Publicitat
Publicitat

Pocs s'anomenen Elías

Les notícies d'ahir diumenge parlaven de noves xifres per al rescat bancari i de la mort d'Elías Querejeta, el productor. Aquesta és la paradoxa d'avui dia: per un cantó referències als diners i als seus segrestadors que laminen la democràcia i, per un altre, la pèrdua d'una personalitat que va defensar la democràcia i la cultura per sobre dels diners.

Elías Querejeta va fer possible el que ell creia, la seva manera d'entendre el cinema, i això el devia fer feliç. Però al final de la seva carrera es va haver de desfer de la seva productora per problemes econòmics fruit d'haver posat més èmfasi en el cinema que en el control de la gestió econòmica. El més trist de la història és que la seva filmografia impecable ha hagut d'acabar en mans d'un altre tipus d'empresaris que segurament estimen més els diners que el cinema i la cultura. Però això quasi sempre és així. Si més no, des que la seva filmografia va deixar de ser seva, ara tenim més facilitats per veure de nou, a TVE, films com La caza i El sur , encara que els drets de la nova emissió segurament els ingressi un altre.

Si hi ha personalitats de l'estat espanyol que han entès que el cinema ha de tenir en compte la seva funció agitadora dins d'un panorama mort, curiosament, aquests individus provenen més aviat del País Basc i Catalunya. Penso que és significatiu perquè és on sempre ens ha molestat més l'actitud colonitzadora vers la cultura, vingui d'on vingui. Tenim personalitat pròpia i volem que ens deixin fer. I això no vol dir anar contra de ningú.

Elías Querejeta va tenir l'habilitat de possibilitar un tipus de cinema arriscat, d'autor, i de fer-ho des de Madrid. Amb tots els censors freqüentant les mateixes cafeteries que ell. Va tenir una línia de treball coherent com n'hi ha poques: amb menys filmografia com a productors, però amb el mateix nivell d'exigència, també podem trobar Pere Portabella i Ricardo Muñoz Suay, per citar-ne alguns.

L'Elías està considerat uns dels productors més sòlids i prolífics de la península Ibèrica juntament amb el portuguès Paulo Branco. Si un es fixava en l'esperit renovador d'Erice, l'altre ho feia en César Monteiro o Raoul Ruiz. És fins ara l'únic que s'ha reconegut aquí com a gran productor, tot i que la ignorància i la poca pedagogia feta sobre aquest ofici tampoc hi ajuda gaire. Si veiem ara Cria cuervos de Carlos Saura entendrem la modernitat per la qual apostava, el seu savoir faire .

La sort que va tenir l'Elías, si comparem la seva obra amb el moment actual, és que les pel·lícules que ell produïa connectaven amb un públic ampli, no passaven desapercebudes, formaven part del que es deia elNuevo Cine Español i tenien una acollida mediàtica a favor en mitjans especialitzats, com les revistes Nuestro Cine , Triunfo , Cambio16 , etc. L'Elías se'n va en un moment en què s'està produint un canvi de paradigma en el cinema. El cinema està deixant de ser el referent col·lectiu, l'imaginari, que va ser fins fa poc. I també l'Elías se'n va en el moment en què les autoritats polítiques estan demostrant, més que mai, la seva manca d'interès i sensibilitat vers la cultura.

És curiós. Diuen que, al marge de malalties i vellesa, un se'n va d'aquest món quan considera que ja no té res més a fer. O que ja no pot fer res més. Em sabria greu que Elías Querejeta hagués perdut la il·lusió que encara manté viu Manoel de Oliveira. Encara que tots dos aspirin a cels diferents. Perquè és ara quan hi ha molt a fer per la cultura. Moltíssim. Quasi més que abans, ja que l'enemic no és tan reconeixible i té interessos molt especials, que són les xifres d'un nou rescat. Agur, Elias! El más valiente entre mil .

Els llibres que ens fan grans