L’art no va néixer per ser exposat entre quatre parets: el lloc natural per exhibir-lo és el carrer. Les obres artístiques ho són perquè interpel·len, i tancades difícilment poden connectar amb la creativitat que tots portem a dins. Hi ha museus fantàstics, públics o privats, i galeries on s’exposen antiguitats valuosíssimes o peces contemporànies que el temps dirà el valor que tenen. Però quan l’art es desconfina dels museus, i es col·loca a l’espai públic, llavors forçosament interactua amb tothom, i provoca coses inesperades. L’art no és necessari, i ningú no es mobilitza perquè s’hi destinin recursos, però les millors obres serveixen grans causes. No són el que representen, sinó el que transmeten, i van des conceptes transcendents com el que expressa la Pietat de Miquel Àngel al Vaticà fins a l’enginyós i sintètic grafiti del noi llançant flors de Banksy a Jerusalem.
L’orgull de la Barcelona que em commou s’ha anat construint sobre uns valors i un caràcter únics, però col·lectivament tenim serioses dificultats per explicar quines causes servim i com ens hi comprometem. Per això em sap greu que durant els últims anys s’hagi obviat el potencial de l’art a l’espai públic. A les bases del concurs de les Glòries (2013) s’hi deia explícitament que calia pensar en alguna peça artística o simbòlica per ubicar en algun lloc de la plaça. El febrer del 2014 es va donar a conèixer la proposta guanyadora del concurs, que va resultar ser molt visionària anticipant prioritzar la natura sistèmica per sobre de la urbanitat convencional. Des de llavors s’ha enderrocat el tambor, s’ha fet un tros del parc a la banda nord i s’han redactat alguns dels projectes d’habitatge social, però no s’ha tornat a parlar de la peça artística. Un dia una persona estimada em va dur al taller de Jaume Plensa i vam sortir d’allà tots convençuts que seria meravellós deixar-ho a les seves mans, però la idea no va prosperar i es va quedar al calaix de les propostes que ho tenen tot en contra.
Hi ha molts motius per no posar una escultura de Jaume Plensa en algun lloc de la plaça de les Glòries. El principal motiu és operatiu; l’art públic depèn del departament de Cultura, i la transformació de la plaça és cosa d’Urbanisme. A més, construir una escultura de 15 o 20 metres d’alçada valdria molts diners, i segur que algú voldria fer negoci venent tiquets d’entrada. Si quedés lletja, públicament es linxaria el culpable (aquell visionari que va gosar proposar-ho durant el mandat passat, segur). I si, contra tot pronòstic, quedés realment bonica, en poc temps s’ompliria de turistes i d’ instagramers. Com deia la cançó de Manel, “són les coses bones de passar a l’eternitat”.
I si a les Glòries s’hi col·loqués una peça de grans dimensions, potser s’hi organitzarien concerts de música clàssica al voltant, o potser esdevindria un símbol per a les festes majors. Si, a més, els visitants s’hi poguessin enfilar, podrien veure el gran cobricel urbà que acabaran conformant els arbres de la plaça. I potser els nens hi jugarien de manera no programada, fent servir la base de tobogan, amb tots els perills que això comporta. A més, cal anticipar que el concepte de Glòries Catalanes seria molt controvertit. Què és la glòria i què és la catalanitat? La polèmica duraria tres-cents anys més.
Els enginyers ho resoldrien ràpid: fa anys que reivindiquen que caldria fer un homenatge a Ildefons Cerdà. Que fàcil era tot quan les ciutats les dibuixaven amb una sola mà els arquitectes il·lustrats sense interferències alienes, o de l’amic del regidor de torn, que tenia carta blanca... I per què un escultor consagrat i no un artista emergent? I de qui seria la idea? Com se li encarregaria, aquesta peça a un escultor determinat? Per què a Plensa i no a Miquel Barceló o a Antonio López?
No seria fàcil col·locar una de les figures meravelloses dels caps evocadors de somnis i tendresa que són els caps de Plensa, perquè on hauria d’anar? Seria massa literal situar-lo a l’encreuament dels tres grans eixos territorials que coincideixen a la plaça de les Glòries, la Gran Via, la Diagonal i la Meridiana. Si es col·loqués a la franja nord de la plaça, faria la competència a la Sagrada Família, i parlar d’aquesta obra de Gaudí a la ciutat dels arquitectes postmoderns desperta tota mena de fòbies. Si es col·loqués a la banda sud, a prop del Museu del Disseny, hauríem de tornar a parlar de la forma de grapadora, que va quedar òrfena quan va desaparèixer l’anella, però llavors l’escultura es veuria des del Turó de la Rovira, i quant de canvi!
Val més que no se’n parli, d’una peça artística a les Glòries. Ens obligaria a fer-nos tota mena de preguntes sobre el paper de l’art públic a les ciutats, sobre el valor de la cultura en temps de crisi, sobre el sentit dels monuments al segle XXI, i sobre les causes en què ens impliquem tangencialment, només de puntetes. Hi ha molts motius per no pensar (i encara menys escriure) la hipòtesi del monument a les Glòries.
Però el motiu principal és la mandra.
