L’ESCANDALL

Pollença eclèctica o com tocar amb un dit el cel

Pollença.- Semblava que tot estava a punt d’esfondrar-se, que havia arribat l’apocalipsi i que enguany hauríem de posar música enllaunada en lloc de músics sobre l’emblemàtic escenari del Claustre de Sant Domingo. Almenys així ho havien transmès. La sang no tan sols no ha arribat al riu sinó que fins i tot el cabal d’aigua que porta és de millor qualitat que les dues anteriors edicions dirigides pel mateix comitè seleccionador, els Campomar, Aragón, Ponseti, Bauzà i Dalmau, encarregats de dur a bon port el llegendari vaixell pollencí. El bon port no és un altre que assolir de bell nou el prestigi que el va fer famós temps enrere, de la mà de Philip Newman i el suport de Jaume Cladera. És clar que el ‘comitè’, que em sembla un nom poc adient i que no es correspon ni amb la qualitat ni amb la quantitat de la feina del grup, ho tenia tot ben fermat, com no podia ser d’altra manera.

No resulta difícil afirmar que si no han aconseguit la fita, almenys hi són ben aprop. Dia 27 d’agost, el penúltim dia del 58è Festival, serà la prova indiscutible, perquè sobre l’il·lustre entarimat hi podrem sentir i escoltar ni més ni menys que la London Philharmonic Orchestra, dirigida per Juanjo Mena i per arrodonir l’esdeveniment, grandiós esdeveniment, amb Javier Perianes com a solista. Com tocar amb un dit el cel i amb el piano com a gran protagonista. A més de Perianes, el pianista Josep Colom serà un dels encarregats de retre homenatge a Miquel Capllonch, el pianista i compositor pollencí, i situar-lo al lloc que li correspon i sobretot divulgar la seva obra. La cloenda també estarà dedicada a Capllonch, amb Miquel Estelrich al piano, acompanyant la soprano María José Montiel.

Potser aquests tres concerts siguin els més significatius, però fins a arribar als vuit del festival, tampoc no minva en absolut el conjunt. Obrirà l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, amb Manuel Hernández Silva al capdavant i el trompetista Pancho Flores com a solista. Música de cambra amb la Camerata Concertgebow; el duet format pels germans Lusine i Sergei Khachatryan, piano i violí respectivament; música antiga amb l’Accademia del Piacere i el Quartet de corda Artemis Quartett. Tot plegat, un exercici de versatilitat, eclèctic i de gran nivell.

Canyamel.- Per la torre de Canyamel cada estiu hi desfilen un grapat de noms il·lustres de molt diferents vessants. Va començar Ñaco Fabré amb una exposició escultòrica i ho tancarà Pastora Soler. Però qui va obrir la caixa dels trons musicals va ser Salvador Sobral, portuguès del món, que parla castellà, naturalment portuguès, francès, anglès, català, també amb l’accent de Mallorca, perquè va ser aquí quan va decidir que la seva vida professional seria la música, perquè va ser aquí on va fer els primers concerts a sales alternatives que ja han desaparegut, com es queixava Sobral. En un moment del concert, que inaugurava la temporada musical a la torre, va etzibar amb cara de sorpresa i innocència polissona que no entenia per què totes les sales de música en directe en les quals ell havia cantat estaven tancades. Amb humor, però amb ràbia, per tot just desprès interpretar La Soufleusse, en la llengua que li va millor per parlar d’amor. Va ser tot just una petita mostra de la seva versatilitat idiomàtica. Tant li fa cantar Ay, amor en castellà com un rap reivindicatiu d’una manera d’entendre la vida.

La seva manera d’estar sobre l’escenari, els seus moviments estranys, sincopats, simpàtics es converteixen en una declaració de principis i també tota la seva música és així, eclèctica, com un immens caleidoscopi de tots els colors, tants com a la paleta de la seva prodigiosa veu. Un canó delicat des d’on surten incomparables referències, del jazz al rap, des d’Antony Hegarty quan canta Playing with the wind a Chet Baker quan interpreta Serafin, o a Caetano Veloso o... passat pel sedàs personal i intransferible de qui un dia va arribar al Festival d’Eurovisió amb Amar pelos dois i va deixar el món bocabadat. Va guanyar amb rotunditat i contundència. Un accident, perquè tan sols d’accident es pot qualificar que un tipus amb aquestes credencials arribi a un espectacle de tan peculiars característiques.

L’excepció i la regla, que deia Bertolt Brecht. El peculiar va ser ell, que a Canyamel també es va estranyar que ningú del públic l’acompanyés amb la ja famosa melodia que havia compost Luisa Sobral, la seva germana, de qui també, a la generosa tanda de bisos, va interpretar, amb tan sols el piano de Júlio Resende, Prometo nao prometer. “Ara intentaré fer creure que soc un pianista”, va dir, seguint amb el seu show, amb la seva frescor, amb la seva autenticitat, i es va asseure per interpretar una versió de la famosa cançó de bressol mallorquina Horabaixa post el sol. Un espectacle de petites dimensions, cantant, pianista, bateria i baix, i grandiós contingut, que es podria titular com el seu darrer disc, París, Lisboa, amb clara referència i homenatge a la pel·lícula de Wim Wenders París, Texas, la de la inoblidable música de Ry Cooder.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF