Què diuen (o no) els bodegons?

BarcelonaEspines i caps de peix, petxines, closques d’ou, restes de meló i préssecs, llimones, pomes, peres, dàtils i figues, raïm, crostons de pa... tot per terra. Són les restes d’un banquet, i per als romans era art. Plini el Vell explica que Sos, un artista de Pèrgam, va començar a representar habitacions sense escombrar tant a les parets com als mosaics que servien per decorar els triclinis de les famílies romanes més benestants. “Era un símbol d’opulència i hospitalitat”, diu l’arqueòloga Carme Miró. Al segle XVII la flamenca Cara Peeters, la primera dona que va exposar al Prado, pintava bodegons amb fruita, peix, dolços, fruits secs... Peeters era agosarada per a l’època que li va tocar viure: es pintava a si mateixa des de diferents punts de vista que es reflectien sobre les copes i les gerres.

Al segle XXI els bodegons continuen seduint alguns artistes. Vanessa Colareta (Lima, 1978) és una fotògrafa que s’inspira en els bodegons espanyols dels segles XVII i XIX per parlar de la migració de les dones a Espanya. A través dels objectes que apareixen a taula, Colareta vol posar el focus en les dones immigrants que acostumen a tenir pitjors salaris i pitjors condicions econòmiques. Amb el menjar reflecteix estils de vida i la relació que tenim amb el món. Però tot el que ens poden dir els bodegons depèn força de nosaltres mateixos. “Sempre se’ls ha volgut donar un contingut simbòlic, però crec que moltes vegades no en tenen, molts són quadres per decorar i, en tot cas, podien tenir un component religiós en la cultura occidental -explica el conservador del departament de Renaixement i Barroc del MNAC, Joan Yeguas-. Per exemple, posar un plat de porc per deixar clar que no ets jueu, o bodegons que tenen a veure amb festivitats religioses com Nadal o Setmana Santa”.

Peixos i confits valencians

També hi ha l’aspecte documental: les natures mortes narren part de la història gastronòmica. Elena Recco era una artista italiana del segle XVI que pràcticament només pintava peixos pescats a les ribes del Mediterrani. Per alguns dels bodegons de l’artista valencià Tomàs Hiepes es pot saber -la seva germana tenia una confiteria- quines postres o dolços es prenien al segle XVII: sobre una taula pintada per Hiepes apareixen avellanes, castanyes, neules, coca de torró, pa de figues... Amb Cristòfor Colom molts aliments provinents d’Amèrica van arribar per primera vegada a la cuina d’Europa i molts artistes encuriosits els van incorporar als seus quadres.

“Els plaers que desperta no són reals; són només una il·lusió. Proveu d’agafar un saborós fruit o un gerro temptador i topareu contra un quadre fred i dur. Com més hàbil és la il·lusió, més impressionant és, en certa manera, el sermó sobre l’aparença i la realitat”, escriu l’historiador d’art britànic Ernst Gombrich sobre els bodegons . ¿La natura morta és, per tant, un símbol de la tragèdia que acompanya la bellesa? ¿Una manera de recordar que res és per sempre?

El cistell de fruita de Caravaggio de finals del segle XVI és la primera natura morta en el sentit modern: “Hi ha la transparència del raïm, la textura vellutada del préssec o la opacitat de la poma, però també les fulles resseques i alguna de totalment marcida. És un símbol del pas del temps, de la fugacitat, una manera d’expressar que la mort inexorablement vindrà”, reflexiona la professora d’art de la Universitat Pompeu Fabra Eva March, que defensa que els bodegons sí que tenen un sentit al·legòric. Poden apel·lar als cinc sentits o tenir connotacions religioses. El frare cartoixà Juan Sánchez Cotán, que va ser un dels primers artistes a fer bodegons a Espanya a principis del segle XVII, va representar en un dels seus quadres pomes i llimones, pastanagues i raves, perdius i ocellets, i un impressionant card amb una il·luminació tenebrista. “Crec que ens vol fer reflexionar sobre la gràcia de l’esperit”, diu March.

Al nord d’Europa els bodegons tenien molt èxit entre l’alta burgesia. A l’Espanya del segle XVII, segons explica March, no seduïen: “Si volies demostrar poder exhibies pintura religiosa i retrats. A les col·leccions reials espanyoles pràcticament no hi ha natures mortes”. Sí que les comprava la comunitat estrangera. Fins i tot hi havia “operacions de màrqueting”. Juan Fernández el Labrador va tenir força èxit a mitjans del segle XVII. “Es va fer una aurèola al seu entorn, deien que era un pagès que havia viscut tota la vida al camp però era impossible que pintés com pintava sense formació”, explica Yeguas. El mite de l’Arcàdia feliç va funcionar. L’ambaixador anglès el va anar a buscar per encàrrec de Carles I d’Anglaterra.