PalmaJules Verne (Nantes, 1828-Amiens, 1905) va visitar Palma i les Coves d’Artà i li oferiren una representació de De la Terra a la Lluna -una adaptació de la seva novel·la- al teatre Mar i Terra. Per això ell va ambientar a Mallorca i a Formentera dues de les seves novel·les. A més, el far de la Mola de la Pitiüsa menor el va inspirar a l’hora d’escriure El far de la fi del món. Fins aquí, la llegenda. Ara, la crua veritat: Com que els historiadors són descreguts com sant Tomàs, el mallorquí Nicolás Moragues, que és doctor en Història per la Universitat de les Illes Balears i secretari de la Societat Hispànica Jules Verne, descarta (de moment) que l’autor de La volta al món en 80 dies fos mai en persona a les Balears. No hi ha documents que ho demostrin.
Ara bé, “encara que potser el gran literat francès mai trepitjà les nostres illes, no hi ha dubte que la seva relació amb l’Arxipèlag balear va ser molt intensa”. Així ho assegura Moragues en el seu estudi monogràfic Juli Verne i les Illes Balears (Talaiots, 2015), que repassa, fil per randa, tots els vincles del novel·lista francès amb Mallorca, Menorca i les Pitiüses. Un carrer al Molinar de Palma i un monument a Formentera rememoren encara aquesta atenció que Verne ens va dedicar.
D’on surt la llegenda del viatge de Verne a les Illes? El llibre de firmes que tot espai singular reserva per als seus visitants il·lustres, en el cas de les Coves d’Artà, té registrades, juntes, les signatures d’Alexandre Dumas, l’actriu Sarah Bernhardt, l’escriptor Paul de Kock i el mateix Verne, datades el setembre de 1877. Se suposa que “aquestes coves van ser inspiració per a la seva novel·la Viatge al centre de la Terra ”, diu Moragues, citant el periodista Javier Coria, que va morir l’any passat. Però el llibre s’havia publicat el 1864, tretze anys abans d’aquest suposat viatge. Per acabar-ho d’adobar, puntualitza Moragues, un dels suposats visitants, Paul de Kock, un escriptor prou conegut al seu temps, havia mort sis anys abans, el 1871. El periodista Joan Manuel Zaldívar, al pròleg del Clovis Dardentor vernià, publicat pel Consell de Mallorca el 2002, comenta que “les firmes semblen fetes per la mateixa mà, amb idèntica cal·ligrafia”. El fotògraf Oscar Pipkin va comprovar, amb l’ajuda d’un grafòleg, que aquesta suposada signatura de Verne és falsa.
En canvi, la descripció que Jules Verne fa de la Palma de la seva època al llarg de dos capítols sencers de Clovis Dardentor sembla escrita per algú que ha conegut la ciutat de primera mà. Per si això no fos prou, Moragues destaca a La vuelta a Palma en 80 imágenes que, de tota la colossal producció de Verne, la “detallada descripció” que fa de la capital de les Balears, “dels seus carrers, les seves gents, costums i modes”, la considera “un honor que no ha rebut cap altre lloc”. Tot aquest assumpte segur que serà present al tercer congrés internacional que la Societat Verne, de la qual Moragues forma part, farà a Palma. Serà al Centre d’Història i Cultura Militar del carrer Sant Miquel del 22 al 24 d’abril. Els dos primers es varen fer a Barcelona (2013) i a l’Havana (2017).
El personatge que dona nom a la novel·la, Clovis Dardentor, és de Perpinyà, la vella capital del Regne de Mallorca medieval, i se sent ben orgullós d’aquest origen. La visita a Palma en la trama de ficció (sis hores d’escala d’un vaixell amb destinació a Orà) la fa en companyia de dos joves, Jean i Marcel, que tenen previst unir-se a l’exèrcit colonial. Com Verne hauria pogut ser capaç de passejar els seus personatges per la Palma de final del XIX, talment com si fos el seu Amiens natal? Ho explica ell mateix al començament del capítol sisè, el primer dels dos que dedica a Mallorca: “Si hi ha una contrada que es pugui conèixer a fons sense haver-hi estat mai, és l’extraordinari arxipèlag de les Balears”. Unes línies més endavant, aclareix el perquè: “Bastaria d’entaforar-se en una biblioteca, amb la condició que posseís l’obra de sa Altesa l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria sobre les Balears”. És a dir: Die Balearen, que fou el que va permetre Verne parlar de Palma com si l’hagués visitada.
Els personatges de Verne, amb un guia autòcton, fan un bon passeig pel centre històric de Palma: la Llonja, la plaça de la Reina, el Born, la Seu, el carrer Palau Reial, l’Ajuntament, la Rambla... A la Porta de Jesús lloguen un cotxe de cavalls per anar fins a Bellver; amb una tornada accidentada a la ciutat, que podrà conèixer qui llegeixi la novel·la.
Verne no estalvia elogis cap a Palma, Mallorca i les Balears: “Ciutat encisadora”, “magnífica illa”, “clima encantador”, “meravelles naturals”... Tot un repertori com per fer-lo servir en una campanya de promoció turística. Aleshores encara existien les murades de Palma, Gaudí no havia fet cap intervenció a la Catedral i el seu interior era prou fosc i, segons el novel·lista, “les tonades de les havaneres i de les jotes nacionals (...) omplien els patis de les cases balears fins a trenc d’alba”. Cada dia és festa a Mallorca...
Formentera viatja a l’espai
En aquesta visita de ficció surten al cas de Chopin i George Sand, el llegendari origen mallorquí de Napoleó i els presoners francesos de Cabrera. Però qui més interessa és el també rossellonès François (Francesc) Aragó (1786-1853), científic i polític, l’obra del qual va servir de base per a les narracions vernianes. Aragó, a qui està dedicada una de les places centrals de Perpinyà, amb un superb monument, visità les Illes per mesurar el meridià terrestre amb tan mala sort que aquell viatge coincidí amb la Guerra del Francès. Pres per espia, fou empresonat al castell de Bellver, tot i que aconseguí fugir -gràcies, entre d’altres coses, a parlar català-.
Verne menciona Aragó a El raig verd (Cortázar va escriure un conte amb aquest mateix títol i el va situar a Deià), De la Terra a la Lluna i Aventures de tres russos i tres anglesos a l’Àfrica austral. Però, sobretot, l’inspira per escriure Hèctor Servadac, on un cometa, quan xoca, arrabassa uns quants fragments de la Terra, entre els quals part de Formentera. En aquesta petita Pitiüsa galàctica queda aïllada la persona que coneix la clau de l’estrany fenomen: l’astrònom Palmirano Roseta, antic professor de Servadac (el protagonista) i continuador a Formentera de la feina d’Aragó. Per Nicolás Moragues, aquest personatge no és altre que el mateix científic català.
Un monument recorda Verne vora el far de la Mola, on se suposa que es trobaria l’observatori de Roseta, si bé res no confirma que aquest fos l’edifici que inspirà una altra novel·la de Verne, El far de la fi del món. En canvi, com observa Moragues, el mapa de l’illa Lincoln, on se situa L’illa misteriosa (seqüela de Vint mil llegües de viatge submarí ), és ben igual que la silueta de Formentera, però a l’inrevés.
L’escriptor i polític Miquel dels Sants Oliver (1864-1920), de qui aquest 2020 commemoram el centenari, es demana a El paseo del faro (Treinta años de provincia) com és que uns faroners d’un relat de Daudet no llegien Verne (en lloc de les Vides paral·leles ), que hauria estat més adient. En aquest mateix volum autobiogràfic retrata Francisco Manuel de los Herreros (administrador de l’Arxiduc) “amb el seu aspecte de personatge semiestranger, de la població nàutica i científica de Jules Verne”.
Llull, al centre de la Terra
Algú podria observar que, amb tant de Mallorca i Formentera, Verne s’oblidà d’Eivissa i Menorca. Però els seus elogis són per a l’Arxipèlag sencer. A Clovis Dardentor, escriu: “Sens dubte és del tot justificada l’atracció que [l’arxipèlag] té sobre els turistes, que no es penediran d’haver passat d’una illa a l’altra per molt que les ones blaves de la Mediterrània haguessin estat blanques de ràbia. Després de Mallorca, Menorca (...) I després de les Balears, les illes conegudes com Pitiüses (...) amb els seus frondosos pinars”.
Les Balears també són esmentades a Davant la bandera, tot i que aquesta no és una de les seves narracions més conegudes. Sí que ho és, en canvi, Viatge al centre de la Terra, un dels clàssics del visionari de Nantes. Aquí el científic de torn, el professor Liddenbrock, assegura que “aquests alquimistes (…), Avicena, Bacon, Llull, Paracels, eren els vertaders, els únics savis de la seva època. Varen fer descobriments que ben bé poden astorar-nos”. Aquí, Verne cau en la llegenda del Llull alquimista, refutada per Rosa Planas en una monografia recent (Lleonard Muntaner, 2014).
Una picada d’ullet menorquina de Verne és el nom del capità del vaixell que va a la caça d’un enigmàtic monstre marí a una altra de les seves novel·les més conegudes, Vint mil llegües del viatge submarí : Farragut. És el mateix llinatge de David Glasgow Farragut, primer almirall dels Estats Units i fill del ciutadellenc Jordi Ferragut (amb ‘e’). D’aquesta fantàstica història, Richard Fleischer en va fer el 1954 una de les més brillants adaptacions cinematogràfiques vernianes. I els seus tres protagonistes han estat visitants de Mallorca: Kirk Douglas (Ned Land); James Mason (capità Nemo), per al rodatge de Mort sota el Sol, de Guy Hamilton; i Paul Lukas que, segons escriu Matías Vallés a Mallorca segle XX, una destinació obligada, era precisament a l’illa, en una de les seves llargues estades -i sense feina- quan el telefonaren per oferir-li el paper del professor Aronnax. A més, un mallorquí, Claudio Biern Boyd, fou el creador de l’adaptació de dibuixos animats La volta al món de Willy Fog.
El català que aconsellà a Verne escriure sobre viatges
Francesc Aragó no va ser l’únic català de l’antic Regne de Mallorca que influí sobre Verne. Sembla que un germà seu, Jacques (Jaume) Aragó (1799-1854), fou qui aconsellà Verne que provàs fortuna amb les narracions per països exòtics. I tenint en compte que el seu mig centenar de Viatges extraordinaris suposen la medul·la de la seva producció, no hi ha dubte que la va encertar. Dos germans més d’Aragó, Jean (Joan) i Étienne (Esteve), foren, respectivament, general de l’exèrcit mexicà l’un i escriptor, director teatral, batle de París i creador del segell de correus l’altre. Emmanuel, fill de l’astrònom, fou també escriptor, amic i corresponsal (i potser qualque cosa més) de George Sand.
Jaume Aragó va ser un viatger infatigable, a més d’acceptar el repte d’escriure un text sense fer servir la vocal ‘a’: Curieux voyage autour de monde, publicat el 1853. El peruà Cristián Tello, vicepresident de la Societat Hispànica Jules Verne, creu que el vell rodamon (que havia perdut la visió) i el jove aspirant a escriptor es varen fer amics i que és probable que l’estil d’Aragó “servís d’inspiració a Verne”. Jesús Navarro explica a Sueños de ciencia. Un viaje al centro de Jules Verne que el novel·lista de Nantes va descobrir amb Jaume Aragó “un nou gènere”, el de “la narració geogràfica”.
