i Tucídides. En altres lectures en comú descobreix els moralistes francesos i filòsofs desconeguts com Afrikan Spir. Al llarg de la seva vida s’interessa successivament pels llibres d’història i política, llegeix i escriu sobre els grans líders històrics com Napoleó, els protagonistes polítics de les lluites socials de l’època, els revolucionaris del 1848 (Blanqui, Blanc, Cavaignac...) i estudia la filosofia de la història de Herder. Descobreix Schopenhauer i compra llibres a llibreries de segona mà, a subhastes, per catàleg i a crèdit, que destina a la biblioteca personal. Té el costum de viatjar carregat de llibres. Quan la seva vista es deteriora, reclama a familiars i amics que llegeixen per a ell, i fins i tot contracta lectors. En conclusió, contràriament al que manifesta, Nietzsche és un lector compulsiu que no pot viure sense llibres.

Schopenhauer, com Nietzsche, valora negativament la lectura, perquè considera que és una activitat oposada al treball de pensar. Afirma que llegir és perillós perquè fa perdre gradualment la capacitat de pensar per un mateix. D’altra banda, també nega qualsevol valor pedagògic a la lectura, i afirma que la lectura no és útil per aprendre a escriure bé. Reivindica l’art de no llegir, un posicionament radical que cerca evitar els mals llibres i perdre el temps, però que, sobretot, reforça la idea que la personalitat i l’actitud d’un filòsof són millors que la seva obra.

EDICIÓ PAPER 16/01/2021

Consultar aquesta edició en PDF