Pollença. - Després de la Simfònica i de Marco Mezquida, el torn al Claustre va ser per al pianista francès David Fray, que pocs dies abans havia anunciat un canvi de programa. En comptes de Mozart i Schubert interpretaria les Variacions Goldberg, la prova evident que el Cantor de Leipzig era indiscutiblement el més gran. La llegenda urbana més coneguda sobre la composició diu que va ser un encàrrec del comte Kayserling, ambaixador rus a Dresde, perquè l’interpretés el seu clavecinista, Johann Gottlieb Goldberg, durant les seves llargues nits d’insomni. Altres diuen que quan Bach va compondre les Variacions amb el títol d’ Ària amb diverses variacions per a clavecí de dos teclats, Goldberg, alumne de Bach i del seu fill, tenia tretze anys. Les Variacions són un sofisticat exercici d’estil que pot ser JSB havia escrit per demostrar que les seixanta-quatre Variacions de Händel es podien superar amb escreix.
Així ho diu la història. Varen haver de passar prop de dos-cents anys fins que devers el 1930 se’n fa el primer enregistrament, a càrrec de la pianista polonesa Wanda Landowska, però del que no hi ha dubte és que va ser Glenn Gould qui les posà a la peanya de la immortalitat.
El que està clar és que Gould no pot ser la referència de res quan ell era qui predicava el llibertinatge musical, qui aturava quan volia, taral·lejava la melodia; tampoc mai no va utilitzar metrònom, fins al punt d’haver de suspendre un concert que havia de dirigir Bernstein per no aconseguir posar-se d’acord en com havia de ser la lectura de la partitura. Si les comparacions són odioses, amb Gould són impossibles, perquè ell era una altra cosa difícilment classificable. Això fa que assolir les Variacions Goldberg per a qualsevol pianista s’hagi convertit en un repte de grans dimensions.
David Fray potser és qui, amb aquesta tan peculiar i alambinada composició, ha posat les coses al seu lloc, sobretot si ens cenyim a la interpretació que va fer al Claustre de Sant Domingo. Pulcre, acadèmic, traient un so de sòlida exquisidesa a cada pulsació, no exempta de contundent bellesa. No hi va haver espai per a les llicències, fora ornaments, va fer brillar la monotonia de la composició amb la seva màxima esplendor, i a sobre lluitant contra la ‘covídica’ fredor que presideix la temporada estiuenca.
Castell de Bellver. “ Duérmete, niño duerme, duerme, mi alma… ” Així comença la cançó més entranyable d’una vetllada que va ser molt més que això. Sobre l’escenari la soprano Lisa Larsson, la violinista Nina Heidenreich i el director de la Simfònica, Pablo Mielgo, en funcions de pianista. Aquest va ser el concert que, com cada any, es dedica a benefici del Projecte Home, motiu pel qual, tot just a l’inici, Tomeu Català va dedicar unes breus i emotives paraules d’agraïment a la institució per tenir-los en compte un any rere l’altre. Les diferències entre aquesta funció i les que l’havien precedida varen ser prou evidents per les circumstàncies, però també perquè probablement va ser el primer cop que no hi va assistir la reina Sofia. Coses dels reals i reials fulletons sarsuelers, que ben bé podrien ser el titular d’aquest paper si patís icterícia. Crec que no és el cas. El més important va ser la música i la finalitat del recital. Perquè d’això es tractava, d’un recital molt acurat en la selecció de les peces i més enllà d’un recull d’àries d’òpera prou conegudes per fer les delícies del públic sense gaire esforç. Una prova ràpida que va ser així són els noms dels compositors elegits per formar part del repertori. Començaren amb Mozart, de qui interpretaren L’amerò, sarò constante, l’única provinent d’una òpera, Il re pastore. La va seguir Der Hirt auf den Felsen, de Schubert, i a continuació Saint Saëns, Debussy, Falla, Hahn, Poulenc i Chaminade, amb l’amor com a nexe, i com a rúbrica final, la Meditació de Massenet, extraordinari colofó a una exhibició de l’extraordinari talent de Nina Heidenreich i el seu violí, amb el qual transmet tot un seguit de sensacions que trastoquen tots els sentits. També Mielgo va tenir el seu moment de glòria quan interpretà Falla, sobretot, però més apassionat se’l va veure quan la Nana va fer acte de presència i va explicar que va ser la primera cançó que el compositor gadità va sentir de la seva mainadera, va dir, mentre que d’altres diuen que era la seva mare. Poca importància. Lisa Larsson, després de sis mesos sense cantar en públic, hi va posar color en comptes de potència. Un vespre rodó, des de la selecció, impecable, fins a l’execució, de primeríssim nivell.
