Si l'absència de Steve Reich en el concert inaugural del passat Sónar no va deslluir la interpretació de Music for 18 musicians , la presència de Philip Glass en la retrospectiva que oferia el Festival del Mil·lenni no era tan important pel que pogués afegir l'autor en la interpretació de la seva obra com per la inevitable mitomania que envolta un dels compositors vius més populars. Glass no és un estrany dels nostres escenaris, però el plus era veure'l a ell interpretant algunes de les millors peces de la seva carrera. Amb un ensemble de set músics dirigits per Michael Riesman, el de Baltimore va començar amb un fragment de l'òpera del 1984 The CIVIL warS i va continuar amb les parts 1 i 2 de Music in 12 parts , de principis dels anys 70. La repetició com a principi compositiu, els arpegiats obstinats de teclats i vents, així com l'ús minimalista de la veu de la soprano i teclista Lisa Bielawa eren elements molt familiars per al públic assistent, que en aquest cas gaudia d'una obra ja coneguda. La peça curta Sailing the sail (de la pel·lícula El show de Truman ) va evocar la lluita de Truman Burbank per trobar la veritat i The grid -de Koyaanisqatsi , el documental del 1982 que va donar a conèixer el compositor a un públic més ampli- va servir per tancar la primera part del concert.
Després de la pausa, Glass va enllaçar tres peces de Glassworks (Floe , la cèlebre Facades i Rubric , amb la qual va augmentar la intensitat) i el magnífic tercer acte de The photographer . Finalment, i ja com a bis, el grup es va acomiadar amb un fragment de l'òpera del 1974 Einstein on the beach seguit d'una gran ovació, que contrastava amb la sensació de fredor que es va imposar en alguns moments del concert.
