Conservatori.- Músiques per a la pau va ser el títol del darrer concert que Studium Aureum va oferir al seu cau del conservatori. Gran concert, perfectament triat, congruent i amb un denominador comú, l’espiritualitat que destil·laven les peces dels tres protagonistes de la vetlada, John Taverner, Pèteris Vasks i Giya Kancheli, per aquest ordre, del més conegut al menys reputat. El primer, compositor anglès, finat fa cinc anys, va assolir el seu moment més cabdal a l’abadia de Westminster quan al final del funeral de Lady Di es va interpretar la seva impressionant Song for Athene. Potser eren els ‘sons de Déu’ que volia aconseguir un dels músics britànics més ben considerats del segle XX i de qui Studium Aureum va interpretar In one single moment … Peculiar composició que Taverner va escriure per encàrrec del centre penitenciari de Pentonville perquè l’interpretàs el seu cor de veus masculines. Basat en el sevei del Divendres Sant ortodox oriental, és una senzilla exhibició de tonalitat i melodia dins els cànons més clàssics amb els mínims elements possibles i la percussió de Joan Campomar com a instrument estel·lar. En segon lloc, arribà The Lamb, sobre uns textos de William Blake, potser la més coneguda, sobretot quan passà a formar part de la banda sonora de la pel·lícula La grande bellezza, de Paolo Sorrentino, en una de les seqüències més emotives. Studium va fer una interpretació plena de sobrietat i sentiment per a una composició d’una bellesa harmònica indiscutible, perfecta verticalitat i esperit narratiu, que la converteixen en un clàssic de tots els temps.
Un aperitiu que feia pensar en una nit memorable amb menys gent al pati de butaques del que és habitual. El segon convidat a la celebració va ser el letó Peteris Vasks, de qui varen interpretar un Dona nobis pacem intens, com un mantra melodiós que va fer pujar la intensitat de l’ambient de manera exponencial, encomanant el misticisme de les composicions i rubricat amb The fruit of Silence, una altra bavarada de tendresa com a preludi del que havia de ser l’estrella de la nit, tot i tractar-se del músic menys reconegut, el georgià Giya Kancheli.
Cada frase de Kancheli, més enllà de la música, és un fuet per a la reflexió. Entre d’altres, Carles Ponseti en reprodueix una que acaba dient: “Jo escric per a mi, sense cap il·lusió que la bellesa salvarà el món”, però que va rubricar amb una altra sentència, potser fins i tot més pessimista: “L’art no pot canviar res”. Studium, seguint dins l’estela d’espiritualitat que havia presidit el concert, va vestir les seves millors gales per a l’estrena a Espanya d’Angels of Sorrow, que també és el títol del documental que va dirigir Teona Jorbenadze per celebrar el vuitantè aniversari del compositor, un molt variat calidoscopi d’emocions contades, tocades i cantades en un to de malencònica bellesa, la que brolla d’una música que, com la resta, cerca la perfecció de la manera més senzilla, el camí recte, la via directa al cor. Magnífics Ramon Andreu i Dmitry Struchkov com a solistes, de la mateixa manera que l’orquestra de cambra i el cor, per a una interpretació molt més exigent del que pugui semblar i que va confirmar tots els presagis inicials i, sobretot, va superar les expectatives.
