Pop i soul en un Cruïlla de rècord

BarcelonaKylie Minogue s’havia presentat com el reclam inesperat de l’última jornada del Cruïlla. Els festivals no eren l’hàbitat natural de l’artista australiana, però aquest any n’està enllaçant uns quants, inclòs el de Glastonbury. Lluny dels dies en què era central en el món mainstream i adaptada a la nova realitat estiuenca, Minogue factura un xou de pop ballable fonamentat en els grans èxits d’una trajectòria de més de trenta anys, i amb alguna cita a Golden, l’àlbum de country-dance del 2018. Començar com ho va fer ahir amb Love at first sight significava recordar el seu moment de glòria a les discoteques amb el disc Fever (2001), punt d’inflexió de la carrera d’una cantant que ha dissenyat aquest espectacle com un recorregut artístic dividit en diferents capítols.

Cada part coincidia amb un canvi de vestuari i amb modificacions escèniques, sobretot en les imatges que es projectaven en la pantalla, unes vegades plenes de color i unes altres amb un blanc i negre d'expressionisme estilitzat, com el vídeo d'una mena de penitent que traginava una lletra K ben grossa. "Bona nit, Barcelona!", va exclamar en sortir a l'escenari com a tota una diva envoltada de ballarins i disposada a convertir el recinte del Fòrum en una discoteca. En aquest context de felicitat ballable, Minogue va repartir inapel·lables de diferents èpoques com I should be so lucky, un dels seus primers èxits, i On a night like this. In your eyes i Can’t get you out of my head van ser altres punts àlgids d'un xou que sense ser especialment sofisticat sí que va aconseguir que Kylie regnés una altra nit a Barcelona i amb quatre vegades més públic que l'última vegada que va actuar al Palau Sant Jordi.

Minogue ha sigut cap de cartell d’una desena edició del Cruïlla al Parc del Fòrum que s’ha tancat amb 77.000 assistents, 20.000 més que el 2018, segons les dades facilitades ahir pel director del festival, Jordi Herreruela. Cal tenir present, però, que aquest any hi ha hagut una jornada més. L’assistència per dies ha sigut de 14.000 persones dimecres (la nit de Black Eyed Peas i Aurora), 15.000 dijous (el triple concert de hip-hop amb Lildami, Ayax y Prok i Natos y Waor), 25.000 divendres i 23.000 dissabte. “És un creixement important sense modificar l’aforament del recinte, que es manté en 25.000 persones per reduir l’impacte en l’entorn”, afegeix Herreruela, satisfet també de la bona rebuda que ha tingut la nova carpa dels còmics programada per Tomàs Fuentes.

El poder de Kiwanuka

Com Minogue, també va passar per Glastonbury Michael Kiwanuka, londinenc de pares ugandesos i penúltima revelació del folk-soul britànic, la popularitat del qual va créixer des que van triar la cançó Cold little heart com a tema d’obertura de la sèrie de la HBO Big littles lies. Al Cruïlla va obrir l’actuació amb One more time posant en marxa la maquinària rítmica d’una banda amb dos coristes. A estones amb groove funk (sobretot el guitarrista elèctric), d’altres amb espiritualitat acústica, mirant a referents com Terry Callier, Bill Withers i Sly Stone i alhora amb desenvolupaments més africans com a Black man in a white world, Kiwanuka va completar una actuació sòlida i emocionant amb un repertori ben triat per a festivals. A més, ho va fer deixant que les cançons creixessin i es desenvolupessin amb llibertat.

Aquesta última jornada del Cruïlla havia començat a l’escenari Time Out amb Oumou Sangaré, una de les poques presències femenines al festival. “Sempre som molt proactius amb la paritat i mai no l’hem aconseguit”, explica Jordi Herreruela, que considera que el fet que el Primavera Sound “programi moltes dones i els exigeixi exclusivitat fa difícil que les artistes femenines puguin tocar en altres festivals”. La superdiva de Mali, habitual dels escenaris catalans, va emocionar un cop més amb la veu, donant joc a les coristes i catapultant el ritme d’una banda d’aromes jazzístiques -sobretot per les línies del teclat-, però amb innegable caràcter de l’Àfrica occidental gràcies a la kora. Sangaré col·loca el públic en el cor del ritme i un cop allí l’hipnotitza amb la veu una vegada i una altra.

A la mateixa hora, al Cruïlla Enamora (l’únic dels quatre escenaris sense marca patrocinadora), Seu Jorge estava homenatjant el llegat de gegants de la història de la música brasilera com Jobim i immortals del soul-jazz com Everybody loves the sunshine de Roy Ayers, que va cantar amb una veu profunda que no feia servir quan defensava el repertori de les versions de David Bowie. El format, de fet, era molt jazzístic, amb la banda asseguda i Seu Jorge dominant l’escena ben relaxat, tant quan cantava com quan tocava la flauta i la guitarra acústica.

I aleshores, a les 20.45 h, una gotellada va fer que el públic busqués aixopluc a la zona de restauració i a la carpa dels còmics, però de seguida que va deixar de ploure cadascú va perseguir més concerts: uns van fer via cap al pop metafísic d’El Petit de Cal Eril i altres cap al més multitudinari pop electrònic dels britànics Years & Years.

Tres moments de la matinada de divendres

Un festival també és la suma de moments puntuals. I divendres, a partir de mitjanit, n’hi ha va haver uns quants. Per exemple, els madrilenys Vetusta Morla van inserir un fragment de Som transparents d’El Petit de Cal Eril en el medley que acostumen a fer als festivals. Era la part final d’un concert a l’escenari principal (amb una sonoritat molt bona) que van tancar amb Los días raros després d’una hora i mitja d’èpica conduïda pel cantant Juan Pedro Martín, Pucho. Per cert, com el navarrès Gorka Urbizu (Berri Txarrak) i l’anglès Dan Smith (Bastille), Pucho també es va adreçar al públic en català amb absoluta normalitat. Un alre moment de divendres va ser la cita amb la nostàlgia del dance-rock dels 90 durant l’actuació de Garbage. Era una nostàlgia explícita perquè el grup de l’escocesa Shirley Manson està commemorant el vintè aniversari de Version 2.0, el disc de temes When I grow up. El repertori, defensat amb solvència per la banda i pel sofisticat sentit de l’espectacle de Manson, també va incloure altres èxits de Garbage com Super girl, ràpidament identificat per la nombrosa part del públic que recordava el dies de glòria del grup.

El tercer moment de divendres, i abans que Foals muntessin un festa de guitarres, el va proporcionar Xoel López. El músic gallec es va acomiadar posant sobre la taula una de les seves cartes guanyadores: la bachata Ojalá que llueva café del dominicà Juan Luis Guerra versionada amb ritme tropicalista brasiler. L’aire tropical, que amara molts passatges de López, li esqueia a la xafogosa nit al Parc del Fòrum