Pollença, segle XVIII

Pollença.- Primer concert de la 57a edició del Festival de Pollença, que d’alguna manera ha de marcar el tarannà que es pretén i el nivell que pot assolir. Val a dir que l’equip tècnic que regeix el camí artístic de l’esdeveniment, en un exercici de fidelitat a les idees que els han portat al govern d’aquesta nau, varen iniciar el seu segon any amb un concert que necessita una dosi addicional de coratge. Música barroca i un contratenor al capdavant de la funció. Per ser més concrets, l’Orquestra Barroca de Sevilla interpretant Antonio Vivaldi i amb Carlos Mena com a cantant. Bona entrada que no va decebre en absolut però, sobretot, la sensació va ser de sorpresa per a més d’un. El primer escaló de l’empinada empresa va assolir un notable alt i una reividincació de la música d’ il prete Rosso, tan versàtil com innovador en el seu moment.

La vetlada es va iniciar amb el Concert per a cordes en sol menor RV 155, amb catorze músics damunt l’escenari per interpretar una de les peces menys sentides de les que Vivaldi va compondre amb aquesta tonalitat. Potser d’això es tractava, de mostrar un Vivaldi més enllà dels temes que no tenen un recorregut comercial tan habitual. Tot just després aparegué en escena Carlos Mena, amb qui la formació està de gira amb el mateix programa, Tutto Vivaldi, per interpretar Nisi Dominus, el salm hebreu que passà a formar part de la litúrgia cristiana. Carlos Mena és un dels contratenors que d’alguna manera estan fent que aquest registre hagi assolit un lloc de privilegi en les programacions dels grans teatres i festivals de tot el món, d’ençà que Benjamin Britten li va donar el protagonisme que havia perdut durant dos segles amb el Somni d’una nit d’estiu, perquè l’interpretés Alfred Deller, aleshores icona de la tessitura en qüestió. Carlos Mena va fer una interpretació del salm 126, o 127, en una de les vàries versions que n’existeixen, fluida, neta i amb l’allau vocal que el caracteritza.

A la segona part el contingut va ser bàsicament operístic. No hem d’oblidar que Antonio Vivaldi va ser l’autor de més de quaranta òperes, que dissortadament han desaparegut dels repertoris habituals. Així vàrem poder sentir Sovette il sole, d’ Andromeda liberata ; Qual serpe tortuosa, de La fida ninfa ; Mentre dormi, de L’Olimpiade, i Barbaro Traditor, de Bajazet. Una exhibició de potència i exquisidesa per part del contratenor que va embadalir el respectable i que va respondre als aplaudiments amb dos bisos, naturalment també de Vivaldi. Entre les dues primeres i les dues darreres àries, l’Orquestra Barroca de Sevilla interpretà el Concert per a dos violins, violoncel, cordes i clavicèmbal en re menor RV 565, compost de cinc moviments. Una autèntica delícia i una exhibició de talent interpretatiu per part d’Andoni Mercero, Pedro Gandía Martín al violí i Mercedes Ruíz al violoncel, a qui acompanyava amb l’instrument Miquel Àngel Aguiló. Bon començament.