OBSERVATORI
Cultura 03/02/2017

Pobre Kurt, Weill

i
J. A. Mendiola
3 min
A Salva Bolta se li n’ha anat la mà i els personatges de Happy End esdevenen patètics.

Teatre Principal.- Començàrem malament. Al programa de mà s’havien equivocat en escriure el nom del compositor. En lloc de Kurt Weill, el varen tunejar amb Kurt Weilln. No té importància, però no deixa de ser significatiu que ningú no tengui cura d’una cosa tan simple com fonamental. Poden haver passat dues coses: que no se n’hagin adonat perquè ningú no ho mira o que ningú no sàpiga que nom Weill i no Weilln. L’errada no té importància, que no ho sàpiguen o no ho mirin és una mica més greu. El més greu encara estava per arribar. Arribà de seguida. Però abans, un petit incís i sense voler ofendre: Happy End és un musical -repetesc, un musical- escrit per Dorothy Lane, pseudònim d’Elisabeth Hauptmann, i posat sobre els escenaris per Bertold Brecht i Kurt Weill, just després d’aconseguir el gran èxit amb L’òpera de tres reals o Mahagonny. És la història d’una banda de petits delinqüents amb ínfules de capos que, de cop i volta, es veuen embolicats en una baralla amb les senyoretes de l’exèrcit de salvació. Una historieta còmica sense gaire pes específic, sense gaire substància, el que els italians dirien una comedia buffa, i no cal ser gaire espavilats per deduir que acaba bé. Per tant, que els personatges siguin una mica ridículs, naïfs... és el que toca, i no pot ser d’altra manera, però a Salva Bolta se li n’ha anat la mà amb els ingredients i els personatges esdevenen patètics, fins al punt que en alguns moments em va semblar que estava veient una funció d’aficionats en què ni un dels personatges era mínimament creïble. Caricatures mal dibuixades. Però tampoc no era el més important. Ni tan sols pretenia una transgressió o una lectura més enllà del que hi ha, perquè no hi ha lectures entre línies i qualsevol possibilitat que funcioni queda en mans de la interpretació. I val a dir que les possibilitats eren escasses. Però el quid de la qüestió tampoc no és aquest, ni tampoc la innecessària ostentació escenogràfica, signada per Paco Azorín, que dramàticament no aporta absolutament res. És tan sols una manera absurda d’inflar el pressupost i que les arques públiques suportin una producció de dos-cents vint mil euros, ho heu llegit bé dos-cents vint mil euros, perquè hauria estat molt més important que les cançons de Kurt Weill, amb traducció a la valenciana, que em sembla fantàstic, no haguessin necessitat subtítols. Com és possible que a cap dels actors, a cap de les cançons, se l’entengués quan cantava? Segurament s’havia acabat el pressupost quan arribaren als micròfons. Idò això va ser així. Res greu, petits detalls, si ho comparam amb el fet objectiu que -repetesc- Happy End és un musical. I a un musical el que és imprescindible, més enllà d’altres circumstàncies, és que els actors cantin bé. No cal que molt bé, però no cantar malament tampoc, perquè no cantar malament és un eufemisme que no serveix i a Happy End, de Teatre del Poble Valencià, que sona a Viva Cuba Libre, qui no desafinava cridava. Pobre Kurt, Weill.

PS: Hi havia una petita orquestra interpretant en directe, que, comparada amb la resta, va ser el millor. Bastava poc.

Ocimax.- Continuu dient que és un luxe, un gran luxe, poder veure, en aquesta ocasió des de la Royal Opera House de Londres, una representació en directe i amb primeres figures del món de la lírica, com per exemple Lianna Haroutounian, Gregory Kunde o Anita Rachvelishvili en el paper d’Azuzena, que com tothom sap és la pedra filosofal d’ Il trovatore, de Giuseppe Verdi. Bel canto en estat pur, és a dir, fluïda delicadesa. Una òpera que en si mateixa és un ‘top ten’. En una gravació de grans èxits de Verdi que vaig veure, la meitat eren d’ Il trovatore, i això que no hi havia el Cor dels gitanos famós, però sí que hi podíem trobar Stride la vampa, que canta la mezzosoprano, per no parlar de la Di quella pira, que canta Manrico, el tenor, Kunde, i moltes més, que varen fer que quan va acabar la representació el pati de butaques del Covent Garden esclatàs en aplaudiments, dels quals la Rachvekishvili es va endur la millor ració. Molt jove i amb la veu adequada pel paper. Brillant, profunda, intensa, com volia Verdi que cantassin aquesta òpera, “amb el diable al cos”. Espectacular la posada en escena de David Bösch, una mica massa ostentosa, però sense atropellar els cantants, ni interferir en la història del melodramàtic serial dels germans, signada per Antonio García Gutiérrez i que va fascinar el compositor.

stats