L’ESCANDALL

Pollença. Bé no, millor

Pollença.- Després de tres temporades al capdavant del Festival de Pollença, sembla que Ponseti, Aragón, Dalmau, Campomar i Bauzà, amb el canvi de govern municipal, tocaran el dos. Ni un polític deixa cap rastre que pugui recordar el seu antecessor, i molt manco si ha estat bo. Passa que el “comitè” no ho ha fet bé, ho ha fet millor, amb la qual cosa les possibilitats de subsistència del seu llegat no té ni un mil·límetre de recorregut. En política val tot, perquè l’únic que importa realment és guanyar les pròximes eleccions. Objectiu únic. No hi ha excepcions, tampoc presoners, no sigui cosa que reviscolin. Ja hi ha candidats a substitut o així semblava en el darrer concert de la 58a edició. No hi ha dubte que el que vingui ho farà bé, tant de bo, i molt probablement ho farà diferent, perquè aquesta és la consigna, però el que és segur és que ho té molt difícil per fer-ho millor. La trajectòria del sanedrí ha estat impecable i aquesta tercera edició, d’un nivell que de ben segur es podria qualificar d’insuperable, amb la direcció que s’havien marcat des del principi: posar el festival en el camí que l’havia fet mundialment famós, per a tornar a recuperar un prestigi que havia perdut per infinitat de motius i segurament cap culpable. Aquí ho deixen. Molt amunt, per tant moltes gràcies. Danys col·laterals, en diuen. Ja ho sabem, en el món de la cultura és on es produeixen, sempre, les primeres víctimes de qualsevol confrontació electoral. Marcant territori.

El darrer concert d’aquesta edició volia arrodonir l’homenatge al músic pollencí Miquel Capllonch, iniciat al tercer concert amb Josep Colom al piano, amb un dels seus vessants menys coneguts, alguns dels lieder que va compondre en els gairebé trenta anys que va residir i treballar a Alemanya, el país que tant va repercutir en les seves composicions, de les quals, naturalment, les “cançons” no són sinó una reafirmació d’aquestes influències. Com si fos una confirmació d’aquestes circumstàncies i amb bon criteri, la mezzosoprano María José Montiel i el pianista Miquel Estelrich iniciaren el concert amb un dels lieder de Clara Schumann, Ich stand in dunklen traüme n, títol prou eloqüent per saber quin és el tarannà de la composició. Arribà el torn del pollencí, menys transcendent, més col·loquial, sense gaires possibilitats que la mezzo lluís el seu instrument, perquè les peces no ho requereixen, molt suaus, senzilles d’execució, amb les quals Montiel va fer una interpretació molt correcta, de la mateixa manera que Estelrich, tot i que la sensació era que els mancaven un parell de voltes. Wiegenlied, Zum Abschied, Meine Gräber, And die Heimat i El que diu una cançó varen ser els títols de la selecció.

La segona part del concert va començar, com va recordar Montiel, amb una estrena mundial, Pensant en tu, música de Capllonch i lletra de Lluís Obrador Billón. Repetí el músic local amb el Nocturn op. 10 núm. 5, amb text de Verlaine, dins el capítol que varen dedicar a la música francesa, del qual formaren part Beau soir, de Claude Debussy, i la fantàstica Mon coeur s’ouvre à ta voix, de Camille Saint-Saëns, en la qual Montiel va mostrar la seva veu potent i fluida, farcida de colors i amb una projecció impecable. En el torn d’Ernesto Halffter, dues cançons portugueses, Cançao do berço i Ay que linda moça, d’una bellesa infinita que no va desaprofitar la mezzo per mostrar la seva versatilitat; finalitzà amb un bis per entusiasmar el públic menys exigent, un tango, El día que me quieras. I ara, fins l’any que ve, si Déu vol i tot va bé.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF