Postporno local de Lluïsa Febrer a ‘Boixar or die’

PalmaLluïsa Febrer (Sant Joan, 1995) es defineix com un “animal multidisciplinari, desgraciada i sense talent, permanentment enfadada amb el món. Creu que és necessària l’exterminació de l’espècie humana i la posterior repoblació del planeta per rates i cucamolles, perquè es mengin els nostres cadàvers de carn podrida i corrupta”.

L’artista ha estat prop de set mesos per fer el seu segon fanzín autoeditat, Boixar or die, que va presentar dijous a la llibreria Rata Corner de Palma. Ella ho ha fet tot, de dalt a baix: els textos, la imatgeria i, òbviament, els dibuixos. Reconeix que l’ha creat “íntegrament a Mallorca” basant-se en algunes ‘tradicions locals’; l’autora ho defineix com a neoruralisme.

En català

Boixar or die és una obra escrita en català i “no apta per a beats o beates”. El fanzín consta de 12 pàgines entre entrevistes, ball de bot porno, kamasutra musical, anuncis classificats creats per l’autora, propagandes de lubricants fets de saïm, matances d’allò més gore, raïm en forma de bolles xineses, xapetes, etc. “Es tracta d’agafar coses tradicionals de Mallorca i passar-les pel sedàs de la postpornografia”, recalca l’autora en una entrevista oferida a aquest diari.

El fanzín és tot fet a mà: “Som una persona molta analògica; he volgut prescindir del Photoshop tant en els textos com en els dibuixos”. Febrer, a més, creu que hi ha una evolució notable respecte del primer número de Boixar or die, “sobretot en el camp de la il·lustració”.

L’autora, en la seva obra, beu del postporno, “un moviment que es basa en la teoria queer, un teoria sobre el gènere que afirma que l’orientació sexual i la identitat sexual o de gènere de les persones és el resultat d’una construcció social”. D’aquesta manera, l’artista creu que “la pornografia és una cosa que s’ha de mostrar i amb la qual ens hem de poder sentir identificats. En el meu fanzín he dibuixat homes i dones que interpreten diferents rols”. No obstant això, “el postporno és encara molt recent i global. Allò que es pugui fer en postporno a Berlín és molt semblant al que es fa a Barcelona, sembla que tot sigui la mateixa estètica, i jo el que he intentat fer és un postporno local. I com que sé que tot el que és propi de Mallorca prové de la ruralia, he optat pel concepte neorural, perquè l’època en la qual vivim crec que ja no és rural; beu de les matances, del ball de bot, però són coses que estan pràcticament extingides”, recalca Febrer.

Per defensar aquest argument, l’artista es basa en alguns dels escrits de l’estudiós i veí santjoaner Climent Picornell, qui creu que “Sant Joan és el darrer reducte i que la modernitat líquida ha arribat pertot. Els joves com jo ja no farem panades per Pasqua o no cuidarem la finca; d’aquí a vint anys serà plena de males herbes. Trob que és una cultura que tenim que ja és residual i, per tant, es troba en la categoria de broma. Per això en puc riure”, Febrer escriu el seu fanzín en clau d’humor.

Vocabulari dels padrins

Per a la redacció de la revista, Lluïsa Febrer ha tingut la col·laboració dels seus padrins: “M’han ajudat amb el vocabulari, malgrat que molt amablement varen refusar la invitació a la presentació del fanzín. Segons l’educació que has rebut, pots digerir o no allò que jo faig. Als meus padrins els dic que amb l’educació que han rebut és normal que no ho puguin digerir”, diu l’autora. Febrer no es considera en cap cas una autora transgressora,

Lluïsa s’ha implicat molt en aquest projecte i vol emprar el fanzín com a treball final de grau dels estudis de Belles Arts que cursa a la Universitat de València. “Crec que un treball final ha de ser una síntesi d’allò que tu fas i pens que aquest fanzín així em defineix, és una mescla de postpornografia i neoruralisme”.

Autocrítica

L’artista és sempre molt crítica també amb la seva obra: “Si vull fer postporno, hi hauria d’haver en la meva obra més diversitat, i és que a Boixar or die només he dibuixat persones blanques, i totes molt fibrades; tampoc no hi he posat cap transsexual”, s’autocritica l’autora.

Aquest és un tast del que us podeu trobar a Boixar or die. La notícia diu: “Fa tres anys que l’amo en Pep guanya el premi Pixa Torta perquè té un grau de curvatura de penis de 90 graus. Mallorca presumeix de ser líder mundial en pixes tortes, això ha fet que el turisme sexual hi hagi incrementat un 45% en els darrers anys. Arran de la victòria, el Govern de les Illes Balears i la indústria pornogràfica mallorquina convertiran Es Baluard en un museu eròtic i dedicaran una sala exclusiva a l’amo en Pep”.