Cultura 21/10/2017

Projecte Simfònica

La Simfònica va sonar potent, però exempta de matisos fonamentals, tot i l’esforç de Mielgo multiplicant indicacions

i
J. A. Mendiola
3 min
El projecte Simfònica apunta molt amunt, com ho prova aquest tret de sortida, aquest primer concert de temporada.

Auditòrium.- S’ha de ser agosarat per programar el Concert per a violí de Beethoven i la Cinquena Simfonia de Gustav Mahler en una mateixa funció. Una combinació de valor i ambició en el millor sentit. Són dues peces de màxima dificultat que marquen el tarannà ja no tan sols de la temporada, que ja ho val, amb directors convidats de la categoria de Leopold Hager, Krzystof Penderecki, Alondra de la Parra o Guillermo García Calvo, entre d’altres. El projecte Simfònica apunta molt amunt, com ho prova aquest tret de sortida, aquest primer concert de temporada, que va lluir una molt bona entrada, fruit de la promoció estival, i que va despertar entusiasme entre el públic. N’hi ha per a això i per a molt més. Com a primer plat, una exquisidesa com el Concert per a violí en Re menor op. 61 de Ludwig van Beethoven interpretat per Benjamin Schmid. Veure’l tocar és tot un espectacle; sentir-lo, una delícia que s’inicia amb una ‘cadenza’ que desenvolupa els temes apuntats per una orquestra que va sonar impecable, continguda, al servei de les exigències del solista, que no són poques ni senzilles. Tot un espectacle farcit d’un inabastable seguit de variacions, d’una bellesa formal i estètica que defineix la grandiositat del compositor per a un instrument que no es comptava entre les seves preferències, fins al punt que el va adaptar per a piano i no va assolir ni mínimament les excel·lències de l’original. Per una altra banda, el violinista vienès mostrà el seu talent, habilitat i gràcia, crec que a això li diuen virtuosisme, amb el vigor o la delicadesa que requeria cada moment, en una combinació de greus i aguts que sembla impossible que tenguin un mínim de coherència. No tan sols per això, sinó perquè és una peça magistral interpretada per un mestre, que en el bis de rigor, tot i haver quedat exhaust, va fer una exhibició de malabarisme interpretatiu que va rubricar una primera part de nivell superior. A la segona part, amb la Simfònica acompanyada per més de vint membres de l’acadèmia, el repte es multiplicava exponencialment, i la gosadia fregava la irresponsabilitat, tant per la dificultat com per la densitat de tot plegat i perquè tornà el dubte de si no hi mancaven dos assajos per arrodonir el que hauria pogut ser una vetlada memorable. La Simfònica va sonar potent, però exempta de matisos fonamentals, tot i l’esforç de Mielgo multiplicant indicacions. Per ventura encara no era l’hora de fer una cinquena de Mahler, però queda clar que ganes, n’hi ha.

Liceu.- Inauguració oficial amb Piotr Beczala, gran triomfador de la passada temporada amb Werther, com a inicial gran reclam en el paper de Riccardo, el governador de Boston d’ Un ballo in maschera. És una producció del Théatre du Capitole de Toulouse i l’Staatstheather de Nürenberg, dirigida per Vincent Boussard, que no ha aportat absolutament res a una història ja de per si descompensada, poc equilibrada, que parla de la mort del governador, per motius romàntics i polítics, que ja va néixer argumentalment castrada per culpa de la censura. També és cert que hom recorda la versió de Calixto Bieito estrenada al mateix Liceu, als antípodes de les aportacions argumentals de la que ens ocupa, a més de la controvèrsia estètica amb què començava, rubricada amb una violació, o el discurs del subtext, o… La de Boussard és minimalisme mal entès, que no afavoria la feina dels cantants enclaustrats dins una capsa immensa i buida. A tot això cal afegir la circumstància de no poder sentir Carlos Álvarez com a Renato, tot i que havia fet les dues primeres funcions, i l’encarregat de cantar l’Eri tu va correspondre a Marco Caria, pla, sense encís, que no va estar malament a la gens senzilla Alzati!. Dolora Zajick, en funcions de fetillera, ja no està per trotar. Beczala no va decebre en aquesta obra que musicalment i argumentalment va augmentant intensitat a mesura que transcorre l’acció. També la producció va seguir el mateix camí. Començà desgavellada i es va compondre a partir del segon acte, per acabar impecable pel que fa a alguns dels protagonistes, com és ara Elena Sancho Pereg com a Oscar amb una Saper vorreste di che si veste deliciosa i de gran nivell als sobreaguts; Keri Aljlkema, lesionada en un peu i que va fer una Amelia molt acurada, expressant a ‘Ma dall’ arido stelo divulsa la lluita interior del personatge, per acabar arrodonint juntament amb Beczala al duet Ah! Perchè qui! Fugite. Preciosa la rúbrica final amb el quartet protagonista i el cor, tancant una funció que apuntava una mica més amunt, almanco sobre el paper.

stats