Publicitat
Publicitat

Qatar també compra en el món de l'art

L'Autoritat de Museus del país s'ha convertit en el principal actor del mercat artístic

El 2007 White center , de Mark Rothko, es va vendre per més de 52 milions d'euros, una fita en l'obra d'aquest artista. Pocs mesos després, una vitrina amb pastilles de Damien Hirst es va adjudicar per més de 15 milions, el rècord d'un artista viu a les subhastes. El 2011 Els jugadors de cartes , de Cézanne, es va vendre per 187 milions, el preu més alt -que es conegui- que s'ha pagat mai per una obra d'art. Com que el mercat de l'art es caracteritza pel secretisme, pocs sabien en aquell moment qui s'havia gastat aquestes quantitats sense precedents. Així i tot, cada vegada queda més clar que aquestes obres mestres i moltes més les han adquirit des de Qatar, un petit país del golf Pèrsic amb una riquesa enorme i unes ambicions culturals semblants. Compren art a un nivell que no s'havia vist mai abans.

"Són els compradors d'art més importants que hi ha avui dia", diu Patricia G. Hambrecht, la directora de desenvolupament de negocis de la casa de subhastes Phillips. "La quantitat de diners que es gasten és al·lucinant". Les adquisicions les dirigeix, a través d'intermediaris, la xeic Al-Mayassa, la presidenta de l'Autoritat de Museus de Qatar i germana del nou emir del país. Als 30 anys, s'ha convertit en una de les persones més influents actualment en el món de l'art.

Ningú sap exactament quants diners s'ha gastat la xeic en nom de la família o de l'Autoritat de Museus d'ençà que va ser nomenada presidenta pel seu pare, l'exemir, el 2006. Els experts calculen que el pressupost d'adquisicions arriba a mil milions de dòlars a l'any, i diuen que els qatarians els han utilitzat per aconseguir una sèrie d'obres mestres modernes i contemporànies indiscutibles de Francis Bacon, Roy Lichtenstein, Andy Warhol i Jeff Koons.

On acabarà tot aquest art segueix sent un misteri. Sembla evident, però, que de la mateixa manera que Qatar ha utilitzat les seves riqueses petrolieres per augmentar la influència al Pròxim Orient, amb iniciatives com la provisió d'armes als rebels sirians, també les ha desplegat per convertir el país en una potència cultural. Aquest esforç per crear una col·lecció d'art contemporani de primera línia, fonamentalment des de zero, ha impulsat el mercat d'art internacional, segons els experts, i ha contribuït a l'escalada de preus d'alguns artistes. Fins que Qatar va comprar White center , el Rothko més car que s'havia venut en una subhasta, Homenatge a Matisse, havia aconseguit 16,4 milions el 2005, menys d'un terç del preu que Qatar va pagar per aquesta pintura. I els 187 milions de Jugadors de cartes quadrupliquen el preu més alt que s'havia pagat mai per una obra de Cézanne.

"Quan acabin el seu programa d'adquisicions i es retirin del mercat deixaran un forat tan gran que no crec que ningú més el pugui omplir", diu David Nash, un marxant de Nova York que va ser durant 35 anys un dels grans executius de Sotheby's. En els últims anys, l'Autoritat de Museus de Qatar ha creat tres grans museus a la capital, Doha. Porten la firma de Jean Nouvel, I.M. Pei i Jean-François Bodin. Cadascun d'aquests projectes -una nova seu per al Museu Nacional de Qatar, actualment en construcció, el Museu d'Art Islàmic i el Mathaf: Museu Àrab d'Art Modern- se centren, però, en l'art i els artistes de la regió. Els experts especulen que una bona part de la col·lecció occidental que estan acumulant s'integri en una nova institució d'art contemporani, de la qual encara no se sap res.

L'art, prestigi i eina de cohesió

Els pressupostos anuals d'adquisició dels principals museus equivalen només a una petita fracció del que es pot permetre Qatar. El MoMA, per exemple, es va gastar 24 milions en obres d'art durant l'any fiscal, que va acabar el juny del 2012. El Metropolitan se'n va gastar 29. Mentre que altres estats del golf com Abu Dhabi i Dubai també estan intentant esdevenir capitals culturals, els dos membres dels Emirats Àrabs Units s'han unit a grans institucions, el Louvre i el Guggenheim. Qatar s'ho fa sol. "Es veuen com un centre internacional de moltes cultures", afirma Allen L. Keiswetter, un erudit de l'Institut del Pròxim Orient a Washington. "Això els dóna una raó més per ser una destinació turística i de negocis. Per atreure la gent, cal tenir una motiu per anar-hi".

La xeic va declinar ser entrevistada per a aquest article, però ha fet alguns comentaris sobre el paper que l'art tindrà en el futur de Qatar. "Ens estem posant al dia a través de les nostres institucions culturals i el desenvolupament cultural", va dir en una xerrada TED el 2010. "L'art s'ha convertit en una part molt important de la nostra identitat nacional". Aquell mateix any va apuntar en una entrevista al New York Times que la creació d'institucions artístiques podia desafiar els prejudicis occidentals sobre les societats musulmanes. "El meu pare diu sovint que, per estar en pau, primer hem de respectar la cultura de l'altre", va dir. "I la gent d'Occident no entén el Pròxim Orient -va afegir-; vénen amb Bin Laden al cap".

La xeic sembla combinar les influències occidentals i les musulmanes. A vegades va vestida com una executiva elegant, en altres ocasions porta una abaia negra tradicional que li cobreix tot el cos menys la cara. Parla francès, anglès i àrab. No té estudis d'història de l'art. Va estudiar ciències polítiques i literatura a la Universitat de Duke, a Carolina del Nord. Tant ella com el seu marit, el xeic Abdulaziz, van cursar estudis de postgrau a la Universitat de Colúmbia, abans de tornar a Qatar. "La xeic té una gran visió i és una dona molt educada", va dir Leila Heller, una marxant de Nova York que treballa amb molts artistes del Pròxim Orient. "Vol fer de Doha un centre artístic -afegeix- i que la gent de la zona no hagi de volar necessàriament a Nova York, París i Los Angeles per veure grans exposicions. Doha té un ambiciós pla de prop de 20 nous museus diferents".

Pel que fa al principi rector de les adquisicions, els experts diuen que la xeic simplement està intentant reunir el millor art entre el millor, al preu que sigui. The Economist s'hi va referir fa poc com "la dona més poderosa del món de l'art". Així i tot, no es deixa veure on l'art es compra i es ven. No visita galeries d'art ni cases de subhastes, on els negocis dels col·leccionistes importants són vistos com una qüestió de fraternitat. Les cases de subhastes i les galeries sovint organitzen sopars i còctels abans d'una venda important. Els qatarians no participen en aquests esdeveniments, es fan portar les obres importants a casa. Deleguen les compres a un grapat d'assessors experimentats: inicialment van ser Philippe Segalot i Franck Giraud, i ara ho és Noi Bennett.

Bennett, excodirector del departament d'art impressionista i modern de Christie's arreu del món, és conegut com l'intermediari principal. És només un d'una sèrie de veterans de Christie's que treballen a Qatar. El juny del 2011 Edward Dolman, expresident de la casa, va ser nomenat director executiu de l'Autoritat de Museus.

Marxants com a agents secrets

L'equip normalment compra als marxants, encara que han fet alguna de les adquisicions més importants en una subhasta. Un altre intermediari sol actuar en nom de Bennett perquè les vendes no es puguin atribuir als qatarians, que volen mantenir les seves adquisicions en privat per prevenir que el mercat reaccioni i s'alimentin les especulacions sobre els seus plans. "Són molt reservats sobre les seves compres i activitats en el mercat de l'art i no tinc molt clar el perquè", va dir Nash. Les institucions artístiques nord-americanes podrien estar molt frustrades per veure com moltes peces importants abandonen els Estats Units. Però alguns executius dels museus diuen que així és com van les coses.

"Esclar, hi ha un munt d'obres d'art que volíem sí o sí", diu Glenn D. Lowry, el director del MoMA. "Però no és tan dolent que Rothko, De Kooning i Kline o d'altres acabin circulant per Moscou, Qatar i Xangai; és una projecció de la cultura nord-americana i de la seva importància, que és significativa", subratlla Lowry.

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF