Picadors, pecadors per necessitat

L’historiador Tomeu Canyelles retrata en un llibre l’emblemàtica figura del seductor mallorquí del boom turístic

El boom turístic dels anys seixanta està associat amb la figura del picador. El polític i escriptor artanenc Josep Melià el definí com un “bergantell mallorquí que freqüenta les relacions amoroses de les turistes”. Avui molts d’aquells latin lovers illencs viuen de records. L’historiador Tomeu Canyelles ha prescindit dels seus testimonis orals, conscient que alguns d’ells poden ser exagerats per la vanitat. Ha preferit capbussar-se en articles de premsa i llibres de memòries per fer una aproximació més acadèmica de “l’art de la pica”, en paraules del mateix Melià. El resultat ha estat Els picadors mallorquins. Seductors i seduïts durant el boom turístic (Lleonard Muntaner editor).

Canyelles insisteix que estam davant d’un autèntic fenomen sociològic: “Fins fa no gaire alguns polítics i periodistes consideraven convenient fer un homenatge als picadors per la seva contribució al desenvolupament social i econòmic de l’illa”. Paraula d’origen incert, a les Pitiüses els picadors són coneguts com a palanqueros, al País Valencià buscos i a la resta de la península mosquitos. Quan l’illa de la calma s’obria al món -recorda l’historiador-, aquests Don Juan moderns varen abanderar la cultura del plaer en una societat fortament reprimida per la religió.

L’arribada de les sueques, també denominades estrangeres de manera genèrica, va posar en alerta l’Església. Un informe sobre la situació moral de l’illa realitzat l’estiu de 1965 pel Bisbat de Mallorca parla així d’elles: “[...] vienen a España bajo el eslógan ‘Hombres y sol’ [...], quieren gozarlo todo ampliamente, sin frenos, teniendo a su disposición un hombre cada noche”. I sobre els picadors, Antoni Cardona Riera, bisbe d’Eivissa, també s’esplaià a gust: “Esos indeseables, con su indecoroso procedir en las playas, bares y vías públicas y, más aún, con sus hábitos viciosos y escandalosos, van creando aquí un ambiente maléfico que nos asfixia y que no puede menos que pervertir y corromper a nuestra inexperta juventud [...]”.

Un ofici molt dur

Lliures de qualsevol concepció pecaminosa del sexe, els picadors es movien en moto -les mítiques Lambrettas o Mobilettes- o en cotxe -els emblemàtics Simca 1000 o el Seat 600. N’hi havia d’autòctons, però també de vinguts de la Península. En un principi es tractava de persones educades i elegants, d’oficis diversos. El seu màxim representant va ser el músic Johnny Valentino (Joan Gràcia Rabassa), que en una entrevista a Última Hora deia: “Yo, el inglés, lo aprendí en la cama”. El 2000 Joan Mir escrivia a dBalears que “l’ofici de picador era dur i requeria una certa preparació. Els pocs que no tenien el do de les llengües n’estudiaven durant l’hivern”.

Hi hagué picadors que, rebutjats per les puritanes al·lotes natives, només volien satisfer els seus instints sexuals amb les estrangeres. Aquestes, amb els seus biquinis i minifaldes, revelaven un caràcter més desinhibit gràcies, en part, a l’invent de la píndola anticonceptiva. D’altres conquistadors, en canvi, més materialistes, decidiren relacionar-se amb dones de grans possibilitats econòmiques per tal de treure’n un profit en forma de capricis i regals.

En tancar els hotels, els picadors tornaven amb les seves al·lotes mallorquines, conegudes despectivament com a flassades perquè només les feien servir a l’hivern. Així parlava d’ells Miguel Sáenz a Relato de caza, aparegut a la revista Triunfo el 1963: : “Una vez que se ha sacudido de encima el sopor invernal, el ligón comienza a desenvolver sus tácticas cinegéticas en toda clase de cazaderos: playas, sales de fiestas, cafés y calles comerciales [...]. Su rival eterno es el camarero, a quien desprecia y teme a la par [...]”.

Campanya de fustigació

La premsa mallorquina, en canvi, optà majoritàriament per silenciar un fenomen que perjudicava la imatge de l’illa en un moment en què es consolidava com una de les principals destinacions de vacances d’Europa. Tanmateix, l’agost de 1966 l’influent diari alemany Die Zeit informava de les nombroses molèsties que provocaven els picadors a les turistes estrangeres. Arran d’aquesta denúncia, el diari Baleares començà una campanya anomenada ‘Mantengamos limpia Mallorca de picadores y gamberros’.

La publicació també recollí l’opinió de les turistes estrangeres. La carta d’una d’elles deia: “No seáis tan engreídos, señores picadores mallorquines: ni la extranjera es tan tonta y ligera como se dice ni sois vosotros tan irresistibles como creéis. Lo que pasa es que tenemos una educación muy diferente a las mallorquines, las cuales hacen todo lo possible para atraer la atención de los picadores, pero con mucho cuidado sin acercarse a ellos, por lo menos en público [...]. No os pongáis tan bajo, por favor, dejadnos en paz de una vez [...]”.

El Baleares tampoc no s’està de donar veu a un jove illenc, Antoni Adrover, que es mostrava així d’escandalitzat amb l’actitud dels seus compatriotes: “Basta darse un paseo por la noche por el Terreno, por el Arenal o por Génova y uno tiene que llevarse las manos a la cabeza. Es todo tan repugnante que uno se pregunta: ¿Cómo es possible que los espanyoles lleguen a tales extremos?”. Enmig d’aquella dura campanya, destaca el valuós testimoni d’un expicador, Antoni Forteza: “Yo he sido durante unos cinco o seis años un cazador de extranjeras. Éramos un grupo de unos quince compañeros y los éxitos se sucedían uno tras otro y nos divertíamos como locos. Pero un hombre, al llegar a los 30 ó 35, se da cuenta que esto no puede durar y volvemos a lo que verdaderamente vale: nuestras mujeres mallorquinas o peninsulares, con espíritu cristiano y moral constructiva [...]”.

El mateix 1966 Xesc Forteza va voler treure ferro a l’assumpte amb un exitós monòleg titulat Es picador : “Estic dispost a demostrar que són necessaris i de gran interès turístic, tant com ho puguin ser les coves o les platges hermoses [...]. N’hi ha molts com jo, que encara que picador, som homos de classe, que més que picadors, lo que mos haurien de dir és sonajeros, per exemple, perquè les entretenim, les distreim, ballam bé [...]”.

El declivi

Tanmateix, a poc a poc els picadors deixaren de ser estigmatitzats. Fins i tot els hotelers consideraven que eren bons per a la indústria turística perquè gastaven i atreien gent. La seva imatge pública, però, tornaria a ser qüestionada el 16 de març de 1969 a causa d’un trist succés. Brit Larsson, una jove sueca de 17 anys, moria assassinada a mans d’Antoni Riera, cambrer de professió i picador en els seus moments d’esbarjo.

Als setanta la figura del picador seria degradada per gent més jove que encarnava el paper de “chulo de playa” o el “ligón de discoteca”. Aquella dècada s’estrenaria amb els guateques, uns espais de socialització juvenil que permetien el flirteig sense necessitat de recórrer a les estrangeres de torn. Aleshores, una part del jovent illenc coneixia noves maneres de pensar com l’amor lliure propugnat per la filosofia hippie. Els rígids manuals eclesiàstics sobre moralitat ja havien quedat desfasats.

La primera crisi del petroli el 1973 provocà el tancament de molts establiments vinculats al sector serveis. La Transició, l’augment de malalties venèries i el progressiu alliberament sexual de la dona espanyola acabarien amb l’emblemàtica figura del latin lover mallorquí. El cantautor Toni Morlà, mort l’any passat i autor del llibre Memòries d’un brusquer (2011) seria considerat “el darrer gran picador”.

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF