EXPERIÈNCIA ESTÈTICA
Cultura 08/09/2017

Psicoanàlisi i art, una estreta relació

La Fundació Miró acull un col·loqui sobre les influències mútues entre Freud i la pràctica artística

Anna Vidal
3 min
Psicoanàlisi i art, una estreta relació

PalmaLa teoria de la psicoanàlisi desenvolupada per Freud fa més de cent anys continua encara sent objecte d’estudi, fins i tot més enllà del camp de la psicologia. Aquesta setmana, la Fundació Pilar i Joan Miró ha acollit un col·loqui sobre les influències mútues entre la teoria freudiana i la pràctica artística, organitzat pel grup de recerca de Corrents Crítiques del Pensament Contemporani de la UIB que investiga en col·laboració amb el grup de recerca de Teoria Crítica de la Universitat de Sao Paulo la influència dels escrits freudians en el filòsof i compositor alemany Theodor W. Adorno.

“La hipòtesi és que utilitzava la psicoanàlisi per, des de la filosofia, interpretar les partitures. L’obra seria, metafòricament, el pacient”, apunta Luiz Lastória, psicoanalista i investigador del grup de recerca brasiler. “Investigam com en la musicologia es van expressant idees filosòfiques que no s’aconsegueixen expressar en un altre lloc”, hi afegeix Mateu Cabot, membre del grup de recerca de la UIB.

“Hi ha moltes interseccions entre l’art i la psicoanàlisi, però no podem confondre’ls: l’art és un mitjà d’expressió del subjecte i la psicoanàlisi és una tècnica per disminuir el patiment psíquic”, precisa Lastória.

L’inconscient

L’art permet entendre alguns dels plantejaments psicoanalítics desenvolupats per Freud, com el concepte de l’‘inconscient’ com a generador de fantasies, d’impulsos incontrolats, i l’obra de Miró n’és un bon exemple. En el procés creatiu, explica Jordi Pich, professor de Psicologia de la UIB, Miró “es deixa anar, no té una idea preconcebuda però quan actua fa allò que en la teràpia de la psicoanàlisi anomenam ‘associació lliure’, és a dir, dir el primer que et passa pel cap. Al final resulta, però, que allò que li passa pel cap no són ocurrències a l’atzar sinó que deixa parlar forces que Freud atribuirà a l’inconscient”. Per Pich, d’alguna manera, l’art és una prova que hi ha una realitat més enllà de la consciència “que ens mou, ens motiva, ens provoca plaer, sorpresa”.

El debat sobre l’existència de l’inconscient encara és ben viu. Mentre que des de la piscologia més academicista la consciència és vista com “la veu última”, Pich defensa que “hi ha una altra ment que no és conscient però que per poder viure el dia a dia necessitam que estigui reprimida”. “Costa entendre que no tot s’esgota amb la línia del discurs de la consciència”, conclou. Aquesta mateixa idea és compartida per Carlos Farrés, psicoanalista en exercici, qui considera que negar l’existència de l’inconscient és absurd. “Pacients pintors expliquen que no saben què pinten i al cap de cert temps s’adonen de per què han pintat allò, i allò pintat i la interpretació que en fan donen sentit a la seva situació personal, és a dir, l’obra va per davant de la pròpia consciència i, al cap d’un temps, la consciència pot absorbir l’obra donant-li sentit. Hi ha coses que passen i un no sap per què passen”, sentencia Farrés.

Per què l’ésser humà cerca explicacions a tot? Per Farrés, el fet de ser parlant és el que ens crea la necessitat de donar sentit a les coses. Per això, diu, davant una obra abstracta, on hi ha coses que no volen dir res, la gent sent inquietud. Així, de la mateixa manera que Freud parlava del “melic del somni” com aquella part no interpretable, hi ha obres que no es poden interpretar. “Lacan parlava de la veritat variable, és a dir, de les successives interpretacions”, destaca Farrés.

stats