Quaranta anys de coral

Auditòrium.- Dijous, 18 de maig de 2017. Faltava un dia per commemorar els quaranta anys de la fundació de la Coral Universitat de les Illes Balears, amb Joan Company al capdavant i amb tot un seguit de gent amb una dosi d’entusiasme que encara no ha perdut. La història de la coral és llarga, atapida, potser menys coneguda del que caldria, sobretot si ens posen davant el seu currículum. Més de dues-centes peces de repertori, que han interpretat per mig món i que no deixen de rodar, de Bach a Verdi, de Brahms a Britten... Més de cinquanta estrenes, amb especial predilecció pels autors locals, de Joan Maria Thomàs a Parera Fons, de Miquel Brunet a Joan Valent... Donant suport als joves compositors, Gelabert, Julià, Martorell... Fent pedrera, amb vocació de continuïtat, que li donen els cors que pengen de la coral mare. Imagín que no va ser casual l’elecció del Rèquiem de Verdi com a peça del 14è Concert de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, amb nou gerent, que per a l’ocasió era sobre l’escenari exercint de cantaire de la coral. I crec que no va ser casual perquè en acabar el concert hi va haver un petit homenatge i, amb L’estrella més pura, poema de Marian Aguiló i música de Tortell i Thomàs, de fons, s’anaven projectant diapositives d’alguns dels moments més significatius de la formació. No tots ni prop fer-hi, ni tan sols com a tast, però en qualsevol cas una pinzellada que honorava Company i els integrants de la coral. Però que ningú imagini que aquesta era la raó de ser del concert, que els polítics haurien liquidat amb dues cançonetes, quatre diapositives projectades i les obligades fotografies de rigor amb ells de protagonistes. Però ‘ells’ no hi eren. Naturalment això tampoc no ho sabien.

El concert, Rèquiem de Verdi -era una missa que havien de compondre Verdi i Rossini, però aquest darrer finà abans d’hora i el seu més insigne deixeble li dedicà una de les seves composicions més rodones-, espectacular. I, com no podia ser d’altra manera, la Simfònica i la coral tornaren a fer funcionar aquesta simbiosi a la perfecció i de ben segur que no va ser fàcil, perquè la peça és més complicada del que pot semblar. Tot i això, èxit rotund. Aclaparador el Dies irae i impressionant el final del Sanctus, que varen iniciar una mica dubitatius. No varen ser menys responsables de la gran vesprada els solistes. Tots de gran nivell, començant pel tenor Aquiles Machado, que naturalment lluí les seves virtuts a l’Ingemisco fins al punt que hom va tenir la sensació que a les seves primeres intervencions es reservava una mica; Maria Katzarava, soprano, molt millor als aguts, amb un gran, imponent Libera me ; Cristina Melis, mezzosoprano, impressionant, amb totes les virtuts que ha de tenir la tessitura en què es mou, potència i agilitat, que li permet donar molt color a les seves intervencions; Nicola Ulivieri, baix, que executà a la perfecció la seva tasca amb una perfecta vocalització, rotund, consistent. Tot plegat, una delícia.

Teatre Principal.- Per finalitzar i celebrar els 25 anys del seu debut, la temporada d’òpera del teatre Principal, amb encert, programà un concert del sempre benvingut Josep Bros, el cantant que sempre està a punt i mai no decep. L’excepció confirma la regla i el cantant i la seva acompanyant, la soprano Elisabet Pons, varen oferir un concert estrany des de la seva concepció, fred i desangelat, per ser misericordiós en l’adjectivació, del qual el més destacable va ser el mestre acompanyant, Marco Evangelisti. Aquest mateix concert està programat al Liceu per al proper novembre.