LITERATURA
Cultura 15/06/2018

Publiquen els premis Pollença 2017 de novel·la i poesia

Jaume Pons Lladó conta la història d’un taxidermista mallorquí en plena Guerra del Francès i Raquel Santanera presenta una al·legoria sobre el poder i la submissió

Pere Antoni Pons
4 min
Publiquen els premis Pollença 2017 de novel·la i poesia

PollençaEls premis Pollença de literatura varen arribar l’any passat a la vuitena convocatòria. El segell pollencí El Gall Editor acaba de publicar les dues obres guardonades en l’edició del 2017. El guardó de narrativa, dotat amb 5.000 euros, va ser per a Una pluja pertinaç, la segona novel·la de Jaume Pons Lladó (Binissalem, 1965). L’obra premiada en poesia va ser De robots i màquines o un nou tractat d’alquímia, de Raquel Santanera (Manlleu, 1991). La dotació era de 2.500 euros.

Taxidermista i Guerra del Francès

Ambientada en la Palma de principis del segle XIX, Una pluja pertinaç conta la història d’un ancià taxidermista, de nom Blai, que assisteix entre el temor i l’expectativa a les darreres cuejades de la Guerra del Francès.

La història ens arriba en primera persona i en forma de dietari personal. En el dietari, el protagonista explica el seu dia a dia en una Palma caòtica i bel·licosa, plena de refugiats peninsulars que fugen de les tropes napoleòniques. A la vegada, rememora uns episodis del seu passat que el marcaren a ell i a la seva família. “El protagonista és taxidermista perquè volia parlar del poder de l’escriptura a l’hora de preservar el passat -resumeix Pons Lladó-. Per ofici, un taxidermista és qui conserva allò que tanmateix no es pot conservar, perquè posar estopa dins un cos mort i embalsamar-lo no és el mateix que mantenir-lo en vida. En aquest sentit, un dels temes de la novel·la és si l’escriptura és tan falsa i poc eficaç com embalsamar o bé si té prou poder per fer retornar a la vida allò que ja no existeix”.

Si a la seva primera novel·la, Mentre el llop encara aleni (Món de Llibres, premi Ciutat de Manacor de narrativa 2014), Pons Lladó va ambientar l’argument en una Mallorca, la del segle XVI, marcada per les convulsions i els enfrontaments socials, aquí repeteix l’operació. “Crec que la vida de les persones està molt marcada pel context, per com són la societat i la política dels temps que els toca viure. Per això m’interessa posar els meus personatges en contextos que surten del normal i els treuen de la rutina”, diu l’autor. “Si a la primera novel·la el meu objectiu era reflectir un món -continua-, en aquesta volia, sobretot, retratar una ànima. En aquest cas, l’opció de fer que el personatge s’expliqui mitjançant un dietari em servia per tractar la dicotomia entre viure i escriure. És a dir, escriure serveix per millorar allò que no ens agrada del món o només és útil per obviar-lo i per protegir-nos-en?”. Pons Lladó remata la reflexió dient que el mateix val tant per a la relació amb el món exterior com amb la pròpia realitat íntima: “El passat del meu protagonista està marcat per unes faltes o uns pecats. Amb l’escriptura, podrà conjurar-los, podrà redimir-se?”.

Per Pons Lladó, la dinàmica d’enfrontaments de la Guerra del Francès segueix una lògica històrica que sempre s’ha donat a Mallorca. “Aquí sempre hi ha hagut disputes i enfrontaments entre dos bàndols. Al segle XVII, els enfrontaments eren entre lul·listes i antilul·listes. A partir de la segona meitat del XVIII i a principis del XIX, les disputes eren entre liberals afrancesats i reaccionaris absolutistes”. Al protagonista i narrador, igual que a tots els que tenien esperances en els avenços de la Il·lustració, la història li fa una mala passada, perquè, tal com diu l’autor, “amb el triomf de Ferran VII es va imposar l’obscurantisme i vàrem tornar fins i tot més enrere del que estàvem abans dels inicis de la Il·lustració”.

Lírica cyborg

Una de les tres cites que obren De robots i màquines o un nou tractat d’alquímia, de Raquel Santanera, és d’una cançó d’Antònia Font i diu així: “Digue’m què penses es vespres / quan es mecànic t’apaga”. Dos referents explícits més del llibre són Donna Haraway i Rosi Braidotti, teòriques del posthumanisme. I encara dos més, en principi antagònics: Isaac Asimov i Josep Palau i Fabre. A partir d’aquesta sopa de referents -en la qual també s’hi han d’afegir Dolors Miquel, Martí Sales, Mireia Calafell i un nombrós etcètera-, Santanera ha fet un poemari que es mou entre la narrativa i l’al·legoria sense deixar de banda un cert lirisme amb afany experimental. “Faig l’experiment d’abocar la ciència-ficció a la poesia -diu l’autora- per contar una història de poder i de submissió”.

Dividit en tres parts, el llibre està protagonitzat per diferents figures que encarnen diferents maneres de ser i d’exercir el poder o de patir-lo. D’una banda, hi ha els robots i les màquines -imperfectes, forçades a obeir, sense memòria-; de l’altra, hi ha els alquimistes, que tenen la potestat de sotmetre els altres i abusen del seu poder; i, finalment, hi ha “la carn magra”, que, segons l’autora, “representa la part més humana del llibre, aquell que no té el poder però també el vol”. El llibre conté, reconeix Santanera, una càrrega crítica que, si bé no és explícita, sí que recorre l’obra de cap a cap: “És una manera de recordar que sempre hi ha un poder disposat a manipular-nos i controlar-nos”.

stats