Teatro Real.- Il pirata, l’òpera primerenca de Bellini, la que li va aportar els primers flaixos de fama i prestigi, tot i els esforços que Callas i Caballé varen fer per aconseguir-ho, tan sols té un problema que li impedeix figurar entre els habituals de la programació dels grans teatres. El hàndicap és el llistó de la dificultat vocal per assolir els mínims que el compositor va imposar des de la partitura. El Teatro Real i l’Scala de Milà han jugat l’única carta possible per poder estar a l’altura de les seves expectatives, arribar al màxim nivell amb un repartiment de garanties. Javier Camarena, Sonya Yoncheva i George Petean les tenen i no varen decebre en absolut. La direcció artística d’Emilio Sagi també és de nivell i ja des del primer moment, després d’una Simfonia magnífica per part de l’Orquestra del Teatro Real, dirigida amb batuta multicolor per Mauricio Benini com a aperitiu d’una pantagruèlica vetllada, fa una demostració de les seves virtuts amb la primera aparició del cor, rere una pantalla on es representa la tempesta que portarà Gualterio a les costes sicilianes. Aquest Ciel! qual procella orribile marca d’alguna manera el gran nivell de la funció. Tot just després arriba la cavaletta de Gualtiero/Camarena a boca de canó. Immens, potent, elegant, com en la resta de les seves intervencions, que no són poques, com tampoc no ho són les de Imogene/Yoncheva, que des de la primera nota ha de posar totes les seves qualitats a l’abast del seu personatge i ho fa amb un inici a les altures, des de la primera nota de Sorgete; é in me dover, que va deixar glaçat el respectable. Era tan sols una pinzellada del que ens venia a sobre i que fa difícil destacar algun moment o algun dels cantants en concret, però la del trio protagonista del segon acte, des de Per noi... fins a Parti alfine. Il tempo vola, es va convertir en un combat sense guanyadors ni perdedors que va fregar la perfecció i va sobrepassar l’excel·lència. Com a colofó, la intervenció final de Yoncheva, brodant tots els esglaons de la tessitura. Tot plegat un carnaval belcantista farcit d’entrebancs i bellesa salvats amb les notes més altes, les que semblaven aconseguir els protagonistes amb inversemblant facilitat i fluïdesa. El cor de Maspero, superior, però això ja no és notícia; l’orquestra al mateix replà i la posada en escena no sé si eficaç, però en qualsevol cas d’una espectacularitat estètica difícilment superable. El resum, una producció per a la qual no és senzill trobar un adjectiu que no quedi curt a l’hora de fer una justícia que no necessita.
Principal.- Una gossa en un descampat venia precedit d’un grapat de guardons de la crítica, millor text, actrius principals i millor espectacle. Text autobiogràfic que signa Clàudia Cedó i que dirigeix Sergi Belbel, protagonitzada per Pep Ambrós, Anna Barrachina, Queralt Casasayas, Miriam Monlleó, Xavi Ricard i Maria Rodríguez. El tema és dur, intens, parla del moment en el qual una parella ha de prendre la decisió de no arriscar la vida de la mare i deixar morir el nadó que porta dins des de fa cinc mesos o tirar endavant amb no pocs riscos per a ambdós. Trien la primera opció. No és un espòiler, perquè ho mostren al primer minut de la representació, i, per tant, la resolució final no comporta cap tipus de sorpresa. Res a dir que algú faci servir el teatre com a teràpia, fins i tot sembla lògica l’elecció com una lliçó d’esperança. Una altra cosa és que al tema central no hi hagi suficients elements per donar cos a la representació i, per tant, s’hi hagi d’afegir tot un seguit de material addicional per augmentar-ne la durada. Així, apareix un director de teatre que intenta seduir l’actriu d’un muntatge en què treballa el pare de la criatura com a il·luminador, que no sé què hi fan; gratuïts els pares de la protagonista que se suposa que hi són per alleujar la transcendència del drama, ella parlant en castellà i ell donant consells i ordres a la metgesa, perquè és veterinari -és un acudit- com també ho és el de la infermera que el seu primer dia de feina no sap col·locar una via i que sembla de teatre amateur. També apareix un ‘altre jo’ de la protagonista, que va llançant diatribes conscienciadores d’alt nivell, tan alt que resulten, com a mínim, inversemblants. Si hi afegim que els micròfons varen funcionar amb intermitències, la cosa tenia mala ferida. Així i tot, hi va haver gent que va plorar, una al·lota es va acubar, una dotzena d’espectadors es varen posar drets per aplaudir al final de l’espectacle i algun espectador va marxar a mitja funció.
Bellas Artes.- No sé quina n’és la raó, però feia anys que no es programava Esperant Godot, i just en aquests moments n’hi ha dues produccions en cartell, la de Ferran Utzet a la Beckett, que d’aquí a poc temps podrem veure a Manacor i a Ciutat, i la que dirigeix Antonio Simón al Bellas Artes madrileny, protagonitzada per Pepe Viyuela, Alberto Jiménez, Juan Díaz, Fernando Albizu i Jesús Lavi. Poc a dir, o potser tan sols que han convertit una tragèdia absurda en una comèdia ridícula. No vull ni pensar què en pensaria l’autor.
