'Personal assistant': les bones intencions no redimeixen aquesta lleu comèdia melòmana
Dakota Johnson és l'assistent personal d'una diva amb aspiracions de ser productora musical
VilanovaDirecció: Nisha Ganatra. Guió: Flora Greeson. 113 min. Estats Units, Regne Unit i Xina (2020). Amb Dakota Johnson, Tracee Ellis Ross i Kelvin Harrison Jr. Estrena en cinemes el 26 de juny
“¿Saps amb quantes productores he treballat en tota la meva trajectòria?”, pregunta la diva del R&B Grace Davis a la Maggie, la seva assistent i aspirant a col·laboradora artística. El silenci que segueix a aquest interrogant retòric és prou eloqüent sobre la voluntat visibilitzadora de Personal assistant. El film retrata una indústria musical en què els homes encara creuen que tenen potestat per decidir el lloc que ha d’ocupar una cantant, i posa el focus de manera específica en la pràctica inexistència de dones al control d’una cabina de gravació. Incomprensiblement, el genèric i anglosaxó títol espanyol –l'original era The high note– sembla menysprear les aspiracions de la protagonista.
No hi ha dubte que la guionista Flora Greeson sap de què parla, ja que ha passat anys treballant en discogràfiques i fent d'assistent d’estrelles, però aquesta experiència no inflama unes pautes dramàtiques escanyades per la convenció. Ara bé, la dinàmica de submissió i complicitat volàtil que estableixen les protagonistes dona l’oportunitat a Tracee Ellis Ross d’irradiar una autoritat tan temible i magnètica com la d’Emma Thompson a Late night, l’anterior obra de Nisha Ganatra. I, com passava en aquella, la indefinició de la posada en escena priva el resultat de traspassar el llindar del merament agradable. A Personal assistant es parla molt de la importància d’aconseguir un so autèntic, però només produeix cançons impersonals. El mateix passa darrere la càmera: aquest és un film d’imatges sense veu.
