L’ESCANDALL
Cultura 18/07/2020

Peyró, Shakespeare i el subsaharià de Venècia

J. A. Mendiola
3 min
El teatre Sans acull la versió, lectura o classe magistral d’Otel·lo. El moro de Venècia de Pere Peyró i Biel Ramón.

Teatre Sans.- Set maneres de ser Hamlet va ser un èxit incontestable, fins al punt de perdre el compte de les pròrrogues que varen haver de fer del petit gran muntatge de Pere Peyró al mateix Teatre Sans, de Canamunt. Sens dubte, un lloc d’allò més idoni per fer un Shakespeare, del qual arriba la versió, lectura o classe magistral que d’ Otel·lo. El moro de Venècia ha desenvolupat el mateix autor, director i actor, acompanyat per Biel Ramón. Que és una versió resulta indiscutible per moltes i variades raons. Una lectura, completa?, direm que aproximada, també, perquè tot just començar l’espectacle així ho anuncia Peyró, per apaivagar les hipotètiques crítiques que va rebre del seu anterior muntatge, que deien que “allò no era Hamlet ”, motiu pel qual havia decidit que llegiria de cap a peus tota l’obra, “tres hores”, en la traducció de Salvador Oliva, que no és el mateix que jo tenia davant el dia de la representació, però no menys brillant. Classe magistral, indiscutible, perquè d’alguna manera proposa una acurada explicació “perfectament” contextualitzada des del títol mateix. Un títol que s’hauria de canviar pel d’ Otel·lo. El subsaharià de Venècia, diuen, si un vol ser políticament correcte, encara que això de ‘políticament’ no ho tenc molt clar.

Per una altra banda, i abans que començàs la lectura, Peyró va deixar clar que s’apuntava a la teoria Marlowe, o sigui, la que diu que va ser aquest i no l’impostor Shakespeare qui va escriure totes les obres que atribueixen a aquest darrer, de qui diuen no poques llengües que l’única aportació literària que va fer va ser posar-hi la seva signatura. Per descomptat que dins aquesta hipotesi no hi manca la corresponent dosi de faldes i mirinyacs, com correspon a una història en què intervé la reina Elizabeth, explicada per la parella amb molta cura i poques paraules. Com ha de ser, perquè l’espectador capta aquests tipus de pinzellades amb tan sols una aclucada d’ull.

Un cop posat el públic en situació, el tàndem Peyró/Ramón començà la dissecció del clàssic amb l’el·lipsi com a gran i gairebé únic estri per esquarterar la peça. Tot un clàssic, la peça. Per tant, un intocable. Però no és menys cert que un Shakespeare, o el que sigui, perquè també hi ha una tesi que va emprar Roland Emmerich a Anonymus segons la qual l’escriptor original era Edward de Vere, comte d’Oxford, també amant de la reina del gran frontispici, és sens dubte la producció més dúctil i elàstica de la història de la literatura o, com a mínim, la que més cops i de més diferents maneres ha pujat a un escenari o han traslladada a la gran pantalla. Un Shakespeare, o el que sigui, ho admet tot. Pere Peyró, per tant, no ha pecat ni comès cap tipus de sacrilegi, perquè fotre’s del món i la bolla, començant pel teatre clàssic i acabant pel contemporani, que és com l’autor qualifica la funció, resulta fins i tot molt saludable, com, per exemple, quan en un moment donat fa llegir una pàgina a una espectadora. Prosa entremaliada fins a dir basta, o, com a mínim, difícil d’entendre. Però no és tot, perquè Peyró també toca la guitarra i Ramón canta. Bé, també més o menys. Biel Ramón, per afegitó, fa un cardenal de Lloseta, sui generis, perquè què seria un espectacle avui dia sense un cuiner? Entre una cosa i una altra l’hora i escacs que dura la funció passa com una exhalació i de tant en tant entre els dos conten, representen, o el que sigui, els trets més representatius del gelós per antonomàsia, la seva desventurada Desdèmona, per descomptat el malvat Iago o l’innocent Cassio, “el dels rellotges”.

Tot plegat, una subtil i esbojarrada paròdia, en què la tragèdia es converteix en comèdia no sense alguna càrrega de profunditat, sabent perfectament que Shakespeare, o qui sigui, és poc menys que impossible d’enfonsar, que tampoc no crec que fos la intenció.

stats